Viatjant sense prejudicis ni idees preconcebudes, amb les expectatives justes i disposats a acceptar el que ens depari el dia a dia, deixant que el viatge ens canviï, sempre ens emportem alguna cosa del camí. Quelcom que ens enriqueix, ens obre les ments i ens engrandeix els cors. Però a canvi, el viatge, també demana alguna cosa d’un mateix, records, emocions, trossets de l’ànima pròpia que es queden en el camí. Com les molles de pa que el Hansel i la Gretel deixaven caure mentre s’endinsaven a la part més desconeguda del bosc. Quan arribem a Perú hi trobem aquell trosset nostre que s’hi va quedar l’última vegada que hi vàrem ser. Allà hi ha una mica de nosaltres mateixos, dels nostres records de cinc anys enrere, dels nostres somnis i il·lusions, un dels quals era, tot i que encara no n’érem molt conscients, el de fer el viatge que ens hi ha tornat a portar.
De la nostra primera visita al país dels Inques ja en fa cinc anys. Tots dos vàrem compartir un viatge d’un mes i quan l’una en va tornar l’altre encara s’hi va estar cinc mesos més fent unes pràctiques a la casa d’acollida per a mares adolescents Mantay de Cusco. Els dos havíem fet alguns viatges curts i no massa lluny de casa, cap com el de Perú. En aquell viatge, tot i aterrar a Lima, de la capital peruana en vàrem passar de llarg (potser intuíem que hi tornaríem al cap d’un temps?) i vam anar directament a Huacachina, un petit estany d’aigua dolça enmig del desert, autèntic oasis de conte, rodejat d’una línea de palmeres i vegetació verda i exuberant que el separen de les immenses dunes de grogosa sorra fina. Vàrem pujar aquestes enormes muntanyes a peu d’una forma un tant precària ja que semblaven desfer-se sota cadascuna de les nostres passes i en bugguie a tota velocitat per, després, intentar-ne surfejar la sorra que brillava sota els nostres peus reflectint l’intensa llum del Sol del desert.
Al sud d’Ica, a la península de Paracas vàrem contemplar pingüins de Humboldt, foques i lleons marins, pelicans i falcons entre molts altres animals d’aquest generós parc natural. No podent-nos pagar un avió per poder observar les desconcertants línies de Nazca des de les altures, ens vàrem limitar a visitar un geoglif de 180 metres, el candelabro, l’únic d’aquests estranys dibuixos totalment apreciable des de terra ferma.
De seguida vàrem deixar la línea costera per remuntar els Andes peruans, arribant a la “ciutat blanca”, Arequipa. La pedra blanquinosa amb que es va construir el seu casc històric brilla amb la intensitat de la lluna plena i la seva esplendorosa mescla d’arquitectura colonial i republicana li han merescut la categorització de ciutat Patrimoni de la Humanitat. Des d’allà vàrem arribar al Colca, on vam fer un trekking de dos dies en el segon canyó més profund del món, arribant a doblar el del Colorado. Les panoràmiques que ens va regalar la caminada que vàrem fer per baixar i tornar a pujar de la gola del canyó tant sols es van veure superades per les vistes des de Cruz del Còndor, on aquests ocells sagrats per la cultura incaica desplegaven les seves immenses ales a pocs centímetres dels nostres caps.
Des dels gairebé cinc mil metres d’altitud de Cruz del Còndor en vàrem descendir mil per arribar al llac Titicaca, l’extensió d’aigua navegable més alta de tot el món. Començant la visita al llac per les illes flotants dels Uros vam aprendre d’una de les formes de vida més curioses del món, arrasada i conservada a parts iguals per l’empremta del turisme. Des d’allà vam navegar fins a Amantaní i Taquile, dues illes on el temps sembla haver-se aturat entre restes de temples i diferents construccions incaiques, petits horts i cabanes, i la mirada sempre curiosa i divertida dels seus habitants. No podíem abandonar les gèlides i fosques aigües del llac sense creuar la frontera Boliviana fins a Copacabana per tal de poder visitar la màgia de l’Illa del Sol, lloc de naixement de l’imperi Inca.
Una de les últimes parades que vàrem fer en aquest primer viatge va ser a Cusco, el centre de l’imperi inca i capital arqueològica de l’Amèrica Llatina. Tant Cusco com els diferents pobles de la Vall Sagrada del seu voltant ens van impressionar com cap lloc ho havia fet fins llavors. La història i l’esplendor del passat de la ciutat, la màgia dels seus carrers i la mescla entre construccions inques i edificis colonials van fer que Cusco, el “melic del món” se’ns quedés gravat a la memòria com cap altre lloc i li agaféssim l’estima que tant sols es pot tenir als llocs quan els associes a les millors vivències que s’hi han tingut.
Mai abans havíem estat a la selva i des de Cusco hi vàrem fer un viatge de cinc dies per la zona de Manu i el riu Madre de Dios, les aigües del qual arriben fins a l’Amazones, al nord del país. Entre la selvàtica espessor verda i humida vàrem navegar aigües pantanoses descobrint com l’Amazònia sembla agegantar els animals i plantes que hi viuen, enaltir els colors més vius i magnificar l’esplendor de la natura mentre ens deixàvem envoltar per el paisatge més indòmit que mai havíem vist.
Tornant a Cusco vàrem fer l’última parada al Machu Pichu, el que podem assegurar sense por a equivocar-nos que és un dels destins més impressionants no tant sols del nostre viatge sinó del món sencer. El que havíem anat veient i aprenent de la cultura Inca culminava en aquesta ciutat sagrada i en la successió de temples i cases que la conformaven. Pujant el Waina Pichu vam acabar la visita amb unes magnífiques vistes d’aquest lloc que fa que tots els adjectius per descriure’l es quedin curts.
De tot això, però, ja en fa cinc anys. Aquest cop arribem a Perú des de la Paz, veient l’immens Titicaca de nit des de la finestra d’un bus en el que recordem dies passats mentre les llums dels pobles de la seva riba tentinegen en l’aigua fosca. Tot i arribar a Cusco a les cinc de la matinada, mig somnolents per culpa d’una nit mal dormida a la carretera, no podem evitar que les nostres passes es dirigeixin cap a la plaça d’Armes, buida a aquella hora, encara adormida, en la que els fanals nocturns il·luminen l’inconfusible catedral i els balcons que tant havíem observat anys enrere. Durant uns quants dies tornem a conèixer Cusco, els bars que havíem freqüentat, els hostals en els que ens havíem allotjat i llocs on vam viure, carrers pels que mai ens cansàvem de passejar i els bancs on ens assentàvem a admirar tot i tothom qui ens passava pel davant. Com un puzle de moltes peces que van encaixant cada cop que girem una cantonada, la ciutat va prenent forma en els nostres caps mentre juguem a evocar els records del passat.
Cadascuna de les grans pedres tallades amb espectacular habilitat pels inques més de cinc cents anys enrere sembla voler-nos parlar de la història d’aquest poble a través de les parets i muralles de la ciutat. Ara, l’immens temple del Sol s’enfosqueix a l’intempèrie, des de que els espanyols en varen retirar l’or que el cobria per malvendre-se’l. Alpaques, llames i vicunyes remuguen en alguns parcs de la ciutat indiferents als flashos dels turistes i els Apus, els Deus de les muntanyes controlen des de les altures la vall en la que reposa la ciutat.
Cusco segueix sent una ciutat neta i ordenada, ens sembla més turístic que cinc anys enrere -potser perquè acabem d’arribar des de Bolívia- i no veiem tanta canalla venent i treballant al carrer, cosa que ens alegra profundament, tot i que segueix havent-hi pobresa una vegada ens allunyem de la part més turística. El característic barri de San Blas continua tant pintoresc com el recordàvem i els mercats tant plens de color com els que hem visitat incansablement a tot Bolívia.
Però la màxima expressivitat de colors la trobem, aquest cop, en les festes que semblen ocupar els carrers i places del barri antic cada dia i en cada moment dels que passem a la ciutat. Desfilades de tot tipus i processons en les que es lloen i victoregen tant als sants i verges cristians com a les divinitats incaiques es multipliquen arreu en una mescla d’iconografia tradicional andina amb la catòlica, imposada, assimilada i interioritzada ràpidament per les societats llatinoamericanes. La chicha corre com l’aigua i els balls tradicionals es prolonguen fins a la matinada amb gran nombre de vestits diferents i disfresses de tots colors en un dels mesos més festius de l’any, ja que s’aproxima l’Inti Raymi, la festa dedicada al déu del Sol.
Entre tanta festa passem un dels pitjors moments de tot el viatge per culpa d’un paràsit intestinal més fort que els que havíem anat trobant i arreplegant fins al moment. Just el dia que havíem de celebrar un dels nostres aniversaris, i quan estàvem buscant restaurant per fer l’únic àpat “de forquilla i ganivet” en gairebé tot l’any, es manifesta l’ameba i ens envia de cap a l’hospital, on hi acabarem passant tres dies. Menys mal que adonar-nos-en i actuar amb rapidesa, tenir una bona assegurança de viatges i fer cap a un bon hospital fan que el que hagués pogut ser un tant dramàtic hagi acabat convertint-se en una anècdota més, un tant còmica i que recordem com uns dels dies que hem passat envoltats de més comoditats.
La mitologia inca reconeix tres móns diferents, que equivalen a tres nivells de consciència i que es representen amb tres animals sagrats. El còndor és el més elevat d’aquests nivells; representa el món de les divinitats i els esperits protectors, la saviesa i la llibertat. El puma és el nivell que habitem nosaltres, el terrenal; representa el món dels vius i la connexió amb la natura, l’energia, la força i el treball. Per acabar trobem la serp, el nivell del subsòl, que simbolitza la mort i el desconegut, però també l’origen i el naixement. Aquests animals es repeteixen contínuament en el món andí. Fins i tot l’estructura sencera de Cusco representa, amb els seus carrers, places i temples, un immens puma estirat que encara es pot apreciar clarament en tots els mapes del casc antic de la ciutat. El cap d’aquest gran animal es troba en la part més alta, una muntanya privilegiada per les vistes panoràmiques de tota la vall on s’estén la ciutat. Allà s’hi va aixecar una immensa fortalesa cerimonial anomenada Sacsayhuamán, que en quechua significa “cap de puma”. Encara ara, immensos murs formats per les pedres tallades tant característicament pels inques zigzaguegen al voltant de la verda esplanada on es celebraven els rituals de culte a Inti, el Déu del Sol. En les grans parets megalítiques s’hi endevinen, a mode de mosaics, diferents animals importants en el món incaic, com els cuis, les serps o alpaques.
Prop de Sacsayhuamán visitem altres ruïnes com les de Puca Pucara, on es troba el temple de la lluna, o l’espectacular font de Tambomachay, on les seves aigües prometen l’eterna joventut. Llàstima de la prohibició expressa d’atansar-s’hi i del vigilant que no permet que ens la saltem.
Però si un emplaçament arqueològic és especialment destacable, no tant sols a nivell del Perú sinó de tot el món és el Machu Pichu. És difícil que un lloc que has vist milers de vegades en fotografies de totes les mides t’impressioni tant, i més encara si tothom que te’n parla ho fa quedant-se sense adjectius. Però el Machu Pichu sap sorprendre fins i tot quan no és el primer cop que s’hi va, com és el nostre cas. Degut al seu emplaçament entre muntanyes l’accés a la llaqta (tal i com s’anomenaven als antics poblats inques) és especialment difícil i encara no és possible arribar-hi per carretera. Les opcions son un tren que sobrepassa el nostre pressupost, o fer a peu unes hores al costat d’un riu en el camí que la via del tren obre entre l’espessa vegetació. L’únic que hem de tenir en compte és apartar-nos en sentir el tren i esperar que no ens agafi creuant cap pont al seu pas. Sobre les vies arribem a Aguas Calientes, un poble artificial, construït tant sols pels visitants del Machu Pichu en el que ens afanyem a buscar hostal i ficar-nos a dormir per tal de tenir temps i energia suficient pel dia que ens espera l’endemà.
Aquest cop, a diferència de cinc anys enrere no pujarem al Waina Pichu, la muntanya més pròxima a la ciutat arqueològica que també conté restes incaiques, ja que actualment s’ha de fer la reserva per Internet degut a l’alta demanda. Tot i així, com que ja la coneixem, aquesta vegada ens fa il·lusió pujar al muntanya del Machu Pichu, de la qual les ruïnes li han pres el nom, molt més alta i d’ascens més dur que l’anterior. Així doncs, a dos quarts de cinc emprenem caminant la pujada cap a la ciutat sagrada dels inques completament a les fosques per poder gaudir del camí i de la vegetació i les vistes que anem endevinant cada cop més clarament a mesura que surt el Sol. La selva en la que ens trobem ha estat sospirant una boirina espessa durant la nit que amb les primeres llums del dia s’esvaeix ràpidament, no sense regalar-nos, abans, les vistes més oníriques d’aquesta ciutat màgica.
Després de reposar la caminada fins a la ciutat sagrada i contemplar aquesta meravella encara sense turistes, pugem la muntanya del Machu Pichu. Després d’una dura ascensió a través d’una interminable escalinata de pedra, arribem al cim de la muntanya des d’on tenim una espectacular vista panoràmica no tant sols de la ciutat sagrada sinó també de la salvatge geografia fins on els inques la varen anar a construir.
Ja a les runes, els temples i diferents zones residencials es succeeixen al llom de la muntanya on s’emplaça aquesta joia arquitectònica i poc a poc redescobrim el barri popular, el dels sacerdots i la noblesa i el barri sagrat. Grans pedres que servien a mode de calendari i per saber quan era el millor moment per cultivar o recollir els fruits del camp encara es troben al seus llocs originals, i descobrim tots els racons imaginant-nos com era la vida dels inques.
Deixant enrere la màgia i espiritualitat del Machu Pichu i allunyant-nos de Cusco descendim ràpidament els Andes fins arribar a la línea de la costa per creuar el país fins arribar a Equador, però abans fem parada a Lima. Aquesta capital, fins ara desconeguda per nosaltres, se’ns mostra com una ciutat molt més bonica i agradable del que imaginàvem. Poca gent té bona opinió de Lima, els atractius de la qual s’empetiteixen en un país tant exuberant com el Perú, però a nosaltres ens va sorprendre força positivament. Des del barri luxós i opulent de Miraflores fins a Barranco, el més pintoresc i alternatiu, no ens cansem de caminar pel llarg malecón des d’on veiem les millors postes de Sol en aquesta ciutat que, si no fos per les excepcions d’última hora de cada dia, semblaria estar permanentment ennuvolada. La zona antiga de la ciutat destaca pels ostentosos balcons colonials i les grans casones i esglésies construïts quan Lima era la capital portuària i ciutat més gran i important de l’Amèrica del Sud. Al vespre passegem entre les fonts del Circuito Mágico del Agua, fonts de totes formes i colors i fins i tot projeccions sobre l’aigua d’imatges d’aquest increïble país que una vegada més ens ha sorprès i enamorat.
un món de mons 
