Uyuni, la Bolívia més salada

2

El nord oest d’argentina ens ha servit com una espècie de trailer cinematogràfic, una prèvia, del que ens havíem de trobar després a Bolívia. Però un cop som a Villazón, tant sols en creuar la frontera, es magnifica, davant els nostres ulls, el que més ens havia agradat del que havíem vist els últims dies. La vida al carrer floreix convertint-se en un caos total en aquest poble fronterer que serveix de mercadillo per als argentins, una espècie d’Andorra (la de fa uns anys) per als catalans. Vestits típics amb els estampats més radiants de coloracions andines, menjar al carrer a uns preus que semblen de broma fins i tot al costat dels menús més barats d’argentina, i gent, molta gent, gent per tot arreu en el garbuix que és aquest pas fronterer.

IMGP1297

A Villazòn mateix agafem el tren que ens ha de portar a Uyuni, les finestres del qual es converteixen, durant tot el viatge, en una successió d’espectaculars paisatges que s’encadenen de forma impressionant fins que es fa de nit. Des dels nostres seients, i amb el suau vaivé del vagó, alternem paisatges del tot àrids en els que sols sobreviuen els imponents cardons amb altres gairebé selvàtics, creuem petits pobles polsegosos i algunes ciutats com Tupiza. Però el que més ens impressiona és la immensitat de valls i muntanyes que s’escapen de les nostres mirades a cada corba del camí mentre el tren s’empetiteix entre les goles de les muntanyes o juga a la corda fluixa en creuar per cada viaducte del camí.

1 (24)

Uyuni és una ciutat relativament petita que s’estén per l’altiplà al voltant de pocs carrers principals plens d’agències que organitzen turs al Salar, principal riquesa del poble. A Uyuni tot és pols, tova, marró i òxid. Les gammes de colors llampants de les parades dels mercats i de les vestimentes de les dones, amb les seves polleres, les trenes i els mocadors acolorits, contrasten enèrgicament amb la monocromía d’una terra ingrata. Passegem poc per la ciutat que no ens ofereix gran cosa, tot just com per trobar un bon grup de gent amb els qui fer pressió i trobar l’agència que ens faci el millor preu i amb les millors condicions per poder visitar el salar.

1 (55)

Entre catalans, espanyols, argentins, italians i brasilers omplim un parell de jeeps i ens encaminem cap a un tour de tres dies que comença pel cementiri de trens pròxim a Uyuni. Allà, els esquelets de vagons i locomotores, menjats per l’òxid del pas del temps, creen un paisatge digne de pintura daliniana. Les rodes dels trens plens de pintades es claven a terra entre una arena que les condemna a una quietud perpètua, i la decadència es fa poesia entre rovell del ferro podrit. En aquest lloc estrany i decrèpit, l’abandó s’ha acabat convertint en un subproducte turístic on la gent escala les velles locomotores com si fossin muntanyes d’oblit. El que resta d’aquestes locomotores, però, hagués pogut simbolitzar al seu dia l’esperança i el progrés del poble bolivià, des del 1899, quan va ser inaugurada la via que escurçava les distàncies entre Uyuni (amb les seves fèrtils mines d’or, plata i estany) i Antofagasta, a la costa Boliviana. Però per una guerra tant injusta com les altres, Bolívia va perdre el seu litoral a favor de Chile i ara aquelles esperances de progrés semblen estar tant rovellades com les locomotores que es desfan al vent del desert.

El que nosaltres volem veure, però, és el Salar, i hi arribem a mig matí havent fet parada a Colchani, un petit poble-mercat-de-souvenirs en el que ens ensenyen el procés de secat i processament de la sal d’Uyuni abans de convertir-la en producte per vendre a tot el país. La proximitat de Colchani amb el salar ja comença a crear blanques crostes de sal entre l’arena dels carrers i algunes de les cases que veiem han canviat la tova de les seves parets per forts murs fets a partir de totxos de sal.

Des d’allà ens plantem en pocs minuts, per fi, al Salar d’Uyuni, una esplanada completament blanca, de més de deu mil quilòmetres quadrats, el cadàver d’un immens llac assecat del que ara en resten cent vint metres de profunditat i milers de milions de tones de sal. No ens podem estar de descriure el salar com un paisatge sinestèsic, on sembla que puguem arribar a olorar, i fins i tot degustar, el color blanc que tot ho ocupa, que puguem sentir la sal en el soroll constant del vent i fins i tot tocar la immensitat que s’escapa del nostre enteniment. Amb els ulls cremats per la intensitat de tanta llum, l’horitzó es desdibuixa al nostre davant i la perspectiva desapareix en un paisatge surrealista. L’únic punt de referència clara és l’Isla del Pescado, un turó fosc que neix al mig del desert de sal i del que infinitat de grans cactus senyalen al cel ajudant als qui ens hem desorientat per tal delirant blancor.

Després d’una posta de Sol màgica en la que el blanc més intens s’atenua, s’enfosqueix i es degrada als nostres peus, anem a sopar i dormir al marge mateix del salar, en un hotel de sal que no és més que una decrèpita cabana formada per una entrada que fem servir de menjador i algunes habitacions més que bàsiques. Menys els matalassos i la tassa del vàter, tot està fet d’una sal que, de nit i a causa de les baixes temperatures, més aviat sembla gel.

L’endemà matinem mig decebuts per la pena d’haver-nos d’allunyar de l’estranya màgia del salar, del que ens distanciem creuant quilòmetres de camps de quinoa, però de seguida ens adonem que no hem fet més que canviar l’espectacular albor d’aquest per altres coloracions que res li tenen a envejar. Amb el jeep recorrem quilòmetres i més quilòmetres del gran altiplà andí. Totes les tonalitats de marró, roig, groc, taronja, beix, cafè, gris… es combinen com en la paleta d’un artista per meravellar-nos en aquestes esplanades desèrtiques que s’estenen entre volcans de cinc i sis mil metres d’alçada. Des de les seves cimes, cràters encara actius, l’amenaça constant de la terra viva es mostra en forma d’espesses bafarades de fum que es confonen entre una neu perenne i enlluernadora. Un bon exemple és el volcà Ollagüe que veiem des de dalt d’una sèrie de formacions rocoses entre les quals creixen estranyes plantes com la yareta una espècie de molsa llenyosa tant dura com les roques entre les que caminem i que pot viure fins a tres mil anys. Ens costa d’imaginar com es poden haver format unes valls tant planes i grans, que ens semblen inacabables, als quatre mil metres d’altitud que ens trobem.

A mesura que sumem quilòmetres obrint ruta per la basta arena del desert de Siloli, veiem estranyes formacions rocoses, la més destacable de les quals és la gran pedra que desafia la gravetat imitant la forma d’un arbre. Aquestes formacions competeixen per la nostra atenció amb l’espectacularitat d’uns paisatges que ben bé podrien ser d’altres planetes.

La sequedat total d’aquests paisatges es trenca sobtadament en diverses llacunes en les que fem parades per contemplar les tres espècies de flamencs que nien en aquests paratges tot tenyint de rosat la superfície de l’aigua. Ens endinsem al la reserva nacional de fauna andina Eduardo Avaroa, on contemplem altres llacunes altiplàniques i que ens sorprenen amb els colors amb que diferents tipus d’algues doten les seves aigües. Així veiem la Laguna Colorada, la Laguna Hedionda i la de Kañapa, també llar de centenars de flamencs.

Tot i els paisatges que no ens cansem de mirar, el dia es fa força feixuc per les hores que passem dins el cotxe que comença a donar els primers problemes de bon matí en ofegar-se en més d’una costa i del que hem de baixar per lliurar-lo del pes suficient que el permeti remuntar sobre l’arena. La sensació de que el nostre conductor (un jove bolivià d’allò més entranyable) no s’entera de gran cosa, i molt menys del funcionament del jeep, va en augment juntament amb la nostra preocupació per si podrem arribar al lloc i hora necessaris. La nostra intranquil·litat culmina quan se’ns punxa la segona roda, la de recanvi. Tirats al mig d’un dels deserts més àrids del món,  en un camí que comença on acaben les rodades que hem dibuixat a la sorra verge, ens anem adonant de la nostra petitesa i fragilitat en aquests paratges erms i dessolats en els que la temperatura es situa perillosament sota zero durant una nit que ja s’atansa. L’únic senyal de vida que ens rodeja son un parell d’alpaques que ens miren d’una manera sospitosament apetitosa i que ens fa dubtar de la seva dieta vegetariana.

Finalment veiem passar un jeep al nostre costat i el parem esperançats. Tot i que no té cap roda de recanvi, un conductor amb més llums que el nostre ens arregla la punxada amb un tornavís, paper higiènic i Coca-Cola. “Así llegamos a Uyuni” ens diu, tot i estar a cinc cents quilòmetres d’allà. Òbviament els problemes segueixen fins l’endemà. Amb el pedaç a la roda, però, ja de nit i amb un fred que ens està fent tremolar des de fa estona, arribem al lloc on hem de passar la segona nit i on el nostre conductor s’ha oblidat de reservar hostal. Allà anem a tots els allotjaments del petit poble que, un darrere l’altre, ens confirmen que no tenen places per a nosaltres. Finalment trobem una espècie de barraca de tova, freda com un iglú, sense llum ni aigua, però amb suficients llits per a que hi passem la nit.

El fred que ens ha calat fins als ossos desapareix en segons l’endemà al matí, a més de quatre mil metres d’altura i amb un ambient més que gelat, quan ens capbussem sense pensar-ho en  una piscina natural d’aigües termals a l’aire lliure. Ens costa d’entendre com entre tant fred i sobretot a tanta altura, pot sortir aigua tant calenta del terra, i ens relaxem entre més flamencs i fumejant a més de quaranta graus.

Però el que fumeja de veritat son els impressionants guèisers Sol de Mañana. Allà es multipliquen totes les tonalitats de colors que hem estat contemplant els últims dies en una terra que palpita com viva dins de cadascun dels cràters que ens envolten. Aquests, semblen d’olles gegants en un foc immemorial en les que bull la terra mateixa, piscines de colors on la lava borbolleja a més de 4800 metres d’alçada convertint-los en els guèisers més alts del món. En aquest pertorbador paisatge, amb la banda sonora de l’ebullició, ens omple els pulmons una boira pudenta i calenta fruit de les espesses columnes de fum (d’entre deu i cinquanta metres) que ens remunta als temps de la formació del nostre planeta.

IMGP0244

Abans de tornar a Uyuni passem pel Valle de Rocas, una més de les grans formacions de pedres erosionades que converteixen en única aquesta remota zona del planeta, no sense quedar-nos tirats altra vegada per culpa d’una roda mal apedaçada. Aquest cop, però, ens quedem al mig del camí i en quinze minuts tenim cinc cotxes parats al costat que ens amenitzen l’espera fins que en trobem un que ens regala una roda de recanvi.

Hem entrat a Bolívia amb moltes ganes de descobrir un país del que temíem que ens enamoraríem, i els primers dies que hi hem passat no han fet sinó que confirmar tal temor.

Anuncis
Anotació | Aquesta entrada s'ha publicat en Bolívia i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Uyuni, la Bolívia més salada

  1. Que bonic nois!!! Arcadi no vem quedar que deixaries d’escriure en pixapí? Recollons de Déu!

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Pachi Bolívia. Gracias Bolívia | un món de mons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s