Els colors del Carib

entradafruita

Cartagena és de colors. La màxima expressivitat de la diversitat de tonalitats de les cases de la ciutat emmurallada, els vestits de les dones caribenyes que contrasten amb els colors més vius de la fruita que venen i que mostren sobre safates que duen al cap movent sinuosament tot el seu cos per mantenir l’equilibri. El blau i turquesa mar carib que remogut i tacat d’espuma blanca, vigila l’antiga muralla que envolta la ciutat.

La ciutat fou fundada durant el segle XVI i en l’època colonial espanyola funcionava com a un dels ports més importants de tot Amèrica. Els canons que avui decoren però que en altres temps havien protegit la ciutat, amaguen les històries de lluites quan la ciutat  va ser atacada pels francesos i posteriorment pels anglesos degut a la seva localització estratègica i a la seva importància portuària.

Dins la ciutat emmurallada la màgia i els secrets que amaguen la història son palpables en cada racó i cantonada. Ens captiven les boniques cases colonials, pintades d’alegres colors, amb grans finestrals i balconades de fusta per on s’entortolliguen plantes i flors de colors. Cada porta té una personalitat diferent degut als diversos i originals picaportes de ferro forjat que pengen impassibles al temps.

Passegem per tots els carrers encantadors. De dia ens acompanya una calor xafogosa insuportable que combatem amb sucs de fruita amb gel. Al vespre ens apropem al famós cafè del mar per gaudir de les boniques postes de Sol sobre el mar carib que adquireix colors rosats i daurats indescriptibles. De nit, tornem a passejar pel carrerons, aquest cop captivats per les milers de llumetes que inunden la ciutat i que li donen un aspecte encara més màgic i especial.

A la Plaza de la Trinidad, sopem el menjar que venen a les paradetes del carrer i compartim, amb altres cartageners i turistes, agradables velades distrets per l’art al carrer: pallassos, músics i ballarins, un rere l’altra, ens mostren les seves divertides creacions.

Volent refrescar-nos fem un bany a la platja amb les millors vistes de Cartagena, però malauradament la zona de les platges de la ciutat està molt massificada i la costa destruïda per grans edificis, així que fugim cap a Playa Blanca, situada a la península de Barú.

A Playa Blanca hi trobem el paradís que buscàvem, dormim en na petita cabaneta de fusta amb les millors vistes al mar carib, ens remullem tot el dia en les turqueses aigües perseguint peixos de colors i descasem sobre la sorra blanca.

Santa Marta, la ciutat més antiga de Colòmbia ofereix un interessant patrimoni arquitectònic construït en l’època bananera més esplendorosa. Degut a la seva situació geogràfica conforma un punt estratègic per visitar altres punts interessants de la costa caribenya colombiana. Així, passem un dia a la platja de Taganga, un petit poblet de pescadors rodejat de muntanyes de vegetació seca i espinosa, amb una petita platja tranquil·la i agradable.

Entres palmeres i lianes del bosc tropical ens perdem uns dies pel Parc Natural de Tayrona, on ens relaxem bressolant-nos en hamaques de colors o estirats sobre la blanca sorra i abrasant-nos al Sol. Hi arribem caminant després d’una excursió molt calorosa fent cap a la Playa de Arrecifes, on lloguem una hamaca per passa la nit al ritme de la brisa marina. Pels caminets que discorren pel bosc tropical voregem la costa i descobrim la Playa de la piscina, anomenada així per les pedres que hi ha col·locades per protegir-la de la força i les onades del fort Carib. Seguint la nostra ruta arribem al Cabo de San Juan, un sortint de sorra i pedres que separa dues boniques platges, això si, plena de turistes torrant-se al Sol.

Ben descansats i relaxats sota les grans fulles de les palmeres canviem de paisatge i anem cap al Cabo de la Vela, a la Guajira colombiana. L’escenari és totalment antagònic a l’anterior, deserts, quatre plantes seques i espinoses, un fort vent que ens acompanya sempre i ens cobreix de sorra fina que se’ns cola per arreu i llargues platges que ens ofereixen unes postes de Sol increïbles.

Per arribar al Cabo de la Vela ens embarquem en una autèntica odissea. Amb diversos autobusos i cotxes particulars que ofereixen el seu servei com a ”taxis” arribem a Uribia, capital indígena colombiana i aprofitem per comprar menjar i fruita al mercat, entre el caos de la ciutat, on fins i tot les vaques passegen entre la brossa que inunda els carrers. La majoria de la població d’aquesta zona prové de l’ètnia Wayúu que habita aquestes terres rurals des de temps remots. Elles amb llargs i bonics vestits que els arriben als peus, ells intentant-nos convèncer que el seu cotxe és el millor transport que ens pot portar fins al Cabo de la Vela. Finalment ens decidim i pugem, nosaltres i deu persones més, encaixats com si del joc de tetris es tractés, al cotxe que després de tres hores de bots i sotracs per un camí empolsegat ens deixarà al nostre destí.

El llarg camí ha valgut la pena, el paisatge desèrtic és especial i la tranquil·litat és absoluta. És un indret inhòspit, on els seus habitants viuen aliens a les massificacions i a caos de la gran ciutat. Ells vesteixen amb texans i samarretes, elles llueixen wayuusheins, llargs vestits de teles boniques i acolorides, amb les cares pintades de color negre per protegir-se del Sol. No sabem si és per l’escenari desèrtic o per la vestimenta de les dones, però inevitablement ens venen al cap imatges sahrauís.

Dormim gronxant-nos en hamaques a dos metres del mar, relaxant-nos amb el vaivé de les onades. Caminem fins al Pilón de Azúcar, una bonica platja resguardada per un turonet que sembla un tarró de sucre des de la llunyania, enmig de la plana del bast desert. A la tarda visitem la platja del Ojo de Agua i ens enfilem turó amunt per gaudir de les millors vistes de la posta de Sol. Ja enmig de la foscor i la tranquil·litat de la nit,  degustem una deliciosa llagosta pescada pels pescadors de la zona.

Així, enamorats dels colors turquesa i blau, amb els peus descalços plens de sorra i la pell salada i torrada, deixem enrere el mar Carib que ens ha agitat tots els sentits. Esperem tornar a submergir-nos en les seves aigües i viure el caliu de la cultura i l’amabilitat de la seva gent.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Els colors del Carib

  1. Montse ha dit:

    La millor manera d’acabar aquest llarg viatge: el Carib. ¡Quin paradís!
    Gràcies per mostrar-me tan bé Colòmbia amb totes les seves facetes.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s