El Pacífic més salvatge a la costa equatoriana

1_

Amb els ulls tancats, la pell torrant-se al sol, el soroll del vaivé de les onades, el cant de les aus marines, la sorra que el vent mou amunt i avall i les bombolles que pugen cap a la superfície quan et submergeixes dins el remogut oceà Pacífic, ens impregnem de la costa equatoriana.

El clima calorós de la costa regala un tarannà especial a la seva gent, afable, càlida, molt propera, d’un color torrat de pell, amb poca roba al damunt i sempre fent vida al carrer al resguard de qualsevol ombra.

Guayaquil és una ciutat gran, fins i tot superant, en mida i densitat de població, a la capital del país, Quito. La vida transcorre caòtica, desordenada, de cara al mar, amb un estil molt diferent al de la serra equatoriana. Quan ens perdem pels seus carrers, la decadència i la brutícia son presents per totes les cantonades de la ciutat i tothom ens alerta que la delinqüència està a peu de carrer i que vigilem amb robatoris i atracaments. En arribar al centre però, el canvi és notable, famílies i grups d’amics passegen pel Parc de les Iguanes, on enlloc de coloms (com a la majoria de places del planeta que han patit l’invasió d’aquesta au) la gent es distreu fent fotografies i donat de menjar a les iguanes que es troben arreu, per terra, amagades entre els arbustos i enfilades pels arbres. Passegem pel Malecón 2000 que discorre tranquil al costat del riu Guayas fins que enfila turonet amunt al Barrio de las Peñas, el més antic i entranyable barri de la ciutat. És agradable i màgic passejar entre les casetes colonials de colors, totes decorades amb preciosos fanalets que de nit li donen, si és possible, un toc encara més especial sota el so de la música dels veïns que desenvolupen tota la seva vida al carrer. Pujant les 444 escales que travessen el barri arribem al far que corona el turonet i que a l’antiguitat s’utilitzava per protegir el barri pescador de l’atac dels pirates. Des de dalt contemplem les vistes panoràmiques de la ciutat i una magnífica posta de Sol. Tot i que ens hagués agradat explorar més el barri de nit, la desena de policies repartits per les diferents cantonades ens prohibeixen endinsar-nos en els carreronets més petits i que semblen més pintorescos per risc, segons diuen, que ens puguin atracar.

Canviant els nostres plans inicials, passem de llarg els pobles de Salinas i de Montañita ja que, segons ens han explicat altres viatgers, son llocs molt massificats pel turisme, on només hi trobaríem grans edificis arran de costa a Salinas i festa, molta festa a Montañita. Així doncs, fem parada a Olón, un petit poble de pescadors que encara no ha estat envaït per tants forasters. Passegem per la llarga platja, tranquil·la, deshabitada, però plou i el Pacífic sempre remogut, sense fer honor al seu nom, no ens convida a banyar-nos. A Olón provem el deliciós arròs amb camarones, pescats a la zona.

Puerto López no ofereix cap encant especial com a poblet costaner, ni tan sols la platja és massa paradisíaca, però nosaltres ens hi apropem atrets per l’arribada de les balenes geperudes, que en aquesta època (s’allarga de juny a octubre) arriben des de l’Antàrtica fins a les càlides aigües de l’Equador per a la seva reproducció.

Ben d’hora al matí una barqueta ens passeja a tota velocitat en direcció a la Isla de la Plata, més coneguda com a la “Galápagos dels pobres”. Per a aquells a qui el pressupost no ens permet arribar a les Illes que van portar a Darwin a desenvolupar la seva Teoria de l’evolució de les espècies, la Isla de la Plata ofereix una petita mostra de la fauna i la flora semblant a la que habita a les illes Galápagos.

Durant la travessa, de sobte el soroll del vent que ens despentina els cabells i amb els ulls mig tancats per la velocitat a la que navega la barca, es interromput pel crit del mariner que ens acompanya. A la llunyania les increïbles i gegants balenes salten jugant, esquitxant l’oceà amb el seu enorme cos. Les emocions i els nervis estan a flor de pell, el capità segueix rumb fix cap a l’illa, sense desviar-se de la seva trajectòria, quan els mamífers marins deixen veure el seu llom en moviments sinuosos molt a prop de la nostra barca. Per fi, el motor de l’embarcació s’atura i podem gaudir d’aquests magnífics animals. Les havíem vist anys abans a Costa Rica, però aquest cop l’observació és espectacular, els veiem perfectament les protuberàncies del cap, les cicatrius de la seva pell i els moviments caudals que piquen amb força sobre el mar. Es tracta d’una femella que es perseguida per tres mascles que competeixen per assegurar el pas de la seva genètica a la següent generació. Un espectacle preciós. Esperem tornar-les a veure, tan debò amb cries, més endavant a la costa colombiana.

El vaixell segueix rumb a la Isla de la Plata,  de lluny veiem com es dibuixa el seu perfil a l’horitzó. Arribant a la caleta on començarem la ruta que ens ha de portar a conèixer l’illa, ens venen a rebre cinc tortugues verdes, precioses i delicades. Malauradament ens adonem que la seva visita no és atzarosa, sinó que el mariner els hi està tirant fruita per l’altra banda del vaixell perquè les puguem veure, realment lamentable. Ho comentem amb la tripulació i per sort un dels guies està d’acord amb nosaltres, tan debò que aquestes pràctiques acabin algun dia.

La vegetació de l’illa és molt seca i fa molta calor, per sort quan arribem a la part insular més alta la brisa marina ens refresca. És espectacular veure les fragates aparellant-se. De color negre, esveltes al cel, les identifiquem per la seva llarga cua bifurcada. Els mascles proven de buscar femella amb forts crits, xiscles, inquiets, volant amunt i avall i arrossegant unes bosses vermelles inflades al seu pap que, segons la grandària, els serveixen per demostrar la seva força davant les femelles i poder així aparellar-se per selecció natural. N’hi ha tants, que a la llunyania els arbres semblen decorats amb globus de color vermell. També en reproducció, els mascarells de pota blava protegeixen, per parelles i molt més tranquils que els anteriors, els seus nius dipositats a terra.  L’espectacle és increïble, la natura més salvatge en estat pur.

Per acabar d’arrodonir el dia, fem snorkel acompanyats de peixos de colors i les boniques tortugues verdes, que sense cap por, se’ns acosten amb molta curiositat.

Esperem tenir l’oportunitat algun dia de conèixer les Illes Galápagos i potser fins i tot, poder participar en algun dels molts projectes de conservació que s’hi porten a terme.

Per acabar amb bon gust i acomiadar-nos de l’oceà Pacífic equatorià, passem un dia tranquil i agradable a la Playa de los Frailes, al Parc Nacional Machalalli, una platgeta bonica i tranquil·la, de sorra blanca i mar calmat, protegida per alts penya-segats i rodejada d’un bosc sec tropical de vegetació molt característica, amb acàcies i matolls espinosos.

Advertisements
Anotació | Aquesta entrada s'ha publicat en Ecuador, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El Pacífic més salvatge a la costa equatoriana

  1. Retroenllaç: A ritme de Salsa | un món de mons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s