Quan Angkor va ser abandonada i saquejada, el que va quedar de la cultura Khmer es va traslladar fundant una nova capital a Phnom Penh, l’actual capital del país. Allà hi arribem després dels dies de calors sufocants i llarguíssimes excursionsentre les runes d’Angkor, amb intenció de descansar una mica. Tot i el caos i la brutícia de la capital Cambodjana, trobem un espai de desconnexió a Sisowath Quay, el passeig que recorre el riu Tonle Sap al seu pas per la ciutat. És un dels pocs llocs tranquils de Pnom Phen tot i que quan cau el Sol s’inunda de cambodjans que s’hi concentren en el seu temps de lleure. Lloc de trobada on alguns hi fan aeròbic, altres toquen la guitarra o el Đàn gáo, típic violí asiàtic; moltes parelles seuen a veure lliscar l’aigua pel llit del riu i, sobretot, grups d’amics, de monjos o famílies seuen a gaudir de l’aire d’última hora de la tarda davant del Palau Reial. Phnom Phen, com els seus habitants, respira tranquil·litat i serenor. Tant la gent com la ciutat transmeten calma i alegria.
Però l’endemà al matí, després de tot un dia passejant sense presses, ens començarem a assabentar del passat més recent del país i segons les poques coses que hem sentit sobre els Khmers Rojos ja endevinem que canviarà el nostre punt de vista vers la pau que hem conegut a Cambodja.
Comencem la nostra ruta visitant l’S-21, o Toul Sleng una escola que va ser transformada en presó i centre de tortures i que en l’actualitat és un museu que mostra amb detall les més grans atrocitats imaginables. L’escola constava de tres grans mòduls de tres pisos cadascun. En el primer mòdul, tant sols hi resten estructures metàl·liques que s’utilitzaven per lligar els presos mentre se’ls hi infligien espantoses tortures de tot tipus amb moltes eines que encara es conserven i s’exposen. En el segon, les aules de l’escola estan dividides en cel·les de menys d’un metre quadrat en les que s’engabiaven als presos abans i després de ser torturats, i el tercer mòdul mostra fotos i informes d’algunes de les gairebé trenta mil persones, homes, dones i nens, alguns nounats, que van ser torturats i assassinats a la presó, a la vegada que s’explica el macabre motiu de tal massacre.
A principis dels setanta, Cambodja era un país ja ferit greument per les bombes que els Estats Units hi deixaven caure, extensió de la guerra que ja estaven perdent al Vietnam. El 1975 aprofitant la debilitat del govern, la guerrilla comunista maoista dels Khmers Rojos assaltava violentament la ciutat de Phnom Penh. Basats en una ideologia agrària radical, varen evacuar les ciutats intentant destruir la civilització i la cultura urbanes en una tornada al camp i a la vida camperola. Així, en tant sols tres dies havien buidat completament les principals ciutats del país, (s’ha de tenir en comte que ja llavors, a Phnom Penh hi vivien prop de tres milions de persones) havent distribuït a tots els seus habitants en diferents camps de treballs forçats en zones agràries. Pol Pot, líder dels Khmers Rojos no va dubtar en fer desaparèixer no tant sols la moneda i el comerç, sinó també tota forma d’art i de cultura, les escoles i les religions. Quedava inaugurada una maquiavèl·lica distòpia del terror.
Durant els més de tres anys que va durar el règim, la paranoia es va anar apoderant de Pol Pot, que veia cada cop més enemics ocults a la seva causa, fins i tots dins mateix del règim i que sota la consigna de “més val matar a un innocent que deixar viure un enemic” va iniciar un dels episodis més tràgics del segle XX. Va ser llavors quan es va inaugurar l’S-21, juntament amb altres centres d’interrogatoris, i execucions. En ells, es torturava per tal d’aconseguir confessions, la majoria d’elles falses, i detectar als enemics del nou ordre que s’intentava establir.
No havent-n’hi prou per tal d’acabar amb aquests suposats enemics amb els centres com l’S-21, es van crear, arreu de tot el país, camps d’extermini com el Choeung Ek. Allà, repartits en 130 fosses comunes, s’han trobat, fins al moment, més de nou mil cadàvers. Actualment, a Choeung Ek, tant sols hi ha una esplanada, alguns arbres, un petit estany on neden alguns ànecs i una gran pagoda en memòria de les víctimes que allà descansen. La serenor que en un principi transmet el lloc es transforma ràpidament en horror a mesura que (gràcies a l’audioguia que reparteixen a l’entrada) ens anem assabentant del que hi va passar. Poc a poc anem recorrent les zones en les que es recloïen les persones en arribar al camp i de seguida veiem on els mataven i els enterraven.
Pagoda memorial del camp d’extermini
Mentre caminem per Choeung Ek no podem evitar imaginar-nos, amb estupor, els desastres que s’hi varen cometre i la complexa burocràcia que es va haver de dur a terme per tal de poder matar tantes persones. Mentre caminem, aquí i allà, veiem com la terra, a mesura que es va assentant en les fosses i ajudada per la pluja i la humitat, escup trossos de roba dels qui encara resten enterrats, nombrosos ossos i fins i tot dents de les víctimes. Finalment arribem a un gran arbre, el tronc del qual va servir per aixafar els cranis dels nens més petits abans de tirar-los a la fossa del costat. Quan es va descobrir la massacre, l’arbre encara conservava trossos de cervell i cabells entre el seu tronc menjat pels cranis que s’hi havien aixafat. Moltes de les persones encara eren vives quan les cobrien amb la calç que començava a descompondre els seus cossos.
En els poc més de tres anys que va durar el règim de Pol Pot, varen morir gairebé tres milions de persones, una cinquena part dels habitants de Cambodja. El règim es va acabar gràcies a una intervenció militar del Vietnam, després de la qual es va instaurar un nou govern que va començar la reconstrucció del país.
Hores després d’haver conegut a fons la història més recent del país, les nostres ments encara es troben contemplant els cranis esberlats que formen l’interior de la pagoda memorial del camp d’extermini. Mentre sopem al food court del mercat nocturn de Phnom Penh no podem deixar de donar voltes als mateixos temes. Ens és impossible imaginar com un exèrcit sencer es va deixar portar per la psicopatia d’un desequilibrat, no podem entendre la falta de compassió dels Khmers Rojos –la majoria de víctimes van ser de l’ètnia Khmer-, la falta d’empatia dels assassins i els còmplices d’aquests, la falta d’implicació de la comunitat internacional vers tal genocidi com de fàcil va ser rentar-se’n les mans, aparcar la culpa, mirar cap a una altra banda. Cal dir que Pol Pot va morir al 1998, als 73 anys, i sense haver-se assentat mai davant un tribunal que el jutgés pel que va fer i que fins al 2009 no comencen els judicis contra els dos únics alts càrrecs dels Khmers Rojos detinguts.
Entre l’S-21 i el camp d’extermini de Choeung Ek hem descobert uns dels llocs més tristament impactants on haguem estat mai. Els Cambodjans ho mostren amb tots els detalls i gairebé tot el país ha passat pels museus per tal de no oblidar la història més recent del seu país. Tot i el malestar i la tristesa que provoquen imatges com les que hem descobert a Phnom Penh, ens agradaria pensar que és important que es preservin i es mostrin aquests espais, que es faci difusió del passat més trist de la humanitat per tal de que no es torni a repetir, però l’esser humà va ensopegant una vegada i una altra en la mateixa pedra. El de Cambodja no és un cas aïllat. Per desgràcia, les guerres i les massacres es repeteixen en nombrosos punts del planeta i milers d’innocents encara moren per la bogeria i insensatesa d’uns quants, sota la por i el terror que sembren defensant ideologies incoherents que es sobreposen al dret de viure.
un món de mons 