Cochabamba, Toro Toro i Villa Tunari. Dels Andes cap a l’Amazones

Al seu pas per Villa Tunari, el riu Chapare porta una aigua calenta i terrosa, caldo de cultiu de centenars d’insectes que no ens deixen en pau ni un segon. La vegetació selvàtica inunda les ribes d’uns meandres amples i cabalosos que ens indiquen que ens trobem a les portes de l’immensa plana amazònica, com confirma una xafogor espessa que ens enganxa la roba a la pell. El precari moll de fusta del riu està ple de barquetes i canoes de les que joves bolivians suats amb la roba enfangada i estripada, descarreguen centenars de quilos de plàtans recollits al llarg del riu. Mentrestant, en altres canoes, carreguen immensos congeladors plens de gel per emprendre un rumb aquàtic en direcció a l’espessor de la selva tropical, on s’estaran setmanes pescant surubís, grans peixos de riu i un dels més preuats plats de la selva amazònica. Després d’una hora i mitja d’espera ens ve a trobar el Delfín Dorado, un bolivià descamisat d’uns seixanta anys, amb pel blanc i pell brillant i arrugada. Mossega un puro apagat amb les seves dents d’or mentre dibuixa un somriure que indica que té tot el temps del món. Sense donar-nos cap explicació pel retard ens senyala la barca amb la que ens ha de portar riu endins, al lloc perdut de la selva boliviana on anirem a passar el cap de setmana. És una canoa decrèpita que sembla mantenir-se flotant per pura distracció de la fatalitat en la que ens hi hem d’encabir set persones amb el beure suficient per dues nits al costat d’una foguera i una escassa quantitat de menjar que haurem d’ampliar, sí o sí, pescant algun que altre peix al riu, amb sort, un surubí.

Fa dos dies que, amb els ossos glaçats del fred sec de les altures de Potossí i Sucre, vàrem arribar a Cochabamba, ciutat que, tot i estar a més de 2500 metres d’altura es coneix amb el renom de ciutat de l’eterna primavera. Allà ens esperaven l’Enric, l’Albert i la Núria, uns amics maresmencs que ja porten uns mesos vivint a Tiquipaya, l’anomenada ciutat de les flors, a les afores de Cochabamba. També és florida i primaveral la seva casa, amb terrassa i jardí, un sofà de veritat i un matalàs com feia mesos que no provàvem (luxes que gairebé no hem gaudit des de que estem viatjant), però res d’això es podia comparar amb la seva rebuda càlida i acollidora. Amb ells ens sentim com a casa, revivim el que és tenir una llar i descansem aquests dos dies esperant el cap de setmana que anem a passar a la selva pròxima a Villa Tunari, a uns cent seixanta quilòmetres de Cochabamba. Venen també dos amics seus, el Petit, un altre català, i el Lionel, un Bolivià que treballa amb ells. Hores de conducció boja per unes carreteres plenes de controls militars que indiquen que ens endinsem a una zona relativament perillosa per culpa de les plantacions il·legals de coca, ens deixen a la riba del riu Chapares.

Amb el Delfín Dorado capitanejant una barca que hem d’anar buidant constantment per culpa d’unes perilloses filtracions a la fusta vella, seguim les corbes del riu fins que trobem una platgeta amplia i fangosa en un dels meandres on ens deixa fins l’endemà. A mesura que naveguem, l’humor del cel es va descomponent en núvols de tempesta, o sigui que limitem a dos els tres dies d’aventura selvàtica als que ens volíem enfrontar. Sense donar-nos temps ni d’acabar de plantar les tendes, comencen a despenjar-se dels espessos cumulonimbus que ens envolten unes gotes grosses com punys i que aniran caient intermitentment durant tota la nit frustrant del tot la pesca del sopar i dificultant-nos la feina de mantenir el foc encès. Però l’aigua filtrant-se entre la lona de cada tenda i amarant els sacs de dormir no espatlla l’alegria d’una festa al voltant del foc en la que ens acabem les existències de menjar i beure amb l’estrident banda sonora selvàtica de la nit. Durant les dues hores de rigor que el Delfín Dorado ens fa esperar l’endemà al migdia no podem evitar preguntar-nos si ens haurà oblidat allà i es veiem obligats a fer plans sobre com sobreviure els pròxims anys, amb tant sols tres tendes, una destral i una canya de pescar, en l’espessa i xafogosa selva. Però el soroll d’un motor ens arriba precedint la seva canoa que intenta mantenir-se flotant a cada corba del riu i de seguida ens torna a deixar de camí a Cochabamba per, aquest cop si, menjar un bon plat de deliciós surubí (encara que aquest no l’haguem pescat nosaltres).

Tornant de la selva ens assabentem de que a Tiquipaya es fa la Feria de la Chicha y el Laphing. A la plaça 23 de setembre, la principal de la ciutat, hi trobem una invasió de música folklòrica i més de cinquanta paradetes amb els millors productors de chicha i laphing de la zona. La Chicha és una beguda alcohòlica feta a base de panís fermentat que ens està acompanyant des del nord d’Argentina i que rega literalment tots els grans esdeveniments andins, des de les celebracions més festives fins als enterraments. A Tiquipaya podem gaudir de chicha de diferents gustos, des de la de maduixa fins a la d’arròs, que degustem en bols de coco i que a cada glop fa una mica més difícil que ens puguem aixecar de la cadira. El laphing és un plat fet a partir de carn de vedella prèviament marinada durant un dia sencer, el que li dona un gust especial que assaborim mentre se’ns desfà a la boca. Tot i que per la seva pinta en un inici no ens atrevíem a provar-lo, un cop fet el pas ens entusiasma a cada mossegada. Entenem que ens agradi tant quan un enrenou de música i confeti envaeix la nostra paradeta, reconeguda amb el premi al millor laphing de l’any.

Amb la panxa contenta ens dediquem a descobrir Cochabamba, una ciutat moderna però plena de vestigis colonials com la Plaça de Colon, la Catedral Metropolitana o el Convent de San Francisco. Està situada en una àmplia vall, al mig de la serralada andina i custodiada per l’imponent Tunari, de més de cinc mil metres d’altitud. Després de passejar pels seus carrers d’illes quadrades típiques de les ciutats colonials espanyoles, contemplem la ciutat des de les altures mentre pugem amb telefèric al mirador on s’aixeca el Crist de la Concòrdia, la figura d’un senyor barbut més alt que el famós Crist de Rio de Janeiro. En un dels llocs on més ens divertim i que creiem que és un clar reflex del país i de la seva personalitat és el gran mercat de la Cancha, un dels més grans i caòtics dels que hem estat mai. Passadissos replets fins a l’absurd de tot el que ens puguem imaginar s’allarguen fins a l’infinit en inacabables seccions agrupades per tipus de productes. És un delirant embotellament de paradetes i venedors ambulants on es pot trobar absolutament de tot i on aprofitem per comprar el més característic dels instruments de música andins, el charango. Ens encanta el sistema de transport públic més utilitzat de Cochabamba, els trufis. Son una espècie de taxis i furgonetes que segueixen centenars de línies  i rutes urbanes a tota velocitat i dels que s’ha d’anar pujant i baixant gairebé en marxa. Ni taxis, ni busos, ni cotxes privats. Tots els carrers de la ciutat estan plens dels sorollosos trufis, carros atrotinats en els que viatja tanta gent que ni una agulla s’hi pot ficar.

Havent conegut la ciutat a fons, triguem gairebé sis hores en fer els 140 quilòmetres que la separen de Toro Toro, circulant per una carretera estreta i empedrada que combina altituds de mil i escaig i quatre mil metres d’alçada, corbes impossibles i trams de vertigen al límit de penya segats i profunds canyons. Toro Toro és petit i polsegós, quatre cases distribuïdes entre una plaça central i un petit mercat. L’absoluta tranquil·litat d’aquest poble rural pot ser al·licient suficient per viatjar-hi i passar-hi uns dies, però el que ens hi ha portat a nosaltres és el parc nacional homònim que s’estén al costat del poble. El present i el passat més remot coincideixen en aquesta zona volcànica on la fossilització ha gravat en la pedra les petjades dels antics habitants de la zona, dinosaures de l’època juràssica, fa 150 milions d’anys. Les nostres mans i peus es fan petits al costat d’aquestes petjades que ajuden a les nostres ments a viatjar al passat i imaginar com de diferent ha pogut ser la vida al lloc on ens trobem ara. Seguim les passes dels grans saures en aquesta espècie de Pompeya andina mentre passegem per paisatges entre estranyes formacions rocoses i ens fiquem en diferents coves formades en la dura pedra de la muntanya, un extens laberint, que per la seva similitud amb les construccions d’una gran ciutat en ruïnes, pren el nom de Ciudad de Itas. Passegem en aquest paisatge rural entre camps en els que s’asseca la palla del blat acabat de segar, entre nens i dones que pasturen ramats d’ovelles tot guiant-los gràcies a les pedrades d’unes fones que manegen a la perfecció.

La nostra aventura juràssica, però, culmina a la cova d’Umajalanta, que en aimara significa “aigua que cau i es perd”. És una gran obertura a la muntanya de set quilòmetres d’extensió i 164 metres de desnivell en la que, com l’aigua, gairebé caiem i ens perdem nosaltres. La recorrem durant dues hores entre pedres relliscoses, cascades de rius subterranis i diferents habitacions en les que hem d’entrar i sortir per petits forats en els que tant sols passem arrastrant-nos, com si naixéssim d’un rocós ventre matern. Amb grans ratpenats rodejant els nostres cossos en la foscor més absoluta fem una ruta circular per les entranyes d’una terra on les estalactites i estalagmites prenen les més capritxoses formes mentre juguen amb la nostra imaginació.

Ens tornem a carregar les motxilles a l’esquena després de deu dies passats amb la millor companyia entre Tiquipaya, Cochabamba i els seus voltants, encantats amb l’hostpitalitat d’aquests vells i nous amics que aviat també deixaran la seva llar a Bolívia per tornar a Catalunya. Els nostres viatges continuen per camins separats, però ens acomiadem amb l’esperança de tornar a coincidir per terres bolivianes abans de que ells tornin a creuar l’oceà cap a casa.