Potossí i Sucre, ciutats colonials d’història punyent

Potossí i Sucre, ciutats de centres històrics colonials, d’edificis, cases i esglésies boniques i elegants, ofereixen carrerons i places plàcides per passejar. Entre passeig i passeig seiem a descansar en els bancs de les moltes places, petites i grans, que inunden aquestes ciutats, tot gaudint de l’interessant lectura del llibre Las venas abiertas de América Latina, de l’Eduardo Galeano. Llegint-lo, ens adonem com l’encant colonial amaga una història tràgica i cruel, com la de tot el continent llatinoamericà. L’epopeia dels espanyols i els portuguesos en terres americanes va combinar la propagació de la fe cristiana amb l’usurpació i el saqueig de les riqueses natives i la cruel massacre de la població indígena. La riquesa d’Amèrica Llatina només ha generat pobresa per al propi continent per alimentar la prosperitat dels imperis més rics.

L’historia de Potossí es va forjar de plata. Diuen que fins i tot les ferradures dels cavalls eren d’aquest material en l’època d’esplendor de la ciutat. La plata va aixecar temples, palaus i monestirs, i va oferir la tragèdia per a uns i la festa per als altres, va abocar sang dels més pobres  i vi dels més rics.

Passegem pels bonics carrerons, tots ells d’inclinades pujades que deixen a un sense alè, contemplem les casetes colonials de colors amb grans balconades de fusta, les esglésies elegants de pedra i ens perdem pels barris més allunyats del centre, els més humils. Des de tots els racons de la ciutat però, sempre observem l’imponent Cerro Rico que, a quasi cinc mil metres d’altitud s’alça orgullós, vigilant, als seus peus, tot Potossí, on el fred inclement castiga als seus habitants i visitants. Quan els colons arrancaven la plata, les entranyes de la muntanya es buidaven, i el nivell del cim anava minvant any rere any per alimentar el desenvolupament d’Europa ja que la corona espanyola estava hipotecada i cedia gairebé tots els carregaments als banquers alemanys, genovesos, flamencs i espanyols.

Durant els s. XVI i s.XVII,  Potossí era una de les ciutats més grans i riques del món, fou el centre de la vida colonial americana. Però després del seu període esplendorós (per alguns), cap a principis del s.XVIII, la ciutat va patir una caiguda al buit degut a la fi de l’economia argentera. Aquella societat colonial potossina, malalta d’ostentació i malbaratament, només va deixar a Bolívia la vaga memòria de la seva esplendorositat, les runes d’esglésies i palaus i vuit milions de cadàvers d’indis. Així, Bolívia, és actualment un país empobrit perquè en el passat va ser el nutrient de la riquesa dels països actualment més rics.

Malgrat el fred i la cruel història que amaga Potossí, els seus vilatans no vacil·len, ni escatimen en res, alhora de celebrar el Santo Justo Juez, patró del mercat central de la seva ciutat. Durant tot el dia una cercavila festiva, plena de colors i música, recorre els carrers del poble, encapçalada per personalitats, molt mudades, que arrosseguen, plens d’orgull, la figura del petit Sant. Al darrere, la chicha i les llaunes de cervesa corren de mà en mà, tacant els bonics vestits tradicionals, plens de colors i brillantets. Les bandes de música sonen durant tota la jornada i els participants no paren de ballar fins a altes hores de la matinada. Ens conviden a ballar, beure, menjar i a provar-nos els pesats vestits que llueixen.

La gent és molt amable i acollidora, hem conegut la part més agradable de la ciutat, i tot i que sembla interessant conèixer les mines del Cerro Rico, decidim no visitar-les. No ens acaba de convèncer la idea dels tours que ofereixen les agències per endinsar-te a l’interior de les mines i observar com els miners treballen. Pensem que de les dures condicions de feina no se n’ha de fer cap espectacle. L’utilització del mercuri que es fa servir per a l’extracció de la plata enverina als treballadors, tant o més que els gasos tòxics que emanen del ventre de la Terra. El verí penetra a la medul·la dels miners, debilitant-los tot el cos, provocant-los tremolors constants i portant-los cap a una mort prematura. Ens agradaria pensar que deixant de comprar els productes que s’extreuen de les mines i deixant de veure-les com un producte turístic més, es pot acabat la situació d’explotació i esclavisme amb la que viuen els treballadors de les mines.

Del fred de Potossí  marxem cap a Sucre, ciutat de clima agradable, amb un centre històric blanc, de casetes i edificis colonials blancs, també amb grans balconades de fusta. Colonial perquè la ciutat també va gaudir de bona part de la riquesa que s’extreia de les entranyes del Cerro Rico de Potossí. Va ser la capital cultural, la seu principal de l’arquebisbat d’Amèrica i del més poderós tribunal de justícia de la colònia espanyola, la ciutat més ostentosa i culta d’Amèrica del Sud. Diuen que les joies de la Verge de la Catedral podrien haver pagat tot el deute extern de Bolívia. Així com va ocórrer a Potossí, cap al s.XVIII, a Sucre només quedaven els fantasmes d’una riquesa ja morta.

Sucre, actual capital de Bolívia, és una ciutat atrafegada, però tranquil·la. Passegem pels seus carrerons blancs i empedrats i ens enfilem fins al mirador de la Recoleta, on gaudim d’unes vistes privilegiades de tota la ciutat. L’arquitectura colonial de vermelloses teulades i les moltes places i jardins que s’estenen arreu van fer que es declarés Patrimoni de la Humanitat al 1991. Però el que més ens agrada de Sucre es el Mercat Central, ple de paradetes de fruita de tot tipus i de sucs naturals, que li confereixen un aspecte molt colorit. A més, ens encanta parlar amb les mamitas, amables i acollidores, totes ens pregunten d’on som i volen parlar amb nosaltres. Moltes van viure uns quants anys a Catalunya per treballar i aconseguir diners per la família i els encanta recordar-ho i explicar-nos-ho.

Els vestits de les mamitas aporten un color molt especial per allà on es belluguen, però també ens entristeix quan ens assabentem que, aquesta vestimenta típica de les indígenes de l’altiplà andí fou imposada per Carles III a finals del s.XVIII. Els vestits femenins son una copia exacta dels que utilitzaven les labaradoras extremenyes, andaluses i basques. El pentinat, ralla al mig i dues llargues trenes caient a banda i banda, fou imposat també pel virrei de Toledo.

Les boles que es marquen a les galtes de tots els bolivians, de mastegar coca, també amaguen interessos colonials. El consum de coca ja existia en temps dels inques, però només es mastegava amb finalitats rituals o per a condicions molt dures de treball. Els espanyols van estimular agudament el seu consum ja que per a ells, el tràfic de la fulla de coca,  era un esplèndid negoci. Així, els indígenes compraven, amb les escasses monedes que obtenien del seu treball, coca enlloc de menjar. Mastegant-la aguantaven millor les dues condicions de feina sota l’ordre dels colons i a més els hi treia la gana. Tot a canvi d’escurçar les seves vides.

Bolívia ens està mostrant un país increïble, de gent amable i acollidora, però malauradament amb una història de dependència d’aquells països més rics. Després de a independència de la colònia espanyola, Amèrica Llatina va ingressar dins l’òrbita comercial britànica i actualment la prosperitat de la que gaudeix no és més que la dependència, aquest cop, dels Estats Units. Tant de bo que un país tan ric culturalment, amb una història tan punyent, amb una natura impressionant, amb una gent que s’ha mantingut a l’ombra del saqueig dels països més rics, arribi a gaudir de la qualitat de vida que es mereix.