Santa Cruz, Samaipata i Chiquitania, les terres baixes de Bolívia.

1

Plou a bots i barrals a Santa Cruz quan arribem cansats del viatge amb autobús. Per sort, el centre de la ciutat està aixoplugat per porxos d’arcades que recorren a banda i banda tots els carrers. Esperem sota l’aixopluc a la Daniela, una amiga que havia viscut a Lleida durant molts anys abans de tornar a la seva Bolívia natal, un any i mig abans que hi arribem nosaltres. La nostra amfitriona i la seva parella, en Miguel, ens ensenyen la seva ciutat, passegem pels carrerons del centre i pels carrers contigus que conformen el sistema d’anells en que s’organitza la ciutat. Ens perdem pels mercats provant sucs de fruita deliciosos, ens mostren l’immens i bonic Jardí botànic de la ciutat i com els millors amfitrions ens conviden a dinar a la Casa del Camba, restaurant ple de bolivians fotent-se les botes de l’exquisida gastronomia de la zona. Bevem la dolça chicha i tastem plats boníssims com la sopa de maní, el majadito de chacre i d’ànec (arròs caldós acompanyat de les respectives carns) i el picante de pollo. Com diu la Daniela a l’estil de Santa Cruz: “tot deli!

Santa Cruz és una ciutat moderna, cosmopolita i la més rica que hem visitat a Bolívia. La gent és acollidora i amable, tot i així trobem a faltar les entranyables mamites dels mercats que sempre ens dedicaven un somriure. Passegem pels carrers del centre, empedrats, de baixes cases colonials blanques, amb balconades de fusta, envoltats per arcades arreu. La plaça central 24 de setiembre ofereix un espectacle únic per conèixer la vida i quotidianitat de la ciutat, gent amunt i avall, grups d’amics i famílies que passen llargues estones conversant i gaudint del deliciós cafè que ofereixen els venedors ambulants, nens i nenes jugant i perseguint coloms i turistes i viatgers que reposen, sota l’ombra dels bonics arbres de flors rosades que creen autèntiques catifes florals, i admiren la immensa catedral de totxos ataronjats.

De la calor de Santa Cruz, marxem a la frescor i tranquil·litat de les muntanyes de Samaipata, poblet que s’ha convertit en destí d’estiueig per a bolivians i residència de molts europeus que han muntat els seus restaurants, bars i hostals. Samaipata ofereix un paradís de color verd per a descansar en una de les moltes hamaques de colors que pengen de tots els hostals del poble. El nostre descans és ben merescut després de la llarga caminada fins a les runes del Fort de Samaipata, a uns nou quilòmetres del poble. El lloc arqueològic , declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat l’any 1998, està considerat com l’obra d’arquitectura rupestre més gran del món. Es tracta d’un conjunt arqueològic religiós precolombí construït per la cultura Chané i posteriorment ocupat per l’Imperi Inca que també va deixar la seva petjada. Ens quedem impressionats en contemplar la mastodòntica roca esculpida que domina les restes de la ciutat des de dalt del turó, on es poden observar perfectament les figures de pumes, jaguars i serps, que segles enrere havien presenciat rituals i cerimònies.

Des de la turística Samaipata ens dirigim cap a l’est tot adentrant-nos a la part més selvàtica del país, gairebé a la frontera amb Brasil, la Chiquitania. En aquesta zona coneguda com la perla d’orient fem la primera parada a Roboré, un petit poble de carrers tant vermells com el cel de ponent i cases baixes i petites. La seva gent alegre i amistosa intenten suportar la calor ventant-se amb el mínim moviment possible mentre espanten mosques i mosquits asseguts davant de les respectives cases. Tot el voltant del poble, a la plaça central, al costat de cada casa i a les ribes del riuet que parteix Roboré en dos, està ple d’una vegetació espessa, verda i brillant que creix exuberant i sense repòs. A pocs quilòmetres de Roboré hi trobem Aguas Calientes, un poble bordejat per un riu d’aigües termals, el més extens d’Amèrica llatina.  Al seu pas pels anomenats herbores, l’aigua bull del llit mateix del riu en el que llisca alternant temperatures que van des dels 25 als 45 graus de manera que constantment podem mantenir els nostres cossos a la millor temperatura. Alguns miradors a l’ombra en forma de molls de fusta en els que reposar quan la temperatura és massa alta ens ajuden a passar la tarda en un relax total que només pertorben els peixos que intenten exfoliar els nostres peus.

A pocs quilòmetres de Roboré hi trobem Santiago de Chiquitos, un poble que podríem confondre amb l’anterior de no ser que és molt més petit. Les bigues de les cases, totes a la vista, fan equilibrisme per mantenir-se rectes en els bellugadissos sostres del poble. Els porxos de fang i palla i les parets de planxes de fusta son grans parcs temàtics d’escarabats i aranyes que no accepten que se’ls hi hagi arrabassat aquesta part de la selva. No és tant sols el clima, la vegetació o el color de la terra el que ens denota que la Chiquitania no té res a veure amb els andes. En aquest lloc de vacances pels bolivians el que marca la diferència és la manera de ser de la gent, més oberts i comunicatius de bones a primeres, festius, sorollosos i, de vegades, més descarats que els de les altures de la serralada. Desgraciadament, també observem cert racisme vers els indígenes andins, dels qui físicament no es diferencien en res.

IMGP9703

Un parell d’hores de caminada des de Santiago ens separen de l’àrea protegida de Tucavaca. De camí trobem força militars que controlen la zona degut a la proximitat de la frontera brasilera però, sobretot, a la producció il·legal de coca. La majoria d’ells maten el temps fumant i jugant a cartes quan no se’ls encomana de netejar les vores dels camins de males herbes a cops de destral o matxet. Pel que sembla, entre una cosa i l’altra, se’ls escapen tones de fulles de l’herba sagrada que han de controlar. Suposem que ajuden els suborns i les grans influències dels traficants, productors i, també, alguns polítics interessats.

Tucavaca és una àmplia vall selvàtica, porta d’entrada a la gran fossa amazònica que, des dels peus dels andes, arriba fins a l’oceà atlàntic. Pocs quilòmetres de caminada costa amunt per una muntanya rocosa en el que en diuen la Antesala del Cielo ens porten als balcons Tucavaca. Allà hi trobem una sèrie de miradors des dels que observem a vista d’ocell la gran manta verda d’espessa vegetació que fa de principal pulmó del planeta. Tant gran és l’esplanada que tenim davant, tant immensa la seva grandària, que fins i tot ens sembla poder observar la curvatura de la terra en l’horitzó boscós. Desenes de rius serpentegen entre alguna atrevida carretera i centenars, milers i milions d’arbres que es perden en l’infinit. Aquest paisatge, espectacular en si mateix, es veu coronat per gegants pilars de pedra, com immensos monòlits col·locats per l’ímpetu de la natura, que li donen un aire encara més màgic al panorama que tenim davant els ulls.

Deixant que els ments es perdin en la llunyania junt amb les nostres mirades, pensant en el que hem vist durant els últims dies, ben bé ens sembla que ens trobem en un món completament diferent del que hem descobert des que vàrem arribar al país: la Bolívia andina no te res a veure amb aquesta Bolívia baixa, selvàtica, on el clima, com la sang de la gent, son calents i bulliciosos.

IMGP9565

Anuncis
Anotació | Aquesta entrada s'ha publicat en Bolívia i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Santa Cruz, Samaipata i Chiquitania, les terres baixes de Bolívia.

  1. Retroenllaç: Pachi Bolívia. Gracias Bolívia | un món de mons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s