La Paz al cor dels Andes

Tant gran que sembla insuperable, la Paz creix des del fons de la vall del riu Choqueyapu omplint-la com si es tractés d’una olla gegantesca. El verd de la vegetació agonitza dalt de la muntanya envaïda pel totxo de les cases més humils, la majoria de les quals encara estan a mig construir. En les seves terrasses inacabades s’asseca la roba al vent sec d’aquesta ciutat andina i a les façanes, moltes de les finestres son, tant sols, forats foscos a les parets. A mesura que el nostre bus descendeix cap al centre de la fondalada que ocupa la ciutat veiem com davant els nostres ulls el paisatge canvia ràpidament. Els carrers es fan més nets, les cases estan acabades i l’arquitectura és més acurada tot i que més antiga. De seguida que ens hi plantem comencem a descobrir el centre de la ciutat, que ens sorprèn molt positivament.

Abans de veure la Paz des de la vessant de la muntanya que la rodeja ja ens havíem construït d’alguna manera una imatge mental d’aquesta ciutat que encara no coneixíem. En el nostre imaginari era una ciutat bruta i caòtica, desordenada, mig decadent, mig perillosa… Però ens sorprèn des del primer moment trenca tots els esquemes del que estàvem esperant. Entre el caos de la Paz, que hi és, hi descobrim cert ordre i més netedat del que podíem esperar, edificis històrics, carrers amb encant i personalitat i una gent càlida i amable.

Tot i que ja ens havíem aclimatat en l’altura andina, els últims dies a l’esplanada selvàtica de la Chiquitania han habituat altre cop als nostres pulmons a un excedent d’oxigen, pel que en la manca d’aire de les altures, les pujades de la ciutat ens esgoten a cada inhalació. En les costes interminables d’aquesta ciutat hi descobrim les façanes de colors de l’estret carrer Jaen, ple de precioses cases que s’han mantingut intactes des dels temps colonials amb uns patis senyorials que ens recorden als andalusos. En aquest carrer, el que compta amb la més alta concentració de museus per metre quadrat, hi visitem el de la música on, gràcies a centenars de charangos, quenes i flautes de pa entre molts altres, aprenem de la copiosa història instrumental de Bolívia. Des d’allà arribem a la plaça d’armes o plaça Murillo, on es troben els opulents palaus executiu i legislatiu del país convertint la Paz en seu del govern nacional tot i que Sucre es mantingui com a capital nominal. Naixent a la mateixa plaça Murillo, el carrer Comerç fa honor al seu nom gràcies a desenes de botigues, restaurants i paradetes ambulants de tots els productes imaginables. Entre la bogeria mercantil d’aquest carrer arribem a un pont que ens salva de la perennement congestionada circulació pacenya per deixar-nos al mercat de Lanza on cada matí degustem, a preus de regal, deliciosos sucs de les fruites més dolces i gustoses. Prop d’aquest mercat n’hi ha un altre però que ofereix productes molt diferents, és el mercat de les bruixes, ara un atractiu turístic més on s’hi venen sobretot souvenirs però on també s’hi pot trobar reminiscències del passat que li va donar aquest nom. En una mescla de màgia, esoterisme, superstició, creences ancestrals i influències catòliques hi veiem els esgarrifosos fetus de llames que s’utilitzen per a rituals i ofrenes a la Pachamama, sants i estampetes, amulets i ungüents que poden curar qualsevol mal… A banda de les cerimònies per millorar en salut, diners i amor, un dels productes més valorats d’aquests mercats són les pocions afrodisíaques i  que milloren la potència sexual. Totes les nostres caminades de descoberta de la Paz acaben a la plaça de San Francisco, a l’ombra de la gran església que porta el mateix nom, d’imponent estil barroc andí, davant la qual brillen com enlloc els millors vestits tradicionals amb els que les mamitas acudeixen a missa de tarda.

Coneixent aquesta ciutat pintoresca, màgica i històrica ens tornem a trobar a la Núria i l’Albert, dos dels premianencs que, junt amb l’Enric, ens van acollir a la seva casa de Cochabamba. Amb ells la Paz es fa petita sota els nostres peus quan ens trobem volant en les altures des d’una de les petites cistelles metàl·liques del telefèric de la ciutat. Aquest és el millor sistema de transport urbà que han trobat per superar l’embull circulatori més anàrquic i la ruda geografia d’aquesta ciutat que oscil·la entre els 3200 i els 4000 metres d’altura. Actualment hi ha tres llargues línies construïdes i cinc més en procés, que es pensen acabar en els pròxims anys, enllaçant el centre amb les parts més inaccessibles de la ciutat com si es tractes d’un servei d’autobusos o de metro. Així, doncs, el que per a molts bolivians és tant sols la forma més ràpida d’anar a treballar, per nosaltres es converteix en una atracció des de la que contemplem la infinitat de cases del color del totxo que es mesclen amb les muntanyes com si haguessin sigut esculpides en aquest mateix sòl terrós.

Gràcies al telefèric arribem a El Alto, una de les poblacions més altes del món amb els seus 4070 metres d’altitud. Des d’allà contemplem la millor vista panoràmica de La Paz amb els imponents Huayna Potosí i Illimani amb 6088 i 6462 metres d’altura respectivament. La neu d’aquestes muntanyes va guanyant tons ataronjats mentre es pon el Sol i notem amb violència el vent fred que possiblement arribi dels seus cims mentre combatim el fred refugiant-nos en les calentes infusions de coca.

Entre la serralada andina, columna vertebral del continent sud americà, i la selva amazònica, el més gran pulmó del planeta, arribant des de Veneçuela fins al nord d’Argentina, es troba l’ecoregió de las Yungas. Les denominacions de selva ennuvolada, bosc d’altura o bosc andí encaixen perfectament per descriure aquesta zona que es pot situar en altituds d’entre els 400 i els 3800 metres d’altura. El seu clima càlid sense arribar a ésser del tot xafogós i la rica i esplèndida vegetació selvàtica emplaçada en un accidentat relleu de muntanya li donen un atractiu molt especial.

Coroico, un poblet petit i tranquil enmig de Las Yungas, ens ofereix l’escenari ideal per relaxar-nos uns dies enmig d’aquest paradís verd, penjant d’hamaques entre vegetació tropical i flors de colors i refrescant-nos en piscines amb vistes espectaculars. Les nits ens passen volant amb l’Albert i la Núria, entre riures i jocs de cartes acompanyats d’ampolles de vi i la típica beguda boliviana, el Singani. Deixant momentàniament el nostre paradís de descans, caminem pels voltants de Coroico, recorrent el bosc humit, amb unes vistes espectaculars de la selva i les muntanyes emmarcades per núvols. La nostra ruta discorre per poblets petits però sobretot ens trobem pel camí plantacions de coca essent, la d’aquesta zona, la més preuada del país.

Havent gaudit d’aquests dies de pau i tranquil·litat amb molt bona companyia tornem a la Paz per acomiadar-nos d’aquest increïble país que ens ha robat el cor, Bolívia.

Anuncis
Anotació | Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a La Paz al cor dels Andes

  1. Montse ha dit:

    Que enveja!!! Amb el que m’agraden a mi les flors.

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Pachi Bolívia. Gracias Bolívia | un món de mons

  3. Que bonic ha set coincidir amb valtros!!!

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s