Conversa amb Kosal Buy, monjo budista

El budisme és latent a qualsevol part de Tailàndia. Al sud del país també s’hi veuen força musulmans, però quan som a Bangkok, i sobretot al nord, és on destaca la gran majoria de la població budista i es fa evident quina és la religió majoritària al país (el budisme és practicat pel 95% dels seus 65 milions de persones). En una de les ciutats on més palès es fa aquest fet és a Chiang Mai, la ciutat més gran i important del nord del país. Tot i això, els set-cents quilòmetres que la separen de Bangkok, i la seva situació, entre les muntanyes més altes del país, fan que també disti molt de ser una gran ciutat. Chiang Mai mostra amb esplendor més de tres cents temples budistes, anomenats wats, molt freqüentats per gran part de la població de la ciutat i per molts dels característics monjos que es veuen més que a qualsevol lloc del país.

Chiang Mai ens encanta. Ciutat petita i fàcilment franquejable a peu, es deixa conèixer plàcidament  i invita a deambular amb calma de temple a temple, de wat a wat. És a Chedi Luang Wat, un dels més grans de Chiang Mai, on veiem que es desenvolupa un programa de conversa amb monjos budistes per tal de que aquests puguin donar a conèixer la seva cultura als estrangers i, a més a més, practicar anglès. Davant l’oportunitat d’aprendre del budisme de més a prop i en primera persona, no ens ho pensem dues vegades i ens hi atansem per poder conversar amb un monjo.

Siddhartha Gautamá es va convertir en el primer Buda després d’il·luminar-se sota un ficus, arbre sagrat pel budisme. Ara, és sota l’ombra d’uns ficus on uns quants monjos que participen en el programa de converses esperen als forasters. Nosaltres ens hi atansem amb passes curtes mig avergonyits, mig temerosos. Ells ens miren i semblen divertir-se amb la nostra actitud. De seguida se n’aixeca un, ens assenyala una taula i ens hi assentem amb ell.

Sembla jove, però l’edat de les persones asiàtiques ens és difícil d’endevinar a simple vista. Com els seus companys, porta el cabell curt i va vestit de taronja. Es mou amb molta tranquil·litat, moviments lents i estudiats, com si no volgués gastar energia en va. De pell morena i ulls enfonsats i foscos, en la seva cara poc expressiva hi ressalta una front ampla, la boca gran (i somrient durant tota la conversa), i el nas petit i xato.

Es diu Kosal Buy, te vint anys i és de Cambodja però porta temps estudiant a la universitat budista de Chiang Mai. Com que no sabem com començar, trenquem el gel explicant-li el viatge que volem fer al voltant del món. Tailàndia és el primer país que visitem i, òbviament, ens encanta. Davant la dificultat de saber si la nostra vida l’interessa el més mínim o si l’estem avorrint, decidim entrar en matèria de seguida i, després de quatre detalls, comencem preguntant-li pel seu dia a dia. Els monjos s’aixequen a les quatre del matí per tal de realitzar els “chants” fins a dos quarts de set. Ens especifica que no és ben bé resar, sinó que el que fan ells es diferent, entenem que és més aviat una repetició de mantras o de shangas, les ensenyances del Buda. De les nou del matí fins les cinc de la tarda estudia a la universitat, repeteixen els “chants” de sis a nou del vespre i a les deu van a dormir per poder tornar a matinar l’endemà. A la universitat, però, tant sols hi va tres dies a la setmana, la resta es dedica a diferents feines, la principal, la de tenir cura del temple i monestir. Ens diu que al seu temps lliure el que més li agrada és llegir i meditar, i que a l’hora de menjar, el que fan és sortir al carrer a esperar que, mitjançant donatius, els alimenti la gent local.

Els seus estudis, com els nostres, s’estructuren en educació primària i secundària, batxillerat, estada a la universitat (el que per nosaltres seria un grau) i màster. Ell ja va començar els estudis de monjo budista a l’educació primària, però es pot començar directament a la universitat. Ens explica que fan tot tipus d’assignatures, com son filosofia, psicologia, història, anglès, religió, matemàtiques… Sembla que es formen en gran part en cultura general enfocada sobretot a les ensenyances budistes clàssiques.

Tenim força curiositat sobre el paper de les dones en el budisme. Abans de començar a parlar amb ell sabíem que cap dona no el podia tocar, ni donar-li res directament, ni tocar cap de les seves pertinences. Ens diu que les dones poden cursar els mateixos estudis budistes que ells però que no poden arribar a ser monges. Insistim preguntant-li, ja que hem vist alguns grups de dones amb el cap rapat com ells i vestides de la mateixa forma però elles amb un kesa (típica túnica budista) de color blanc, en comptes de taronja. Ens assabentem que es diuen bikhsunis, i que, tot i que han tingut una gran importància en el budisme, han sigut en moltes ocasions desvalorades degut al rígid sistema patriarcal del sistema hindú, en el que va créixer el budisme. Seguint amb el mateix tema, ens explica que ells no es poden casar ni tenir cap relació amb cap dona. Suposem que l’abstinència sexual forma part de la seva vida d’asceta, però sobre això no ens atrevim a preguntar-li. La major part de la seva vida social es desenvolupa dins les portes del temple i es relaciona, sobretot amb els altres estudiants o els monjos, és per això que li agrada participar en el programa de converses, ja que ens diu que li agradaria molt viatjar i, d’alguna manera, conèixer gent d’altres països és una forma de fer-ho.

En relació al turisme, no ens podem estar de preguntar-li el seu punt de vista. Chiang Mai no té la festa de les paradisíaques platges del sud del país, i el turisme que hi arriba és molt més cultural, però tot i això, és difícil fer una fotografia de la ciutat sense que hi aparegui algun dels nombrosos grups de turistes xinesos que la ronden. Manifesta que el turisme no el molesta i que fins i tot està content ( i suposem que orgullós) de l’interès que susciten entre la gent de fora la seva cultura, el seu país i, sobretot, la seva religió. Sigui com sigui, pensem que si pogués parlar obertament i amb confiança, oblidant que els seus interlocutors formem part d’aquesta massa estranya que és el turisme, creiem que ens hagués dit que li fa tanta nosa com en moltes ocasions ens ha fet a nosaltres. Gent perseguint-los amb les seves reflex última generació per tenir la fotografia més pintoresca dels monjos en els temples, nois i noies entrant de forma irrespectuosa als seus llocs sagrats (amb calçat, o amb samarretes de tirants, pantalons curts o roba cenyida), que embruten, que fan soroll, que es fiquen al mig del pas… Però en Kosal Buy, tant sols remarca les coses bones del turisme.

Tornem al budisme. Si a nosaltres, tant ateus, tant escèptics, ens atreu, és perquè el considerem més aviat una forma de pensament, una filosofia, que una religió. No té Deus, no mostra imatges sota signes de tortura, i els seus temples i rituals, ens transmeten més pau que els de la religió de la inquisició. Li preguntem al respecte. Per ell s’assembla més a una filosofia o a una religió? Ens diu que ni l’una ni l’altra. Que per a ell és més un way of life. Una manera de viure, una forma d’encarar l’experiència que és el ser en aquest món. Per a ell, des que s’aixeca fins que se’n torna al llit, tot el que fa durant el dia, té a veure amb el budisme.

El color taronja ha sigut predominant des de que vàrem arribar al país. Temples, frescos a les parets, tot tipus de teles… però sobretot als vestits dels monjos. Pel budisme, el color taronja representa la transformació i la il·luminació. Però hem vist molts grups de monjos amb kesas de diferents tonalitats. Alguns més grogosos, uns que son taronja fosc, tirant gairebé cap al vermell i altres amb un taronja llampant. Aquests últims predominen sobretot en els monjos més joves, molts que no semblen tenir ni 14 anys, i ens preguntem si la tonalitat de taronja del kesa té algun significat especial. Gràcies al Kossal Buy ens assabentem que res te a veure. Que cada monjo pot escollir la tonalitat que més li agradi d’entre cinc de diferents, però que en moltes ocasions pot dependre del tipus de roba del que disposa cada monestir en qüestió. També ens explica que les tonalitats varien segons el país i que molt possiblement, al nostre pas per Birmània, veurem tons diferents de kesas.

Abans de finalitzar la conversa, li demanem que ens expliqui més sobre els principals preceptes del budisme. Ens diu que, fonamentalment, el que aquest intenta, és salvar les persones del patiment, del dolor de l’existència humana. Es pot dir que tal dolor es deu a la frustració dels desitjos no complerts. Per minvar el dolor i conduir el ser a la felicitat, també s’han de minvar els desitjos, i a això l’ajuda la vida monàstica. Ens parla del karma i de que ells tenen la creença de que totes les accions que fem porten necessàriament a unes conseqüències. Per ell, pretendre lo contrari, és com tirar una foto amb la càmera sense esperar el resultat, la fotografia en sí. Reflexionem sobre l’alt nivell de responsabilitat que això atorga a cadascun dels actes humans mentre ens explica que tot el que fem ens retorna d’alguna manera, tant pot ser en la vida present com en la futura. Si fas el bé, les coses t’aniran bé, conclou, mentre les nostres ments fantasiegen sobre la possibilitat de ser totalment coherent a l’hora d’actuar amb bondat i responsabilitat.

La seva, sembla una forma de pensar (ja no sabem si continuar dient-ne religió) molt respectuosa, i volem saber com es relacionen ells amb l’entorn natural. Ens explica que pel budisme és molt important el respecte a totes i cadascuna de les formes de vida del planeta i, per tant, també ho és la cura del medi ambient. Ens posa l’anècdota dels gossos, qui entren i surten lliurement dels temples on, en moltes ocasions, se’ls hi deixa menjar. Fàcilment ho lliga amb el que ens acabava d’explicar sobre els actes i les conseqüències dels propis fets i ens diu que no tenir cura de l’entorn animal i natural pot provocar (com està passant) greus conseqüències.

Durant els segons de silenci que aprofitem per reflexionar sobre les seves últimes paraules i després d’un ronc sord de la seva panxa, el Kosal Buy sembla donar per acabada la conversa. Allarga el seu somriure ficant les mans planes sobre la taula i resta esperant el nostre moviment. De ben segur que continuaria responent a les nostres preguntes però nosaltres ja tenim molt a reflexionar. Després de donar-li les gràcies, marxem amb la calma i quietud que ens ha transmès el seu parlar lent i assossegat.

Sentim que com més sabem del món del budisme més ens queda per saber, més dubtes tenim. Intentem imaginar-nos a nosaltres mateixos amb el kesa taronja i ens costa, sobretot quan pensem que ens hauríem d’aixecar a les quatre del matí. Sigui com sigui, la curiositat que sentim per aquest way of life no ha minvat en absolut. Esperem poder seguir indagant-hi durant el nostre viatge.