Viatjant sense prejudicis ni idees preconcebudes, amb les expectatives justes i disposats a acceptar el que ens depari el dia a dia, deixant que el viatge ens canviï, sempre ens emportem alguna cosa del camí. Quelcom que ens enriqueix, ens obre les ments i ens

Pachi Bolívia. Gracias Bolívia. Gràcies pels colors del teu país: el blanc pur del salar i de la neu dels immensos Andes, les tonalitats vermelloses i ataronjades difuminades entre el fum dels guèisers, el verd intens de la selva, el rosa lluent dels flamencs, els intensos colors

Tant gran que sembla insuperable, la Paz creix des del fons de la vall del riu Choqueyapu omplint-la com si es tractés d’una olla gegantesca. El verd de la vegetació agonitza dalt de la muntanya envaïda pel totxo de les cases més humils, la majoria de les quals encara estan

Plou a bots i barrals a Santa Cruz quan arribem cansats del viatge amb autobús. Per sort, el centre de la ciutat està aixoplugat per porxos d’arcades que recorren a banda i banda tots els carrers. Esperem sota l’aixopluc a la Daniela, una amiga que havia viscut a Lleida

Al seu pas per Villa Tunari, el riu Chapare porta una aigua calenta i terrosa, caldo de cultiu de centenars d’insectes que no ens deixen en pau ni un segon. La vegetació selvàtica inunda les ribes d’uns meandres amples i cabalosos que ens indiquen que ens trobem a

Potossí i Sucre, ciutats de centres històrics colonials, d’edificis, cases i esglésies boniques i elegants, ofereixen carrerons i places plàcides per passejar. Entre passeig i passeig seiem a descansar en els bancs de les moltes places, petites i grans, que inunden aquestes

El nord oest d’argentina ens ha servit com una espècie de trailer cinematogràfic, una prèvia, del que ens havíem de trobar després a Bolívia. Però un cop som a Villazón, tant sols en creuar la frontera, es magnifica, davant els nostres ulls, el que més ens havia

Gracias Argentina. Que bueno que viniste! Gràcies per haver-nos acollit amb tanta calidesa, ensenyar-nos els teus paisatges més increïbles, viure amb emoció la naturalesa més salvatge i sobretot conèixer tants altres viatgers amb els qui hem compartit part del

En un diumenge assolellat a San Miguel de Tucuman la façana de la casa de Francisca Bazán brillava com mai mentre els carruatges negres descarregaven al seu davant les personalitats més importants de les Provincias Unidas del Rio de la Plata. Francisca

Una remor constant, com de mil trons, creua l’espai ressonant fins arribar a nosaltres com a presagi de la grandesa paisatgística que ens espera. Quan ens aproximem a l’origen d’aquesta música de timbal batent, un immens núvol d’aigua que sembla sortir de sota