COPE, sobrevivint a la “guerra secreta de Laos”

Imagineu-vos el Laos dels anys seixanta. Imagineu un país petit, de poc més de dos milions d’habitants molt repartits. Ètnies i cultures diferents, que conviuen en el mateix estat per conveniències colonials, sense identitat nacional compartida, però vivint amb certa harmonia. Imagineu-vos les persones d’aquest país com gent pobre i humil, senzilla però alegre. Vivint en la part més espessa, la més perillosa, de la selva del Mekong. El que us imagineu és un país rural, on la majoria viu de l’agricultura de subsistència, havent aprés els secrets dels boscos selvàtics, coneixent els extrems dràstics del clima i convivint amb equilibri amb els animals i plantes del seu entorn. Imagineu aquest país tranquil i pacífic evitant formar part d’una guerra injusta entre el seu veí Vietnam i els Estats Units. Arribeu a imaginar-vos, fins i tot, que en aquesta guerra, la neutralitat del país que teniu en ment s’expressa clarament havent firmat l’acord de Ginebra, amb reconeixement internacional.

Imagineu, ara, que sobre la calma verdosa d’aquest país, sobre la serena alegria de la seva gent, hi comença a caure una pesant pluja de bombes i míssils. Feu-vos a la idea de 584 mil missions aèries, una cada vuit minuts d’una pluja que s’allarga nou anys. Una pluja de mort i destrucció que sembra els camps amb més de 78 milions de bombes i més de 260 milions demoleixen les ciutats més poblades. 450.000 tones de ferro que cauen del cel convertint Laos en el país més bombardejat de la història per càpita.

Costa d’imaginar, oi? Doncs és exactament el que va passar durant el que s’anomena la “guerra secreta de Laos”. I qui podia ser autor de tal massacre? Ni més ni menys que els protagonistes de la lluita contra el terrorisme, els actuals preservadors de la democràcia, els Estats Units d’Amèrica. Els motius? Per Laos transita l’anomenada Ruta Ho Chi Minh que comunica el nord i el sud del Vietnam i era utilitzada pel Front Nacional d’Alliberament del Vietnam, o Viet-Cong, per mantenir la guerra de guerrilles contra els Estats Units i la dictadura que fins al moment oprimia els vietnamites. Amb això i per evitar que Laos proveís de subministres al Vietnam i que el furor comunista vietnamita s’estengués al seu país veí, sembla que hi va haver motius suficients per acabar amb tot un país.

La massacre, ja que en cap cas es pot parlar de guerra, va durar exactament des del 1964 fins al 1973, i és considerada la primera “guerra” exclusivament aèria de la història. El fet que es produís totalment en secret va permetre que es violessin sistemàticament totes les regles de combat aeri que sí es mantenien a Vietnam, com l’altura de vol dels avions, la selecció d’objectius o el respecte als temples religiosos. Així, segons testimonis dels propis pilots, el propòsit de les missions era el de “bombardejar qualsevol cosa que es mogués”. Com podem veure en un documental a la mateixa seu de l’ONG que visitem i on ens assabentem d’aquesta realitat (COPE), un dels pilots explica: “vàrem aniquilar tota una civilització. Els vàrem esborrar del mapa. Vam incinerar a tot un poble”. En el mateix vídeo veiem com el 1969, just a la meitat de la massacre, Richard Nixon, convençut i impertorbable, assegura que no hi ha “forces de combat americanes” a Laos. Per ser que no n’hi havia, en gran quantitat de ciutats, com per exemple a Phonsavan, no queda ni un sol edifici anterior a la intervenció nord americana.

Producte dels bombardejos no queden tant sols ciutats destruïdes, milers de morts, desapareguts i desplaçats. No només un país, empobrit, massacrat tot ell. També una herència de destrucció cap al futur: més de quatre dècades després la guerra secreta segueix present com si es tractés d’un mal son del qual el país no pogués despertar. Dels més de 270 milions de bombes que van caure sobre Laos, un trenta per cent no va explotar en el moment, pel que es calcula que queden més de 80 milions d’artefactes explosius (bombes, coets, granades, municions d’artilleria, morters i mines terrestres) colgats en terra laosiana esperant per explotar. Això representa un terç del país, 87 mil quilòmetres quadrats de territori contaminats per les municions sense explotar o UXO (unexploded ordnance). S’estima que gairebé la meitat de persones mortes o ferides per munició estatunidenca, ho han sigut després del conflicte, a causa d’UXOs.

Així, actualment es compten uns 300 accidents anuals causats per UXO. En un país que encara viu en gran part de l’agricultura de subsistència, on el treball al camp i la recerca de productes a la selva ocupa gran part del dia a dia de les persones, el fet d’estar sembrat de munició sense explotar significa un perill immens per les persones. Així, un 48% dels 300 accidents es deuen a activitats de ramaderia, agricultura o recol·lecció d’aliments. A aquesta problemàtica s’hi ha de sumar l’agreujant de que el metall del que estan formades les bombes té un gran valor i representa un incentiu per buscar-les i manejar-les sense precaucions, fet que provoca un 24% dels accidents. Un 11% de les víctimes són nens i nenes que, producte de la desconeixença  i aliens a la seva perillositat, juguen amb els artefactes en haver-los trobat. Mentre passejàvem per Laos hem vist gran quantitat d’usos que es donen a les municions no explotades, des de columnes per les cases fins a jardineres. En algunes ocasions s’arriba a fondre el metall (hi ha força coberteria feta de l’alumini de les bombes) i fins i tot moltes de les pròtesis que s’improvisen per les amputacions, es fabriquen amb les pròpies bombes que les han causat.

Davant aquest panorama, el 1997 es funda la Cooperativa Orthotic and Prosthetic Enterprise (COPE) per tal d’assegurar un servei de rehabilitació gratuït i de qualitat a totes les persones amb discapacitats físiques, moltes de les quals viuen en zones rurals de difícil accés. Actualment COPE fabrica i distribueix més de mil aparells ortopèdics l’any, la majoria d’ells adreçats a víctimes de munició sense explotar tot i que també cobreix a tots els menors que no disposen de medis i a víctimes de la lepra, la polio o altres discapacitats físiques. Entre altres,  COPE també té programes d’inserció laboral per les persones amb discapacitats.

Nosaltres hem pogut assabentar-nos d’aquesta realitat gràcies al museu i centre de visitants de l’ONG. En ell, a banda de fer divulgació i conscienciació, es dona gran quantitat d’informació sobre la “guerra secreta” i les seves conseqüències, es passen documentals i es mostren casos en primera persona de víctimes dels UXO que han sigut ajudats per COPE. També treballen conjuntament amb el Programa de Desactivació d’Explosius de Laos i amb el Centre de Rehabilitació Mèdica de Laos.

Si passeu per Vientiane no dubteu en visitar el centre de visitants de COPE. Tot i la ràbia i impotència que provoca el fet d’assabentar-se del passat més recent de Laos, és imprescindible conèixer-ho per ser conscients de la història del país.

Per desgràcia, la trista realitat de Laos encara es repeteix en molts llocs del món. Les víctimes civils de guerres injustes augmenten constantment i la indústria armamentística, la segona més potent del món, rep cada any més i més inversió. Tant sols en l’estat espanyol, aquest any 2014 s’hi han destinat 16.526 milions d’euros, 45,27 milions cada dia. També hem de ser conscients que a banda dels estats, la banca inverteix grans quantitats de diners a la producció d’armament, així se sap que entitats com el BBVA, el Santander, Bankia o La Caixa financen impunement la producció d’armament qualificat d’il·legal en tractats internacionals com el d’Ottawa o la Convenció Internacional d’Oslo, en contra de les bombes “cluster”, que son les que més mal estan causant a Laos.

Els ciutadans, podem tenir un paper molt més important del que ens pensem davant d’aquestes injustícies. Algunes accions que no ens podem cansar de recomanar son, per exemple, el de dipositar els nostres diners en banca no armada o banca ètica,  o realitzar objecció fiscal en despesa militar a l’hora de fer la declaració de la renda.