Les primeres passes per Colòmbia

IMGP3301

Amb el record de l’Inti Raymi, amb gust de chicha a la boca i les espurnes dels focs artificials encara brillant-nos als ulls, deixem Equador i ens encaminem cap a la frontera colombiana. Al contrari del que passa en altres passos fronterers més transitats i que hem creuat amb una mateixa companyia de transports després de que ens facilitessin tots els tràmits duaners, per passar d’Equador a Colòmbia, el periple se’ns fa una mica més llarg i pesat. Hem de matinar i alternar diferents transports en les muntanyes selvàtiques i gairebé deshabitades que es troben entre els dos països, així, després de tres busos, dos taxis i una caminada sota una pluja fina i freda per creuar el pont que salva el riu que fa de frontera natural, segell de sortida, segell d’entrada, curtes salutacions amb quatre funcionaris amb cara d’estar mal pagats, ja som al nou país, l’últim d’aquest viatge.

 IMGP3228

És de sobres conegut que viure en l’era de l’hiperinformació no ens fa necessàriament més espavilats ni ens obre les portes de la realitat que ens envolta. El desconeixement abunda i és difícil lliurar-se dels prejudicis i idees preconcebudes que sobrevolen els nostres caps, pel que, generalment, costa deixar de veure Colòmbia com un país perillós, encara a l’ombra dels càrtels de la droga i les guerrilles de les FARC. Per desfer-nos d’aquestes idees alimentades sobretot pel desconeixement i les ànsies dels mitjans de comunicació, res millor que visitar el país nosaltres mateixos i amarar-nos de la seva realitat.

Una mostra de l’abisme que es troba entre la realitat i la imatge distorsionada que ens fem d’aquesta, és el que té a veure amb el fet de traslladar-se pel país amb transport públic. Hem llegit i sentit desenes de vegades que els transports a Colòmbia son perillosos, els autobusos vells i atrotinats, les carreteres estan el mal estat i els conductors semblen tenir poca estima a la vida, tant pròpia com aliena. Perills que se sumen al que representen els assaltants nocturns d’autobusos, on pugen com a passatgers per, un cop a la carretera, atracar a la resta de viatgers (depenent de qui t’ho expliqui, aquests atacs es duen a terme amb desmesurada violència). Però nosaltres ens hi trobem, salvant alguna excepció, vehicles nets, prou nous i més que acceptables, carreteres en força bon estat i conductors que si bé en alguna ocasió no podien estar-se d’avançar un comboi de tres camions en una corba, doble contínua dibuixada a la carretera i precipici a l’altra banda, normalment sabien dissimular amb força èxit aquest tipus d’impulsos gairebé suïcides. Per si fos poc, en tots els transports públics del país, un cartell que resa un “¿como conduzco?” sobre un telèfon gratuït, serveix d’amenaça constant de cara al conductor i d’eina per als passatgers per tal de poder-se queixar anònimament de qualsevol incident a la carretera.

IMGP5735

Havent fet tant sols deu quilòmetres dins el territori colombià fem la primera parada a Ipiales, un poble sense cap encant on la brutícia corre arreu tant com la gent atrafegada sota un aire que la pluja s’ha encarregat de netejar i en el que brillen els primers rajos de Sol que es filtren entre els núvols. El que ens interessa d’aquest poble, i que el fa parada obligatòria per a tothom que passi la frontera entre Equador i Colòmbia per terra, és el Santuari de Lajas que s’aixeca imponent en el canyó del riu Guàitara. Segons la llegenda, una mare i la seva filla passejaven per sobre les lajas, unes immenses lloses naturals que formen aquesta característica zona del canyó quan, sense venir a compte de res, la nena li diu a sa mare “mamita, la mestiza me llama”. La mestiza en qüestió era la mateixa mare de Déu, en nom de la que s’ha aixecat tot el santuari, arran d’aquell episodi. Però el que crida més l’atenció és que la nena havia sigut sordmuda fins al moment (no sabem si el miracle també la va portar a curació permanent o si va continuar sent-ho tota la vida).

Degut a l’accentuada verticalitat del canyó on s’ha construït el santuari, s’ha hagut d’aixecar una gran estructura des del llit del riu per tal de sostenir l’església, que sembla que s’aguanti a mig volar sobre el precipici. L’única columna que aguanta el pont que ens porta al santuari sembla perdre’s en el buit fins a trobar el riu, i l’estil neogòtic del conjunt, juntament amb l’entorn natural en el que es troba, ens remeten a un paisatge immemorial, gairebé màgic, que per res esperàvem trobar en un país que no va viure l’època medieval a la que al·ludeix la seva arquitectura.

IMGP3242IMGP3250

Des d’Ipiales seguim la ruta cap al nord del país fent una parada que ens hagués agradat estalviar a Pasto, per tal d’evitar viatjar de nit. Com hem dit, el conjunt del país es d’allò més segur, però això no vol dir que no s’hagi d’anar en compte amb el que podrien ser algunes excepcions, com és la zona selvàtica pròxima a la frontera amb Perú i el sud del país al costat d’Equador, justament on ens trobem ara. Per això decidim viatjar només de dia i passem una nit a Pasto. Abans d’arribar-hi veiem gran quantitat de policies i militars a les carreteres, cosa que ens causa més preocupació que tranquil·litat: d’una banda sembla que la seva sola presència hagi d’estar motivada per algun perill, i per altra banda, és difícil refiar-se dels botxins d’un sistema tant corrupte com la institució policial colombiana. Amb això pensem quan en un dels controls ens fan baixar del bus després d’haver-nos demanat els passaports amb una mirada d’estranya incredulitat. Som els únics turistes del bus, i la resta de passatgers ens miren estranyats per la finestra mentre quatre policies imberbes que semblen no tenir ni l’edat suficient com per conduir les motos que porten, ens deixen gelats preguntant-nos (i fent-ho seriosament) que hi fem allà sent vietnamites. Els expliquem que estem viatjant, que acabem de creuar des d’Equador i que ens sembla estrany que ens preguntin si som del Vietnam després de veure les nostres cares d’occidentals, pells pàl·lides i, sobretot, amb els nostres passaports espanyols en mà. Sembla que han confós el visat del Vietnam (país políticament situat a les antípodes de Colòmbia i, segons deuen pensar, més pròxims a les FARC i l’EZLN) amb la pàgina principal del passaport, cosa que els ha fet malpensar de les nostres intencions. Mentre el policia més incrèdul ens demana cinc minuts per fer unes comprovacions per telèfon, el seu company, l’únic amb l’espurna de la intel·ligència a la mirada, ens retorna els passaports i ens demana, resignat, que seguim el nostre camí.

Entre les mirades de la resta de passatgers, que semblen no entendre res del que ha passat, arribem, finalment, a Pasto. Li’n diuen la ciutat sorpresa de Colòmbia, que amaga més del que la gent n’espera i, tot i que nosaltres no n’esperem res, tampoc es que ens sorprengui massa. Hi trobem una ciutat tant freda com el clima plujós que ens fa arribar molls a l’hostal i que ens manté molls mentre la recorrem. Del que més pot presumir la ciutat, el que en teoria ens havia de sorprendre, a banda de l’entorn entre muntanyes selvàtiques de bosc ennuvolat, és d’una desproporcionada quantitat d’esglésies i monestirs que, d’altra banda, tampoc tenim temps de veure en els dies que ens quedem a Pasto. La ciutat rep el nom del grup originari que poblava la zona (els Pasto), el nombre dels quals es va reduir dràsticament fins arribar a l’1% que representen avui dia, en l’època en que la ciutat es va convertir en centre administratiu i religiós de la província.

IMGP3263

Com passa a la resta d’Amèrica Llatina, a Colòmbia, les grans ciutats colonials, també tenen una estructura de carrers basada en illes totalment quadrades, tipus eixample barceloní. La diferència és que aquí hi trobem una nomenclatura especial i comuna en tot el país: Tots els carrers que van de nord a sud es diuen “Carreras” i els que van d’est a oest “Calles”, sempre seguits d’un numero, es clar. Així ens és molt fàcil moure’ns i situar-nos en qualsevol ciutat colombiana.

Des de Pasto, i passant per l’enlluernant blancor de Popayan (enllaç), deixem enrere les ciutats colonials mentre anem ascendint per les muntanyes del sud oest del país, fins que arribem a Silvia. Al principi ens sembla tant sols un petit poble, un parell de places i quatre carrers, església i mercat, en un entorn rural, però poc a poc ens anem adonant de que el que veiem és tant sols el nucli urbà d’una població molt més gran que s’estén entre les muntanyes en forma de petites casetes esbarriades en una gran extensió de territori i força allunyades les unes de les altres. La llunyania amb les zones més turístiques del país fan que no ens trobem ni un turista mentre passegem per Sílvia i, en canvi, si que veiem per primer cop a Colòmbia, gran quantitat de població indígena: son els Guambians. Inconfusibles amb els seus vestits blaus i blancs, les faldilles tant per homes com per dones i els barrets plans que no ens expliquem com no els volen amb el vent, els anem seguint, enfilant-nos muntanya amunt, mentre anem descobrint els prats verds que s’estenen entre rierols i que han donat a aquesta zona el qualificatiu de la Suïssa colombiana.

En aquests paratges on sembla que tothom visqui gràcies a l’agricultura i ramaderia de subsistència i que les poques preocupacions de la gent siguin arribar al mercat un dia a la setmana per intercanviar productes, tenim la impressió de que realment el temps, aquí, no passa. Ens treu aquesta idea del cap un senyor d’uns setanta anys, indígena guambià, que ens parla de la lluita de les FARC anys enrere, quan fins i tot aquesta zona estava intervinguda militarment i quan fins i tot ell (tant entranyable i pacífic que ens sembla) havia format part de la lluita armada amb les guerrilles revolucionàries. Ens explica com li agradaria de poder veure, abans de morir, un president indígena a Colòmbia. Realment el temps passa i canvia les coses. Colòmbia no és el país que era, com hem dit al principi d’aquest post, ha guanyat molt en seguretat, i esperem que el canvi encara no hagi acabat.

 

 

 

Anuncis
Anotació | Aquesta entrada s'ha publicat en Colòmbia, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Les primeres passes per Colòmbia

  1. Antoni ha dit:

    Molt interessant. Efectivament, penso que la informació que ens arriba pels mitjans “oficials” tergiversa moltes vegades la realitat. Sort que algú té el bon seny d’explicar-la.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s