Descobrim Medellín passejant entre les sinuoses i voluptuoses escultures d’en Botero. La ciutat natal d’aquest pintor i escultor reconegut mundialment per les seves figures arrodonides i de volums monumentals, es considerada la ciutat colombiana més moderna.
Els edificis alts i moderns es barregen amb antigues construccions enmig d’una ciutat envoltada de muntanyes i de gent amable i atrafegada. Els contrastos són a cada cantonada, gent de negocis enmig del batibull de la vida al carrer, venedors a crits, que tan t’ofereixen la típica bandeja Paisa per menjar (plat de carn de tot tipus acompanyada d’arròs i fesols), com barrets de vímet.
Amb el metro i el metrocable, que comuniquen perfectament tots els punts de la ciutat, ens movem d’una banda a l’altra, aprofitant els viatges per espiar per la finestra tots els raconets de la ciutat.
El que més ens captiva de Medellín es caminar entre els gegants de bronze que s’alcen cap al cel. Senyors amb barret, cossos nus de dones, gats de llargs bigotis, ocells i cavalls inunden les places de la ciutat.
Aquestes figures son sense dubte, part de la història de Medellín, la prova més concloent son les dues figures que representen dos ocells. Una, la més antiga, plena de metralla d’un dels atemptats cruels i sanguinaris de les FARC, l’altra, la més moderna i exactament igual que l’anterior, nova i lluent. Segurament una hauria d’haver substituït l’altre, però a mode de recordatori, les dues aus de bronze reposen, l’una al costat de l’altra.
Sense dubte però, el colombià de més ressò mundial és l’escriptor Gabriel García Márquez. Tot i ser un clàssic de la literatura, hem d’admetre que cap dels dos ens havíem llegit mai Cien años de Soledad, i, aprofitant que sabíem que la nostra última parada del gran viatge seria Colòmbia, ens vam submergir en la deliciosa lectura d’aquesta novel·la, l’historia de la família Buendía. El llibre ens va fascinar, tot i els cruels fets que es narren, reflex de la veritable història de l’Amèrica Llatina, la lectura és divertida i plena de màgia.
No podíem deixar passar l’oportunitat de conèixer el poble de Macondo, que un dia el senyor Arcadio Buendía va fundar fugint d’un assassinat. Així, arribem fins a Aracataca, el poble natal de Gabriel García Marquez i l’ inspiració de Macondo. Allà, l’escritor va ser criat pels seus avis materns, font també d’inspiració per als personatges Buendía, el señor José Arcadio y doña Úrsula.
Aracataca és un poblet tranquil, uns fan vida a l’ombra dels arbres de la plaça del poble i altres es refresquen al riu que discorre pel costat del poble de la zona bananera colombiana.
Tan sols baixar de l’autobús, ens trobem davant de l’estació de Ferrocarril que, a la novel·la i a la realitat, va fer arribar tants i tants foranis que van fer fortuna amb les bananes, a costa de frenar el progrés de la gent local.
Visitem el Museu de Gabriel García Màrquez, la casa on va viure la família i va veure créixer l’escriptor, on anys més tard s’inspiraria per escriure el seu relat fantàstic.
Passegem per la casa i ens encanta trobar pels racons, els peixets daurats del Coronel Aureliano i els animalets de caramel de l’Úrsula.
Al jardí, voregem l’arbre on va estar lligat José Arcadio, durant els seus últims anys de vida, en plena bogeria i, després, com a esperit. Les papallones grogues que empaitaven a Mauricio Babilonia reposen en les plantes del Corredor de las Begonias, el jardí on les dones de la família passaven tantes hores, cosint, xerrant o festejant amb els seus pretendents.
Quan passegem per la increïble i màgica ciutat de Cartagena, revivim també moments d’ El amor en los tiempos del cólera, novel·la inspirada en l’escenari de la bonica i acolorida ciutat emmurallada.
un món de mons 