Varament massiu de caps d’olla a Golden Bay

El 12 de febrer de 2015 cent noranta-vuit exemplars de caps d’olla negre (Globicephala melas) van quedar avarats a la platja de Golden Bay, Farewell Spit, al nord de l’illa Sud de Nova Zelanda.

Després de dos dies recorrent el Parc Nacional Abel Tasman i dirigint-nos ja cap al sud de l’illa de Nova Zelanda, el 13 de febrer ens assabentem de l’avarament massiu i de la necessitat d’un elevat nombre de voluntaris, així que sense dubtar-ho ni un moment desfem camí i amb el nostre cotxe ens dirigim cap a la Golden Bay. Quan arribem a Farewell Spit, ens espera tot un dispositiu muntat per donar informació i atendre als voluntaris que van arribant de les localitats més properes, de la resta de l’illa i d’arreu del món.

Amb l’ajuda de panells informatius se’ns explica breument les característiques de l’espècie que atendrem i quin és el procediment a seguir per a vetllar perquè cadascun dels animals es mantingui fresc, humit i el més tranquil i còmode possible fins que la marea torni a pujar i es puguin reflotar cap a mar obert.

El cap d’olla negre és un delfínid amb el cap molt arrodonit i prominent, de coloració negre amb una taca blanca ventral en forma d’àncora. L’aleta dorsal té forma de falç i està orientada cap enrere. Aquesta espècie presenta dimorfisme sexual: els mascles són considerablement més grans i robustos, podent arribar a superar els sis metres de llargada i a pesar més de dues tones, mentre que les femelles no acostumen a mesurar més de quatre metres de llargada i pesen al voltant d’una tona. La seva distribució ocupa zones temperades i subpolars i la seva dieta es basa principalment en calamar o peixos de mida mitjana.

Segons la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) no es coneix el seu estat exacte d’amenaça degut a la falta de dades, tot i així sí que es coneixen les amenaces que afecten a les poblacions d’aquesta espècie, sent les principals: les captures accidentals en arts de pesca i xarxes a la deriva, la contaminació acústica antropogènica causada per sonars i rutes d’alt trànsit d’embarcacions, així com la sobrepesca de les espècies que conformen la seva dieta i el canvi climàtic, que podrien modificar el seu comportament, la seva distribució i les rutes migratòries.

Quan ens endinsem per la platja, les primeres impressions son molt colpidores, la imatge és desoladora degut als exemplars que resten morts damunt la sorra i molt commovedora en observar grups de persones, petits i grans al voltant de cada supervivent, intentant mantindre’ls amb vida i esperant amb ànsies la pujada de la marea.

Dels cent noranta-vuit exemplars que havien varat inicialment, resten uns setanta-cinc individus vius. De la resta, la gran majoria van poder tornar a mar obert durant la nit anterior després dels esforços dels voluntaris durant tota la jornada. Desafortunadament alguns exemplars van morir abans de la pujada de l’aigua.

De seguida veiem un exemplar sense gent al voltant, així que seguim les indicacions que hem rebut. Mantenim la seva pell tapada amb llençols, tovalloles i trossos de roba que han proporcionat els voluntaris, evitant així que la pell se li assequi i es cremi, i mantenint-la fresca, sempre evitant tapar l’espiracle, per on respira. Contínuament i sense parar agafem aigua del mar amb cubells i li llancem amb cura per sobre per poder mantenir el seu cos humit. Perquè estigui el més còmode possible, tenint en compte que el seu cos està preparat pel medi aquàtic i amb les dificultats que això representa, escarbem la sorra que contacta directament amb les seves aletes pectorals i la part ventral del seu cos per tal de oferir-l’hi més espai.

Per mantenir els animals el més tranquils possible en una situació que representa un alt nivell d’estrès per a ells, tothom evita el mínim soroll possible.

Després de més de cinc hores intenses, cansades i fredes, per fi es respira un ambient reconfortant i de positivisme quan la marea comença a pujar i a mullar-nos els peus. Destapem els cossos dels caps d’olla, traient llençols i tovalloles, i continuem mullant-los fins que el mar cobreix els seus cossos.

Els professionals del projecte de conservació de cetacis Project Jonah entren a l’aigua, conformant una cadena humana, per assegurar-se que els animals neden fins a mar obert i que no tornaran a quedar encallats com va passar la nit anterior. A més, amb l’ajuda de barques neumàtiques intenten  conduir el que creuen que és el mascle dominant cap a mar obert amb l’objectiu que la resta del grup el segueixi i assegurar així l’èxit del rescat, ja que els caps d’olla son animals amb un alt comportament social, fet que provoca els varaments massius.

És molt emocionant i gratificant veure com els animals son reflotats i van tornant cap a mar obert i observar les seves imponents aletes dorsals a la llunyania tornant al seu hàbitat. Ens quedem, nosaltres i la resta de voluntaris, hores i hores mirant cap al mar des d’un turonet proper a la platja fins que és fa fosc i marxem per continuar el nostre viatge cap al sud plens de sensacions molt contradictòries. Han estat unes hores molt intenses, cansades, però molt gratificants. La sensació d’impotència davant del patiment dels animals ens ha encoratjat a seguir malgrat el cansament,  davant la gratitud que ens ha aportat lluitar per la supervivència dels caps d’olla, esperant amb impaciència l’arribada del mar, la pujada de la marea, mai abans tan desitjada. Els moments més angoixants s’han diluït compartint-los amb els centenars de persones d’arreu del món, petits, joves i grans que s’han apropat a la zona per contribuir en el que bonament poguessin.

Malauradament i malgrat l’esforç de tantes persones durant dos dies sense descans, l’endemà llegim a les notícies que nou dels exemplars han tornat a encallar durant la nit. Per més dificultat la lluna plena ha provocat una marea més alta que ha deixat els exemplars massa debilitats, molt amunt a la platja, de manera que no s’ha pogut ajudar-los i els han hagut d’eutanasiar.

Segons els conservadors del Project Jonah, Nova Zelanda és una de les parts del món on es produeixen més varaments de cetacis. Cada any a Golden Bay encallen cetacis i en molts casos es tracten de varaments massius de caps d’olla degut al seu comportament social. Aquesta badia forma part de la ruta que segueixen fins arribar a l’Antàrtida i en el seu recorregut, de vegades, el grup neda fins a aigües poc profundes durant la marea alta. Quan l’aigua retrocedeix ràpidament queden atrapats a la sorra sense poder tornar al mar. Altres causes de varaments poden ser degudes a errors de navegació o a males condicions de salut i lesions d’algun individu que es seguit per la resta del grup.

Per a nosaltres ha estat una experiència inoblidable, totalment inesperada, que ens ha fet compartir moltes hores i de molt a prop amb uns animals increïbles que ens fascinen. Si veure’ls en el seu hàbitat natural, nedant, saltant i jugant és impressionant, tenir-los tan a prop, escoltar contínuament la seva forta respiració, tocar la seva pell fina i lliscant, sentir els xiscles dels caps d’olla més petitons és una sensació única, a l’hora gratificant i angoixant, però en la que sobretot s’imposava l’esperança de que podrien tornar a mar obert, a nedar, saltar i jugar de nou.