L’aroma de cafè colombià

entradacafe

Acompanyats sempre del bon aroma i l’intens sabor del bon cafè ens endinsem al conegut i anomenat eix cafeter, regió geogràfica dedicada al cultiu d’aquest gra, apreciat mundialment per la seva alta qualitat. Així, com a reconeixement cultural d’aquest cultiu i valorant també la seva importància a nivell paisatgístic, la zona ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat.

Colòmbia es el segon país productor de cafè al món, després de Brasil, i es nota quan recorrem la zona, ja que a banda i banda de les carreteres, dels camins i dels carrers dels petits poblets, trobem arreu,  arbustos de cafè. Inconfusibles plantes de fulles verd lluent que amaguen les llampants i vermelloses baies.

A Buenavista, poblet que rep el seu nom per les boniques panoràmiques que s’hi poden contemplar, visitem la finca cafetera Alsacia. Els mateixos propietaris i treballadors ens ensenyen les tècniques de cultiu, recol·lecció, la selecció que duen a terme gra a gra i el posterior processament del gra. És molt interessant conèixer la cultura cafetera colombiana i encara més sentir les pròpies vivències dels camperols que treballen la terra. Així, escoltem atents i amb certa admiració, la història d’en Leo, propietari de la petita finca. Ens explica que, de jove, havia hagut de treballar en plantacions de coca i marihuana, no n’està orgullós però havia de mantenir la seva família i estalviar diners per un dia poder plantar el seu propi cultiu de cafè. Es queixa dels grans latifundis que encara avui afecten a gran part de la població camperola sud-americana.

Com tota la història cruel d’Amèrica Llatina, Colòmbia també té els seus episodis tràgics i punyents i el cafè es un tret indestriable de la història colombiana. Com es pot llegir a Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano: el café no trajo consigo la felicidad y la armonía. Es verdad que gracias al café se activó la navegación por el río Magdalena y nacieron líneas de ferronarril y carreteras y se acumularon capitales que dieron origen a ciertas industrias, pero el orden oligárquico interno y la dependencia económica ante los centros extranjeros de poder no solo resultaron vulnerados por el proceso ascendente del café, sino que, por el contrario, se hicieron infinitamente más agobiantes para los colombianos. 

Marxem de la finca amb els típics Jeep Willis, vehícles nortamericans de la segona guerra mundial que els camperols utilitzen per transportar tan mercaderies com persones, i tornem cap a Armenia, el nostre camp base per moure’ns per la zona. Tot i que és una ciutat sense massa atractius turístics, passegem pel centre de la ciutat i hi descobrim un poble tranquil de gent molt amable.

IMGP4612

Salento, bonic poblet d’arquitectura colonial antioqueña, de cases blanques amb balcons i finestres pintats de colors i decorats amb plantes i flors, ofereix un escenari entranyable per passejar i imaginar-se com devia transcorre la vida fa uns anys per aquests carrers. Malauradament nosaltres visitem aquest poble tan especial un diumenge, fet que fa incrementar hora rere hora els turistes que arriben a la zona i que ocupen les desenes de restaurants i botigues de souvenirs. Tot i el turisme, el poble conserva un encant mol especial que ens agrada i ens captiva.

Fugint de la massa de gent, un jeep ens porta fins al Valle de Cocora, un paratge natural d’una bellesa increïble situat en una vall muntanyosa enmig de la serralada dels Andes. Hàbitat de l’arbre anomenat  la Palma de cera del Quindío (Ceroxylon quindiuense), l’arbre nacional de Colombia, al Valle de Cocora contemplem com s’aixequen, majestuosos, cap al cel, amb els seus troncs alts com gegants, poden superar els seixanta metres d’alçada, les úniques palmeres que s’atreveixen a créixer a més de 2.500 metres d’alçada. L’abundància d’aquests arbres crea un paisatge únic i màgic per on passegem gaudint de l’esplendorositat d’aquests boscos.

Seguint la nostra ruta pel Valle de Cocora, anem canviant de paisatge i, deixant enrere els boscos de Palma, ens endinsem en la espessa vegetació del bosc ennuvolat, fins arribar a la Casa dels colibrís, un emplaçament on, habitants de la zona, atrauen els bellugadissos i petits  colibrís amb bols plens d’aigua i sucre. Més que espècies d’aus semblen realment insectes voladors. Batent les seves ales minúscules a tota velocitat, les diverses espècies de colibrís se’ns mostren amb la seva bellesa i ens mostren un ampli ventall de colors, des del blanc i negre als verds i blaus metàl·lics més lluents.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Colòmbia, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’aroma de cafè colombià

  1. Retroenllaç: Colòmbia colonial | un món de mons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s