Nord de Tailàndia, pintat de taronja i verd

Segle XIII, Nord de Tailàndia. El regne dels Lanna funda la ciutat de Chiang Mai com a nova capital i fortalesa infranquejable. La ciutat és totalment quadrada, distribuïda segons els vuit punts cardinals i protegida per una ampla muralla i un canal d’aigua. Cap enemic pot accedir-hi, fins que ho fan. Tant Thais com Birmans l’ocupen quan es van debilitant els Lanna. Cinc segles després, Chiang Mai passa a formar part de Siam, el que amb el temps es convertiria en Tailàndia.

Mapa actual de Chiang Mai on es pot veure la forma de la ciutat original, envoltada per la muralla i el canal

És aquí on, amb la resposta sincera i immediata de les cares amb les que ens trobem a les botigues, als bars o al carrer, entenem que Tailàndia s’hagi guanyat la denominació de “the land of smiles”. És als poblets del nord on descobrim la cara més simpàtica i les actituds més obertes i amigables dels tailandesos i ens és fàcil de relacionar amb el fet que el nord sigui menys turístic. L’exagerat número de turistes que hi ha tant a Bangkok com al sud del país han fet que es cossifiqués el forà, es transformés en objecte, perdent, aquest, tota identitat diferencial. No s’ha convertit al turista en una cartera-amb-potes, com es sent a dir. Això encara li permetria ser tractat en singular, sinó que aquest passa a formar part d’una massa líquida que perd sentit si se li assigna algun tipus d’individualitat.

El nord és un món diferent. Desapareixen els escandalosos cartells de les “full moon parties” (sexe, drogues, alcohol i desenfreno pels turistes, petits Magaluf repartits per tota la costa), els grups de rossos i rosses de 23 anys i metro 90 es redueixen considerablement, la gent local es comporta diferent amb l’estranger i, el que més ens ha sorprès, els conductors de tuk-tuk, són capaços de comprendre que no necessites dels seus serveis al primer “no”.

Quan arribem a Chiang Mai, tot just comença a clarejar (hem viatjat tota la nit en un autobús a 20 graus sota zero) i plou. La primera sensació és d’una ciutat trista i grisa, però després de trobar hostal i descansar una mica, recordem perquè un no es pot guiar per les primeres sensacions. Centenars de temples, alguns museus, parcs, mercats, i un entramat de carrers estrets que converteixen el centre de Chiang Mai en un lloc fàcil de conèixer, mostren una ciutat amb memòria, orgullosa del seu passat històric. Aprofitem l’estada allà per aprofundir en la religió del 95% de la població Tailandesa amb en Kosal Buy, un monjo que coneixem en un dels temples més grans de la ciutat i amb el que tenim una conversa força interessant. I d’alguna manera també deixem que aprofundeixin en la nostra cultura els molts (quatre o cinc per dia) grups d’estudiants que, sota l’encàrrec d’alguna professora d’anglès, han d’entrevistar, enregistrar i fotografiar, turistes estrangers. D’una forma o altra, passejant i coneixent la seva cultura i la seva gent, la màgia de Chian Mai fa que, sense saber com, se’ns escapin quatre dies descobrint els seus secrets.

Una de les moltes “entrevistes” que ens van fer

Tres hores d’escàndol en una carretera dissenyada per algun psicòpata ens deixen a Pai mig marejats. Pai és un petit poble que sembla que sigui més el que havia sigut que el que realment és. Dona la sensació d’haver viscut una curta època daurada del hippisme tailandès i intentar voler-ne conservar l’essència en una certa decadència, amb un punt de carisma i molta perversió. Pai ha crescut a una banda del riu homònim i ha deixat l’altra riba lliure per la construcció de bungalows de fusta i palla que semblen viure en els temps preterits del poble i on s’hi respira la certera tranquil·litat que aquest abandera.  Sigui com sigui, és un lloc ideal per llogar una moto i perdre’s entre camps d’arròs, cascades sota les que banyar-se, camins de cabres per les muntanyes i gaudir dels miradors naturals que aquestes ofereixen. Entre aquests paratges i sota la mirada sempre somrient dels camperols treballant o traginant els volums més surrealistes del que sigui (llaunes, patates, totxos o pollastres) amb tot tipus de vehicles cadascun més atrotinat que l’anterior, superem sense ni una rascada els dos primers dies de conducció pel carril contrari.

Pai és calma, és descans. La quantitat de bars i restaurants, ara tancats, banquetes cap per avall sobre taules empolsegades denota que hi som en temporada baixa i que la calma de la que gaudim no és permanent. Però puntualment quan cau la tarda, els pocs carrers estrets de Pai, són testimonis  d’una sorollosa processó de paradetes de menjar que busquen cadascuna el seu lloc entre els bars i els hostals tot convertint les voreres en un gegant restaurant a l’aire lliure ple d’olors delicioses, de llum i de color. Entre aquestes, es mostra molt i es ven poc l’artesania dels que no s’han resignat a que Pai ja no sigui el que era. El que adés era un paradís lisèrgic dels hippies, avui és tant sols una parada de tranquil·litat per backpackers.

Pai ens ha agradat i abans de marxar-ne, volem veure un altre poble de la zona, Mae Hong Song. Matinar a Pai ens ensenya l’albada desoladora de la vida nocturna en un lloc festiu. Els carrers són disputats entre les rates que netegen les restes de menjar de la nit anterior i els xinesos que lloguen les atrotinades motos amb els primers rajos de sol. Tot i que Mae Hong Song és relativament a prop, la geografia de la zona i les males carreteres ens permeten gaudir  de tres hores més de corbes exagerades i pujades i baixades de muntanya russa. En arribar al nostre destí ens adonem que si vàrem entendre que és un poble bonic per visitar devia ser per algun tipus de lost in translation amb el guiri de torn. L’únic que s’hi pot fer, a banda de visitar el temple (realment bonic) del centre del poble, són tours per la muntanya, visitant les dones girafa en el circ humà amb el que han convertit els poblats més petits de la zona i contribuint, per un mòdic preu, a la tortura dels elefants. Òbviament no fem res d’això i ens en tornem a Pai per marxar a Chiang Rai.

De tornada, però, passem per davant d’un dels llocs on ofereixen passejades amb els grans mamífers. Sota sostres de fulles tant seques que deixen passar més claror que no pas ombra ofereixen, entre brutícia, fems i palla, entre pudor de ranci i núvols de mosques, ens miren els elefants amb tristesa en els seus grans ulls. Perenne moviment de pèndol, com sota espectre autista, la limitació d’unes cadenes massa apretades els colla les potes amples. Mentre uns quants resten empresonats en aquest estat de forçada catatonia, els altres fan els riures i goigs de parelles de turistes a base de passejos en les seves grans espatlles. Mentre observem atordits l’espectacle, els nostres pensaments conflueixen en la sabana kenyata on dos anys enrere podíem observar famílies senceres d’elefants vivint en llibertat. Així que contestem més enfadats del que poden entendre les forçadament simpàtiques tailandeses que ens volen encolomar els tours.

Tornant a fer nit a Pai, matinem, un dia més, per anar a visitar Chiang Rai, el poble més al nord que visitarem i la nostra última parada abans de dirigir-nos a Mae Sot, on esperem poder passar sense problemes la frontera Birmana. Aquí ens és més fàcil que a la resta del país viatjar amb els autobusos locals, busos atrotinats on, tires de cinta aïllant de diferents colors (cadascun d’una reparació diferent) ens mostren, com si fóssim arqueòlegs de la decadència de la modernitat, autèntiques peripècies a l’hora de mantenir al seu lloc les més variades parts dels autobusos. Un seguit de ventiladors als sostres dels busos fan que l’atmosfera xafogosa del país, es pugui anar renovant, sense necessitat de l’aire condicionat que converteix qualsevol bus turístic en un autèntic congelador amb rodes.

En arribar a Chiang Rai, teníem clar que no tindria la màgia de Pai, però esperàvem que conservés una mica l’esperit local de Chiang Mai. En canvi, el que trobem en els seus carrers és més aviat el caos d’una ciutat que sembla construïda en un polígon industrial. La calor que ens fa suar enganxa a la nostra pell la pol·lució, la brutícia és constant des de que hem baixat del bus i ens atabala la pressa de tothom, traginant tot tipus de mercaderies en tuk-tuks, bicicletes, carros, i les pick-ups, omnipresents en tot el país. Però res s’ha de jutjar precipitadament. Amb els últims raigs de sol es gira una brisa fresca i amb aquesta sembla que es paren les presses de la gent. A les places més cèntriques de Chiang Rai comença a sonar música repetitiva de grans altaveus i sense que sapiguem d’on, desenes de persones encabides en robes lluents de licra, com un exèrcit de súper herois dels anys vuitanta, apareixen de tot arreu. Encara estem al·lucinant quan, amb moviments repetitius, es posen tots a saltar i giravoltar sota les ordres d’un d’ells i ens adonem que fan aeròbic.

Food court de Chiang Rai

De les places plenes de gent saltant, anem al night market i ens deixem absorbir pel seu ambient caòtic. Circulem els passadissos laberíntics i fem cap, sense saber-ho al food court del poble, el més gran que havíem vist fins llavors (aquí expliquem, entre altres coses, que és un food court). En gairebé cada taula, petites olles de fang fumegen sobre testos plens de brasa mentre els comensals se’n serveixen sopa en petits bols de ceràmica. Sense saber que és ens en demanem una, i ens la serveixen tant sols amb aigua calenta. Al costat, un plateret de carn crua, un de verdures i un d’una pasta fina. Davant la nostra cara de desconcert, la tailandesa que ens ho serveix entén que no sabem que fer-ne i ens ajuda a mesclar-ho tot dins l’olla. “cinc minuts i a menjar” ens diu, i ens preparem la sopa a taula mateix.

Ja estem encantats amb l’ambient que hem descobert a Chiang Rai quan comença a sonar una música escandalosa i s’il·lumina, a un dels laterals de la plaça, un escenari que no havíem vist que era allà. Un grup de drag queens en el país en que els transvestits gaudeixen de total llibertat per expressar la seva identitat sexual, amenitzen la nit vestides amb boes, faldilles amb farbalans i els vestits més apretats que les lleis de la física els permet posar-se. Per acabar, un trio de música folklòrica tailandesa. Per molt que busquem, els grups de turistes presents són reduidíssims, i ens acabem creient que aquests espectacles els fan per la gent local (un dimecres qualsevol) que s’ho miren entretinguts bevent cervesa i menjant tot tipus d’insectes i cucs fregits, tal com si fossin crispetes de colors.

Tot i que és el que més ens agrada de Chiang Rai, l’ambient nocturn i els seus espectacles no formen part dels principals atractius de la ciutat. Les parades obligatòries són el temple blanc i el museu negre, i els anem a visitar l’endemà al matí. Comencem pel temple blanc, que realment s’anomena Wat Rong Khun. És un immens conjunt de construccions, escultures, jardins i fonts, tot plegat de color blanc que s’està construint des de 1997 i que, tot i que encara no està acabat es pot veure i gaudir gairebé completament, si no et passa com a nosaltres, ja que n’estaven renovant el lamentable estat quan hi érem i no vàrem poder accedir a l’interior del Wat principal. Aquest és especialment famós pels frescos de les parets interiors (que tant sols vàrem poder gaudir des de les finestres i entre bastides) ja que s’hi barregen pintures religioses budistes amb imatges de Superman, d’Elvis i de Doraemon en la mescla de modernitat i tradició que l’artista hi vol plasmar. El mateix ens trobem a l’exterior, amb testos amb la cara de Batman o Freddy Crugger, o amb un Alien traient el cap d’entre la gespa d’un jardí. Al nostre entendre, una gratuïta utilització d’icones modernes mesclades amb cultura ancestral, que ens sembla buida i falta de sentit.

Sigui com sigui, el valor artístic de tot plegat, és inqüestionable. Les escultures que el conformen son espectaculars i les poques pintures que hem vist a través de les finestres són, més enllà del seu vacu contingut simbòlic, impressionants. Cal destacar, sobretot, la representació de l’infern a les portes mateixes del temple, realment esgarrifosa.

Pel que fa al museu negre, jardins i escultures precioses. Canviem la voluptuositat exagerada de les escultures del temple blanc per l’austeritat i sobrietat de les talles de fusta del negre. Canviem el qüestionable sentit de l’anterior per la falta de sentit total d’aquest. En diuen museu. Entenem un museu com un “continent” en el que es mostra un “contingut”, i si falla un d’aquests dos conceptes, falla l’altre. El museu negre té molt de continent. Com hem dit, els edificis que el conformen són preciosos, però quan el contingut és tant sols un macabre cementiri animal, exposició de pells, closques, ossos i banyes de serps, cocodrils, tortugues i cèrvids entre altres, que ens perdonin, però no li’n direm museu, per molt que els ossos les banyes i les pells, hagin sigut utilitzats per crear taules, cadires i empostades, desastres ergonòmics de la comoditat humana. Vergonya d’espècie.

Però sens dubte, del nord de Tailàndia, ens quedem amb la simpatia, el bon rotllo i la senzilla vida al carrer. Ens quedem amb la quotidianitat de la gent i dels pobles repartits per l’interior del país. Els jocs al vent de les tuniques taronja dels monjos budistes i els camps d’arròs que juguen a pintar tots els tons de verd possibles entre les muntanyes.