De ruta pel nord-oest argentí

1

En un diumenge assolellat a San Miguel de Tucuman la façana de la casa de Francisca Bazán brillava com mai mentre els carruatges negres descarregaven al seu davant les personalitats més importants de les Provincias Unidas del Rio de la Plata. Francisca Bazán va cedir la seva casa per a que servís com a seu del Congrés de Tucuman i poc a poc la van envair els trenta tres diputats arribats d’arreu de la colònia. Era 9 de juliol de 1816 i ja feia més de sis anys de la Revolució de Maig quan el procés d’independència es va fer imparable i culminà amb la Declaració d’Independència d’Argentina per part del congrés de Tucuman. Així es declarava la sobirania de la Nació Argentina i la voluntat de trencar els “violents vincles que els lligaven als reis d’Espanya”. Anys després la casa de Francisca va passar a anomenar-se la Casa de la Independència essent Monument Històric Nacional i nosaltres ens enlluernem amb la blancor de les seves parets mentre l’observem sota un Sol de justícia a la ciutat que s’ha guanyat a consciència ser “el jardí de la República”.

IMGP8566

Portem poques hores a Tucuman, primera ciutat que visitem del nord-oest argentí i hi hem arribat després d’un altre de tants viatges de dotze, quinze, vint hores en autocars que intenten la quadratura del cercle amb els nostres culs fent palesa una vegada i una altra la immensitat territorial del país. Tant bon punt hem tocat terra a la terminal ens hem adonat de perquè el nord oest està considerat la part més “autèntica” d’Argentina. Si bé creiem que no es pot restar autenticitat a cap zona del país, el nord-oest és on es conserven més vestigis de les cultures precolombines, on les influències occidentals han marcat menys a les persones que hi viuen, on més han sobreviscut les cultures indígenes i on els mercats, les parades de menjar i, en definitiva, la vida al carrer, ens remeten més que enlloc, a la idea preconcebuda que tenim del continent llatinoamericà.

Caminant pels carrers de Tucuman tenim la sensació d’estar en un tauler d’escacs de mides descomunals gràcies a l’estructura d’illes totalment quadrades amb que els espanyols dissenyaven les ciutats que fundaven a Amèrica. Al centre del tauler, la Plaça de l’Independència recorda l’època d’esplanador de la ciutat amb els grans edificis colonials que la rodegen aixecant-se solemnement i amb l’orgull d’haver sigut testimonis d’un dels successos més importants del país. Però les peces de la partida d’escacs que es juga avui a Tucuman ja no lliuren cap guerra ni combat, ja no son colons, militars ni diputats, sinó els venedors ambulants, els turistes i els humils habitants d’aquesta ciutat històrica.

IMGP8570

Seguint la nostra ruta cap al nord trobem dues maneres per arribar a la ciutat de Salta: una carretera bona i recta que ens hi deixaria en poques hores, i una altra que serpenteja entre les muntanyes i valls de colors creuant desenes de pobles d’històries centenàries amb la que hi arribaríem al cap d’uns quants dies. Com no pot ser d’altra manera, escollim la via llarga i ens endinsem poc a poc al sistema de valls i muntanyes que es coneix com a Valles Calchaquíes, prenent el nom d’una de les cultures precolombines que habitaven la zona i que varen estar en guerra amb els espanyols durant més de cent anys.

Des de Tucumàn emprenem rumb, doncs, per la ruta llarga i entenem que ens anem atansant als andes gràcies a la banda sonora de l’autocar, un huayno que parla d’alcohol, desengany i patiment (com tots) que ens recorda als dies passats als andes peruans cinc anys enrere. A mesura que ascendim per les corbes de la carretera ens endinsem en la selva ennuvolada que forma part de la immensa Yunga que arriba fins a Colòmbia. En res s’assembla als paisatges pelats de Tucumàn i que ens entreté durant tot el viatge per acabar-se en sec i deixar lloc, altra vegada, a un paisatge pelat a més de dos mil metres d’alçada a la vall de Tafí, al centre de la qual trobem Tafí del Valle.

Tafí és un poble petit i tranquil especialment privilegiat pels paisatges que l’envolten, en els que fem algunes excursions durant els dos dies que hi passem. Pujant al Cerro de la Cruz i al Cerro Pelado caminem entre ramats de vaques i cavalls que pasturen lliurement i hem d’escapar ràpid de la mirada enfurismada d’un brau que sembla no entendre la nostra presencia entre les seves femelles. Baixant pels llits de rierols de muntanya que el sol asseca ràpidament arribem al llac de la Angostura on es reflecteixen com en un mirall els pocs núvols baixos que ens passen sobre els caps.

Havent vist Tafí i els seus espectaculars paisatges, seguint cap al nord, i guanyant altura sobre el nivell del mar, arribem a Amaicha del Valle, un poble de pocs carrers polsegosos i petites cases de tova que ofereix menys que l’espectacular clima del que presumeix.

IMGP8620

Passem algunes hores al poble i aviat ens dirigim cap a Cafayate, fent parada a mig camí per veure les Runes de Quilmes, les espectaculars restes de l’assentament precolombí més gran d’Argentina. Els Quilmes havien sigut un poble altament desenvolupat tant tecnològica com socioculturalment des del S.X i fins que l’any 1667 els espanyols els varen enverinar les provisions d’aigua guanyant una guerra que feia anys que durava. Havent aconseguit matar més de la meitat de la seva població, els sobrevivents van ser desterrats i obligats a caminar més de mil quilòmetres sense menjar ni aigua fins que van acabar morint tots. Les restes entre les que ens trobem havien conformat una extensa ciutat a la falda de la muntanya Alto del Rey i en elles podem observar les estructures rodones i rectangulars que havien format les vivendes i carrers Quilmes.

És aquí on veiem la màxima esplendor dels cardons, els grans cactus que ens han començat a acompanyar a Tafí del Valle però que encara no havíem vist en tanta quantitat ni tant exuberants com aquí i que ens seguiran durant tota la nostra estada al que ens queda del país. Els seus troncs mesuren fins a un metre de diàmetre i poden arribar a aixecar-se quinze metres del terra convertint-los en els cactus més grans del món. La seva insolent mirada des de les altures ens empetiteix al seu costat entre els ossos llenyosos de cardons morts, caiguts pel seu propi pes. Tot i considerar-se una planta en perill d’extinció i estar legalment protegit, durant tot el nostre recorregut pel nord oest argentí trobem desenes de mobles i decoracions fetes amb la fusta dels cardons.

L’últim poble que visitem de les valls Calchaquíes és Cafayate, el més important i turístic de la zona, principalment gràcies als quilòmetres de vinya que el rodegen i al vi que s’hi fa, un dels més preuats d’argentina i de tot Amèrica Llatina. Arquitectònicament també té molt valor com a petita ciutat colonial i els seus edificis, les cases de pedra i balconades de fusta, recorden temps remots però no necessariament millors per aquesta ciutat que s’ha sabut reinventar gràcies a la vinya i al turisme sense perdre ni mica de tradició i folklore.

El que més gaudim de Cafayate no son les seves vinyes, ni el gelat de vi (una especialitat patentada), ni els festivals de música folklòrica, ni la ciutat, tranquil·la i agradable. És un paisatge únic que trobem a pocs quilòmetres d’allà, a la carretera que porta cap a Salta, la reserva natural de la Quebrada de las Conchas. Accidents geològics de dos milions d’anys d’antiguitat varen obrir les entranyes de la terra exposant a l’aire lliure formacions rocoses tant roges com la sang, que el pas del temps ha dotat de les formes més capritxoses i de diferents coloracions que creen uns paisatges del tot espectaculars. Durant uns trenta quilòmetres es succeeixen algunes formacions tant característiques que s’han guanyat noms propis que defineixen la seva grandesa. Així observem la Gola del Diable, l’Amfiteatre, les Finestres o els Castells entre altres. Serpentejant entre aquestes formacions i contrastant amb el vermell predominant, trobem un riuet que amb la fecunditat de les seves aigües tenyeix de verd el fons de la vall.

Les valls Calchaquies ens han impressionat. Els petits poblets que les formen ben bé responen al que havíem sentit a dir sobre l’”autenticitat” del nord-oest argentí, però la nostra ruta continua per dues de les ciutats més grans i famoses del nord del país, Salta i San Salvador de Jujuy. Com Tucuman, son grans ciutats colonials d’edificis exuberants construïdes sobre taulers d’escacs, però així com a Salta gaudim d’una ciutat encantadora amb majestuoses construccions com son el teatre o el museu d’art contemporani, esglésies i catedrals i amplies places plenes de vegetació, Jujuy ens sembla una ciutat trista i grisa amb un patrimoni arquitectònic més aviat pobre i de la que, a banda de la seva gent, amable i agradable,  el que més ens ha agradat és el nom.

A pocs quilòmetres al nord de Jujuy, vorejant les ribes del Rio Grande, comença la Quebrada de Humahuaca, una de les zones més espectaculars del país a nivell paisatgístic. Les carreteres que passen per aquí són poques i poc transitades i els pobles petits i pintorescos.

Purmamarca és la primera localitat que visitem dins de la Quebrada, un poble format per algunes cases que envolten una petita plaça central a través de pocs carrers quadriculats. La majoria de cases estan fetes de fang i palla i les poques que tenen les façanes arrebossades han perdut el blanc del guix i la calç recuperant, per la força de la pluja, el seu color marró original. També els pocs carrers empedrats de Purmamarca han sigut reconquistats per la pols i la sorra, de manera que en tot el poble predomina el color de la terra. Tant sols destaca, a pocs minuts caminant del centre de la ciutat, el Cerro de los Siete Colores, un turó que gaudeix d’un cromatisme únic i que ens captiva degut a les diferents tonalitats amb les que està tenyit gràcies a la coloració dels materials que el conformen i que el converteixen en una de les imatges més peculiars del nord-oest argentí.

Des de Purmamarca, seguint el curs de la Quebrada i guanyant en altitud, arribem a Tilcara, un altre poblet amb identitat pròpia, petit però atractiu, des del que fem algunes excursions per conèixer l’abrupta geografia de la zona entre cascades i estranyes formacions rocoses, fins i tot una altra Garganta del Diablo.

El més pintoresc de tots els pobles que visitem, però, i amb una personalitat més especial és Humahuaca. A més de tres mil metres d’altitud, els carrers empedrats d’Humahuaca i les seves cases blanques li donen un aire especial a la petita ciutat. Un dels esdeveniments més importants del poble té lloc a les dotze del migdia i de la nit quan, a l’edifici de l’ajuntament, a uns quatre metres d’alçada, s’obren automàticament unes portes per a que, tal com en un rellotge de cucut, surti d’entre la foscor un sant automatitzat que santifica a tot el que es trobi a la plaça amb moviments del seu cap i dels braços robòtics en el que creiem que podria ser el Sant Terminator.

El temps no ens acompanya quan arribem a Humahuaca, però trobem una excusa perfecta per no moure’ns de l’hostal gràcies a la gent que hi coneixem, la majoria argentins. Quan els expliquem que després de més de cinc setmanes al país encara no hem fet ni un asado no es poden estar d’anar a comprar la carn suficient per celebrar el que és més que un àpat, més que un esdeveniment social, el que per ells té gairebé una significació religiosa. Així, doncs, amb més de mig quilo de carn per cap ben regats amb fernet, fem una barbacoa estil argentí en la que ens trobem viatgers de tot tipus, els que arriben de Veneçuela amb bicicleta, els que van a Alaska en moto, els que ja han conegut Bolívia i els que ens n’hi anem… i les anècdotes dels diferents viatges es succeeixen fins ben entrada la nit sense que ens adonem que ja fa estona que no plou.

La cirereta del pastís d’Humahuaca, de tota la Quebrada i fins i tot de tot el nord oest argentí, és l’Hornocal, també anomenat el Cerro de los Catorce Colores, i que ben bé supera amb escreixos, en quant a coloració, grandària i espectacularitat, a la muntanya de Purmamarca, empetitida al costat de l’Hornocal. Per arribar-hi recorrem amb el cotxe dels nostres nous amics argentins, els 25 quilòmetres que el separen d’Humahuaca, en pujada constant, arribant a més de quatre mil metres d’altura sobre el nivell del mar. Tot i que hem anat guanyant altura poc a poc durant els últims dies, aquí notem la falta d’oxigen de l’altitud andina i hem de mastegar les primeres fulles de coca per minimitzar els efectes del soroche.

Quan som davant de l’Hornocal ens hem de preguntar per força si el que veuen els nostres ulls és realment una muntanya o una pintura a l’oli sobre una gegant estructura de cartró pedra. Tant la immensitat de la muntanya com les seves estranyes formes són dos fenòmens que es minimitzen davant la generosa paleta de colors que la converteixen en policromia feta muntanya. Ens passen les hores volant, entre mates i converses, meravellant-nos amb les diferents tonalitats que va adquirint la muntanya a mesura que es pon el Sol i els colors s’intensifiquen amb els canvis de llum.

El nord oest d’argentina ens ha sorprès molt positivament, pels seus pobles polsegosos i ciutats colonials per la seva història i els seus paisatges, però sobretot pels colors que inunden tant les valls i les muntanyes com a la seva entranyable gent.

 IMGP9556

Anuncis
Anotació | Aquesta entrada s'ha publicat en Argentina i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a De ruta pel nord-oest argentí

  1. Montse ha dit:

    És fantàstic!!! Les fotos de l’Hornocal semblen dibuixos.

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Gracias Argentina. Que bueno que viniste! | un món de mons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s