Passejant per la serra d’Equador

3

Arribem a Cuenca directament des de la frontera que separa Perú i Equador, després de moltes hores d’autocar des de Lima. La rebuda no podria ser millor. Tot i ser ja de nit, el carrer està atapeït de gent, la plaça  central es troba plena de paradetes de menjar i de dolços, molts dolços de colors. Vorejant la plaça, s’alça la immensa catedral vella il·luminada amb llums de colors i entre la multitud intuïm estructures de bambú que disparen focs artificials.  Parlant amb la gent de la ciutat descobrim que estan celebrant el Corpus. Tot i estar molt cansats del viatge no dubtem en passejar pels carrers colonials d’aquesta ciutat històrica.

Cada nit que passem a Cuenca sopem menjar que ens cuinen a les paradetes del carrer i ens delectem amb els deliciosos dolços que inunden de colors i olors els carrers. Tastem llaminadures, pastissos, galetes i pastes de tot tipus, tot al ritme de la música que fa ballar la “vaca loca”, una bestia de paper que escup foc per les banyes.

Cuenca és una ciutat colonial preciosa, el seu centre històric ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat. Passegem i ens perdem pels tranquils carreronets empedrats de cases colonials amb balcons plens de flors, observant la vida tranquil·la dels seus habitants, entre els contrastos de la vida moderna i aquelles persones que encara vesteixen amb pollera i els elegants barrets blancs, típics de la zona.

La ciutat es converteix en el nostre camp base durant cinc dies i a banda de passejar per tots el carrers, gaudir de la festa popular nocturna i menjar deliciosos dolços, descobrim els voltants de la zona. Així, abandonem el clima agradable de Cuenca i caminem al voltant de desenes de llacs al Parc Nacional de Cajas, situat als Andes equatorians, abrigats sota un fred i una boirina imponents. Les més de 200 llacunes que s’hi troben, li confereixen al parc un aspecte únic i espectacular, creant autèntics coixins de vegetació verda inundada per tot arreu. El paisatge empantanegat es preciós.

Amb una mica d’enyorança de la cultura Inca de Perú, ens escapem a conèixer les runes d’Ingapirka, la construcció arqueològica inca més important de l’Equador. Com indica el seu nom, que en quichua significa “El Mur de l’Inca”, l’atractiu principal del conjunt arqueològic és el temple, que ja de lluny s’observa imponent sobre un turonet. La seva funció principal fou com a temple d’adoració al Sol, tot i així la seva importància rau en que va jugar un important paper per les estratègies militars de l’Imperi Inca en la seva expansió cap al nord del continent. La visita ens sembla molt interessat per conèixer la història i la cultura inca i cañari que van habitar aquest indret, tot i així se’ns fa una mica pesada perquè és obligatori entrar amb un guía i de retruc amb un grup de turistes que semblen estar només interessats en fer-se fotos els uns als altres.

També des de Cuenca, dediquem un dia a conèixer petits poblets dels voltants. Passegem per Gualaceo, Chordeleg i Sig-sig, pobles tranquils de gent molt amable, tots ells dedicats a l’agricultura i a les artesanies de cuir, joies, ceràmica i dels famosos barrets típics de la zona, que tot i ser coneguts com a “barrets de Panamà”, originàriament son equatorians.

Deixant enrere Cuenca, arribem a Baños. Durant la nostra estada allà la pluja no ens abandona ni un moment i entenem la verdor i la vegetació exuberant que ens rodeja. Als peus del volcà Tungurahua, la ciutat de Baños ofereix un ventall molt ampli d’excursions i sobretot esports d’aventura. Com que un any de viatge fa que haguem d’ajustar el nostre pressupost decidim prescindir del ràfting i el canoping, i ens gronxem precipitant-nos sobre el buit en La Casa del Àrbol. Les vistes haurien de ser espectaculars i la vista del volcà Tungurahua privilegiada, però els núvols grisos que ens acompanyen no ens en deixen gaudir. Així, amb el plugim que mai acaba, ens relaxem a les aigües termals que emanen del volcà, gaudint del contrast de l’alta temperatura de l’aigua i la frescor de les gotes de pluja que ens mullen l’esquena.

Fugint del mal temps fem cap a Quito, la capital d’Equador. El centre històric de la ciutat, declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat, conforma una gran quadrícula  de carrerons estrets i petites places, d’arquitectura colonial, casetes i esglésies blanques amb grans balconades de fusta. Passegem per tots els carrers, coneixem tots els racons de la ciutat i descansem bevent un canelazo (beguda d’aiguardent, sucre i canyella que es consumeix calenta)  al bonic  carreró de Ronda, ple de bars i restaurants. Altiva i imponent, la catedral de Quito ens distreu mentre n’observem les curioses i originals gàrgoles. Tortugues marines, armadillos, ossos formiguers i llangardaixos vigilen petrificats des de les alçades de la catedral.

 

El telefèric ens puja fins a 4053 metres d’alçada a la Cruz Loma, des d’on tenim unes vistes privilegiades de l’allargada ciutat. Des d’aquí dalt també hauríem de poder observar el volcà Pichincha, però com la majoria de volcans que hem intentat visitar en aquest viatge se’ns resisteix i s’amaga darrera d’una espessa capa de núvols que amenacen tempesta.

Creuem a l’hemisferi nord després de sis mesos de viatge pel sud, des de que vam arribar a Austràlia al gener. A la coneguda Meitat del Món, amb un peu a l’hemisferi nord i l’altre peu a l’hemisferi sud, visitem el monument commemoratiu a l’expedició geodèsica francesa que va mesurar un grau de meridià terrestre a l’equador l’any 1735 i juguem intentant aguantar un ou dret sobre el cap d’un clau, ja que segons sembla, aquest és el lloc del món on és més fàcil mantenir l’equilibri.

Per acomiadar-nos d’Equador i aprofitant les festes de l’Inti Raymi, celebrem Sant Joan a Otavalo, un poblet situat a la vall andina on habita l’ètnia indígena kichwa dels Otavalos. Les dones, amb el cabell trenat i atapeïts collars daurats que els hi pengen del coll, vesteixen amb camises blanques amb brodats florals i llargues faldilles blau marí. Els homes, joves i grans, llueixen llargues cabelleres de color negre brillant lligades en cues o trenes, que sobresurten dels barrets de roba que porten al cap. Vesteixen de color blanc tapats per ponxos blau marí. Aquesta ètnia es caracteritza per les seves artesanies tèxtils, fet que es pot copsar a la Plaza de los Ponchos, on llueixen i venen els seus productes en un colorit mercat artesanal.

L’Inti Raymi o festa del Sol és la cerimònia incaica i andina que es celebra cada solstici d’hivern (24 de juny a l’hemisferi sud) en honor a la Mare Terra per les collites rebudes. Els vilatans d’Otavalo i de tots els pobles dels voltats arriben a la plaça del poble ballant en cercle i tocant els seus instruments (flautes, txarangos, violins, guitarres i mandolines),  com a representació de la rotació i la translació de la Terra. La festa s’allarga fins ben avançada la nit, sopem i bevem a la plaça on contínuament grups de gent s’uneixen en cercles per homenatjar a la Mare Terra i ens unim a la seva celebració deixant de banda per un any els petards i les fogueres de Sant Joan.

Anuncis
Anotació | Aquesta entrada s'ha publicat en Ecuador, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Passejant per la serra d’Equador

  1. Retroenllaç: Les primeres passes per Colòmbia | un món de mons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s