Molt abans de decidir fer aquest viatge ja remenàvem els blogs d’altres viatgers, llegíem les seves experiències, intentàvem memoritzar diferents trucs i consells i flipàvem amb les seves fotos i vídeos. Amb això era inevitable que 
ens projectéssim a nosaltres mateixos als llocs que xafardejàvem per internet i també ens imaginàvem escrivint un blog el dia que féssim un pensament.
Bé, aquest dia ha arribat, hem fet el pensament, hem comprat un bitllet, hem fet la motxilla i, com podeu veure, ens hem registrat al wordpress. Abans de començar a fer entrades aquí sembla que pot ser pertinent saber que pretenem amb aquest blog, perquè el fem, que hi haurà.
Creiem que més enllà de que avui en dia sembli que tothom que fa un viatge com el nostre tingui l’obligació moral d’omplir la fibra òptica mundial de parrafades intentant explicar com n’és d’inexplicable el que està vivint, fent, veient; i deixant de banda servei que ens pot fer per donar sortida a la nostra verborrea, ens anirà bé per sentir-nos més a prop de la gent que estimem. Ens ajudarà a recordar molts aspectes del viatge que oblidaríem sense aquesta eina i ens pot servir per reflexionar vers el que anem vivint, ordenar les idees i pensaments, relativitzar les coses en veure-les escrites, fer zoom i ampliar els nostres punts de vista quan estiguem massa capficats en el que sigui.
Tranquils, no serà un recull de fotos amb sobredosi de filtres en les que frases de gent que no recorda que les va dir anunciïn que el sentit de la vida és aquest o aquest altre. Tampoc pot ser un seguit d’instruccions sobre com fer món, quina és la millor manera d’anar per un lloc o d’aconseguir el que sigui per un altre: no creiem que el nostre blog pugui servir a altres viatgers si no és tant sols com a humil i sempre subjectiu punt de vista de la nostra experiència. Ja ens costarà prou sobreviure per nosaltres mateixos, feina tenim a saber reconèixer quines són les nostres motxilles, o a no acabar a la panxa del bou cada cop que ens assentem sota una col, com per haver de pensar que és lo millor que han de fer els altres, quan mai sabrem que és lo millor que nosaltres haguéssim pogut fer.
Tant sols comencem una bogeria i d’alguna manera, si estàs aquí, és perquè volem compartir-la amb tu.
un món de mons 
Bona tarda, Arcadi i companyia,
Em presento: M’anomenen Xavier Sebé Bros i he estat molts anys fent de mestre a l’Escola de Barbens on he aprés molt de les meves i els meus alumnes.
Avui, la Mònica Benet m’ha parlat del vostre Blog i m’he posat a llegir-lo una mica; m’ha semblat un text ple de senzillesa, cor, coratge, amor, il·lusió, … (Ah!, i sense errades ortogràfiques ni sintàctiques, que per a un mestre sempre resulta més agradable de llegir)
No sé massa bé com funciona aquest apartat de “Deixa un comentari”, ni si és obert a tothom o cal demanar permís; malgrat tot jo ho provo i ja em direu si faig bé.
A més a més, resulta que la Cristina, la parella de l’Arnau, està fent una estada de tres mesos a Bangkok i el mateix Arnau passarà uns 15 dies amb ella al mes d’octubre; li explicaré i a veure si us anés bé de trobar-os una estoneta.
Jo ara ja estic més que satisfet de poder “sentir” el meu apreciat Arcadi, però et faig arribar un petit poema de Pere Casaldàliga que a mi m’agrada molt i que potser ja coneixeu.
“Porto el cor ple de noms.
Al final del camí em diran:
Has viscut? Has estimat?
I jo sense dir res;
obriré el cor ple de noms”
Una sincera abraçada.
Xavier
M'agradaM'agrada
Xavier! Quina alegria retrobar-te i sentir-te, també, encara que sigui virtualment! Me n’alegro que t’hagi arribat això del blog, podem estar més o menys en contacte, així! Nosaltres ara som al sud de Tailàndia i en un parell de dies anirem al nord del país passant per Bangkok només per fer parada tècnica, però si l’Arnau i la Cristina s’animen a viatjar, nosaltres a l’octubre estarem a Birmània, i ens encantaria trobar-nos!
Gràcies per la poesia, ens ha encantat!!
M'agradaM'agrada