Australia has a black history

La història de la colonització d’Austràlia no menys trista que la d’Amèrica o Àsia, també és una història de racisme, genocidi i exterminació. Quan els anglesos van conquerir el nord d’Amèrica no podien acabar amb tots els nadius que l’habitaven ja que a molts els necessitaven per protegir a les pastures dels seus depredadors. Com que a Austràlia, de depredadors no n’hi havia, els anglesos es van permetre matar i fer fora a tots els aborígens dels llocs per on passaven. Sort van tenir, aquests últims, que les àrdues condicions de l’interior del país els van servir per protegir-se i en poc temps es va capgirar la proporció d’aborígens que vivien a les costes -ràpidament ocupades pels colonitzadors- i dels que vivien a l’interior desèrtic del país. Les conseqüències que això va tenir van ser nefastes, no tant sols perquè es van veure obligats a ocupar terres per ells desconegudes, àrides i infèrtils, sinó també perquè les seves cultures i religions estaven íntimament lligades a la terra que en moltes ocasions es considerava sagrada i formava part principal de les seves pràctiques socials i espirituals. També com a Amèrica, els nous virus i malalties portats pels europeus van matar ràpidament als aborígens que no eren víctimes del genocidi i en tant sols cent anys el nombre d’habitants originaris d’Austràlia va descendir d’aproximadament mig milió a seixanta mil. En alguns casos, com a Tasmània, van aconseguir matar-los absolutament a tots.

Si algun factor fa especialment deplorable el cas australià és que s’ha allargat gairebé fins als nostres dies. La ciutadania australiana dels aborígens no es va reconèixer fins el 1967. Des del 1869 i fins l’avançat 1976 tant el govern australià com moltes missions cristianes es van dedicar a segrestar sistemàticament als fills mestissos d’aborígens (es compta que van fer desaparèixer fins a cent mil menors de cinc anys) per tal d’evitar que es mesclessin les dues races en un intent de neteja ètnica que avui en dia es coneix sota el nom de “les generacions robades”. Durant aquests anys es van crear desenes de reserves que anomenaven campaments de nadius però que realment eren autèntics camps de concentració en els que un dels principals objectius era induir als aborígens a l’odi cap a ells mateixos i als seus semblants i el total desarrelament cultural. El principi legal “terra nullius”, segons el qual la terra Australiana havia estat desocupada fins a l’arribada dels europeus i per tant podia ser ocupada legal i legítimament per aquests, va ser vàlid fins al 1992. No va ser fins el 2008 que el primer ministre d’Austràlia va demanar perdó als aborígens pel dolor causat en el passat.

Les conseqüències per les cultures aborígens de tots aquests anys d’etnocidi han sigut nefastes. Cap societat pot recuperar-se fàcilment d’un procés d’aculturació com aquest i tampoc l’aborigen, desproveïda d’història, de passat i, per tant, de futur. La marginació social de la que han sigut i encara son víctimes les persones originàries del país és catastròfica a nivell emocional i psicològic, tant individual com socialment. El perdó institucional, doncs, que no ha anat acompanyat de mesures reals ni efectives per reparar els errors del passat, serveix de ben poc i no dona resposta a la profunda desigualtat que constitueix la sort dels aborígens. La trista situació de la que som testimonis als parcs i places d’Alice Springs constata un autèntic problema d’inserció social que es tradueix en que la mitjana de vida dels aborígens és aproximadament deu anys menor que la dels anglodescendents, que els índex de problemes de salut i consum de tòxics son més elevats, les taxes de criminalitat i empresonament son altíssimes, i les de desocupació i pobresa, totalment exagerades.

Els pocs i tímids intents de reinserció social per part del govern australià han fracassat estrepitosament i s’han basat en el repartiment a tort i a dret d’ajudes econòmiques sense que al darrere d’aquestes hi hagi cap procés real d’inclusió. Tals mesures, paternalistes i fins en ocasions dictatorials, més que empoderar i donar autonomia als pobles aborígens, el que fan és fer-los dependents de les institucions de l’estat. D’aquesta manera s’allarga un problema que seguirà fins que no es canviï el plantejament assistencialista per una voluntat d’inclusió social real que acabi amb el funest procés de transculturalització, injustícia social i patiment individual que assetja als pobles aborígens.

Abans del seu xoc amb la civilització europea, a Austràlia s’hi comptaven més de quatre cents pobles diferenciats que constituïen unes dues centes nacions cadascuna amb les seves pròpies llengües, la seva cosmologia i els seus trets culturals característics que si bé tots es basaven en religions animistes i amb una estreta relació amb la terra que habitaven, no es poden generalitzar com si es tractés d’una sola cultura, pel que s’ha de parlar de “cultures” aborígens. Avui en dia, aquestes cultures es veuen gairebé relegades a un acudit, una anècdota cultural homogeneïtzada sota un producte comercial més que cultural que es ven com a curiositat de cara al turista. Boomerangs, didjeridoos i pintures puntillistes, a això es veu relegada (de moment) de la història negra d’Austràlia.