Colòmbia colonial

Com la resta de l’Amèrica Llatina, Colòmbia té un passat tenyit de sang, d’històries cruels i injustes, protagonitzades pels colonitzadors espanyols. D’aquelles colònies en son testimonis ciutats i pobles que encara avui, conserven l’arquitectura típica, cases senyorials i grans balconades de fusta, que atrauen amb un encant molt especial.

És un plaer passejar pels carrers tranquils de l’enlluernant blancor de Popayán, decorat amb els rosats arbres del puente del Humilladero.

La tranquil·litat d’aquesta ciutat, només es veu destorbada pels partits de futbol de la Copa América, on tots, grans i petits, es transformen al fanatisme futbolista, reunits en places davant de grans pantalles i lluint les samarretes de la seva selecció. Tot i que no ens agrada el futbol, ens afegim a la gran festa com si fóssim dos colombians més i l’ambient és impressionant.

El bonic i petit poble de Salento, de cases colonials blanques amb finestres i balconades de colors, ens enamora. Tot i així, el seu atractiu l’ha convertit en un destí turístic infestat de botiguetes de souvenirs. Això, i el fet que és el punt de partida per anar fins al increïble Valle de Cocora, fan que sigui gairebé impossible passejar sense xocar amb turistes.

Quan fem estada a Medellín, ens escapem a conèixer el Peñon de Guatapé, un gran monòlit de 220 metres d’alçada. La pedra no és bonica, de fet, està totalment destrossada amb la construcció de les escales que et porten fins dalt i un gran restaurant que corona el cim. Això si, des de dalt del Peñon, hi ha unes vistes espectaculars. Centenars de llacs inunden el paisatge deixant entre veure illetes verdes que dibuixen les formes més curioses entre el verd turquesa de l’aigua.

A pocs quilòmetres de distància, l’acolorit poble de Guatapé ens mostra els sòcols més diversos que mai haguem vist. Totes les cases presenten diferents sanefes, figures geomètriques, flors, animals i moltes altres decoracions dibuixen el baix de les construccions. Guatapé és color, diferents tonalitats, vives i estridents, inunden els carrers d’aquest petit poble que viu al costat d’un llac tranquil que ens regala un relaxant passeig per la seva riba.

Però sense dubte, la ciutat més acolorida en tots els sentits, és Cartagena. Els colors de les cases i els seus carrers, les tonalitats del mar Carib, els taronges de les postes de Sol i sobretot, el color de la seva gent, la converteixen en la ciutat més màgica de Colòmbia.

La ciutat fou fundada durant el segle XVI i en l’època colonial espanyola funcionava com a un dels ports més importants de tot Amèrica. Els canons que avui decoren però que en altres temps havien protegit la ciutat, amaguen les històries de lluites quan la ciutat  va ser atacada pels francesos i posteriorment pels anglesos degut a la seva localització estratègica i a la seva importància portuària.

Dins la ciutat emmurallada la màgia i els secrets que amaguen la història son palpables en cada racó i cantonada. Ens captiven les boniques cases colonials, pintades d’alegres colors, amb grans finestrals i balconades de fusta per on s’entortolliguen plantes i flors de colors. Cada porta té una personalitat diferent degut als diversos i originals picaportes de ferro forjat que pengen impassibles al temps.

Passegem per tots els carrers encantadors. De dia ens acompanya una calor xafogosa insuportable que combatem amb sucs de fruita amb gel. Al vespre ens apropem al famós cafè del mar per gaudir de les boniques postes de Sol sobre el mar carib que adquireix colors rosats i daurats indescriptibles. De nit, tornem a passejar pels carrerons, aquest cop captivats per les milers de llumetes que inunden la ciutat i que li donen un aspecte encara més màgic i especial.

A la Plaza de la Trinidad, sopem el menjar que venen a les paradetes del carrer i compartim, amb altres cartageners i turistes, agradables velades distrets per l’art al carrer: pallassos, músics i ballarins, un rere l’altra, ens mostren les seves divertides creacions.

En els darrers dies de viatge, després de viure onze mesos viatjant i apropant-nos ja a Bogotà, el darrer destí abans de tornar a casa, visitem dos poblets petits i encantadors, Barichara i Villa de Leiva.

Per Barichara passegem pels carrers empedrats i admirem les construccions colonials del segle XVIII. La vida discorre tranquil·la i se’ns encomana la serenor i parsimònia dels seus vilatants.

A Villa de Leiva, sembla com si el temps s’aturés i tan debò així ens hagués passat, que aquest any que hem viscut viatjant no hagués acabat mai, descobrint i coneixent cada dia un nou món. Però no ens podem aturar i deambulant pels carrers, ens meravellem amb tots els detalls d’aquest preciós poble i contemplem, de dia i de nit, la seva enorme plaça principal, empedrada i rodejada de majestuoses cases colonials.