Per recórrer els 133 quilòmetres que ens separen de Popayán fins arribar a San Agustín triguem unes set hores degut al mal estat del camí i a les permanents pluges que han anat erosionant els marges i que han culminat en una forta esllavissada que ens barra el pas. Només amb una pala, un grup de colombians intenta obrir camí a la multitud de vehicles que s’han acumulat després d’hores d’espera, però com que tot indica que no serà ràpid ni fàcil, el conductor de la nostra furgoneta fa un tracte amb una altre conductor que ha quedat atrapat a l’altre costat del fang i fan canvi de passatgers, de manera que podrem arribar al nostre destí. Així, amb els pantalons arromangats, ajudem a passar l’equipatge de les senyores que van amb xancletes i queden atrapades al fang. Entre riures i algunes caigudes aconseguim arribar a l’altra banda i arribar per fi a San Agustín.
San Agustín és un poble de la serralada andina, petit i tranquil, però durant la nostra estada celebren les festes del poble i cada tarda gent vestida al més pur estil cowboy passegen muntats a cavall, inundant els carrers, perseguits per cotxes amb música a tot volum que emeten des de potents altaveus i per tots els racons del poble hi ha gent bevent.
Però el que realment ens ha atret a apropar-nos a aquestes contrades és el parc arqueològic de San Agustín, format per més de tres-centes escultures monolítiques que conformen la necròpolis de major extensió del món.
Petrificades, impassibles i estàtiques, com impertorbables en el temps, les estàtues esculpides sobre pedra volcànica resten immòbils enmig de l’espessa vegetació del massís colombià, regat pel riu Magdalena.
Aquests petits éssers de pedra gris tacats pel verd dels líquens que any rere any han anat colonitzant els seus cossos, foren en altres temps, un important centre cerimonial per a pràctiques funeràries. Estàtues, tombes i sarcòfags conviuen enmig de la vegetació, entre les extenses planes verdes i enmig de boscos d’arbres màgics.
Encara avui hi a moltes incògnites i arqueòlegs i científics estudien els misteris de la cultura agustiniana que va habitar la zona, però es pensa que la necròpolis de Sant Agustín fou una regió on diverses ètnies sud-americanes, des de diversos indrets, propers i llunyans, portaven als seus morts, les personalitats més importants, per ser sepultats. Al museu del parc es poden contemplar restes d’evidències cerimonials com restes tèxtils i diversos objectes de ceràmiques que acompanyaven als morts dins els sarcòfags.
La cultura agustiniana data del s. XXXIII a.c i segons estudis realitzats per datació amb carboni 14 es coneix que cap al s. VII a.c ja era una cultura amb un fort desenvolupament en l’agricultura, la ceràmica i l’escultura.
El parc arqueològic de San Agustín es divideix en quatre parts: la mesita A, la B i la C, zones on es poden observar diverses escultures, tombes i sarcòfags i per l’altra banda el bosc de les estàtues i la font cerimonial de Lavapatas.
Al bosc de les estàtues, passejant per un camí serpentejant i envoltats de falgueres i arbres centenaris anem descobrint figures masculines i femenines i escultures de forts guerrers portadors d’armes lítiques. Els animals també van ser esculpits en pedra per acompanyar als morts. Així serps, simis, àguiles, mussols, granotes i peixos es relacionaven amb rituals de fertilitat. Enmig del camí, una granota de pedra indica que l’aigua es a prop i arribem a la Font de Lavapatas, una roca esculpida amb figures serpentiformes i nombrosos canals per on corre l’aigua fins tornar a desembocar al riuet. Dedicades al culte de les deïtats aquàtiques i a la pràctica de cerimònies de curació, es poden observar figures en relleu gravades a la pedra que resten estàtiques sota l’aigua que els passa pel damunt.
Aquest indret és sense dubte especial, envoltat d’un misteri enigmàtic ens transporta a imaginar cultures molt antigues que van petrificar amb una originalitat única els símbols i expressions de la seva manera de viure i morir, representats en les escultures monolítiques.
un món de mons 