Uruguai, el país del riu dels ocells pintats

1

Com passa amb els argentins, d’uruguaians, te’n trobes per tot arreu. Dels que hem conegut pel món, cap era capaç d’acceptar que passéssim per Buenos Aires sense agafar el ferry que salva la poca distància que hi ha entre la capital argentina i Colònia, la ciutat més bonica d’Uruguai o fer alguns quilòmetres més per arribar a Montevideo, la capital del petit país. Però Uruguai és un país car i, com ens ha passat en tants altres llocs que volíem veure però no podíem, l’havíem arxivat al calaix dels pròxims viatges, en el que també s’hi troba el sud d’Argentina o Xile entre tants altres. Ens ho reservàvem per l’any següent o l’altre, per quan tinguéssim més temps, per quan hi hagués més calés.

Però que a l’Ana, gran amiga nostra, que porta gairebé un any vivint a Uruguai, no li anés bé trobar-se amb nosaltres a Argentina i ens obrís les portes del seu pis a Montevideo, ens va animar i ajudar a decidir creuar una altra frontera. Així, d’un dia per l’altre, fent un més dels canvis de plans d’última hora que tant ens agraden i que, al cap i a la fi, acaben donant sentit  al viatge, ens plantem al país que pren el nom del riu que li dibuixa una frontera natural amb l’Argentina i que en guaraní significa el riu dels ocells pintats.

El viatge és curt. De Buenos Aires a Colònia hi anem en un moment, creuant aquest riu que més aviat sembla un mar, on espurnes argentades brillen entre l’aigua marronosa donant-li el nom de Rio de la Plata. Un cop a Colònia, els paranoics de la frontera ens requisen  un parell de pomes però no deixem que es quedin amb els espaguetis que ens han de servir de dinar. Allà, un bus llançadora ens dispara cap a Montevideo fent-nos garantir que tornarem a aquesta ciutat que ara tant sols veiem de passada.

Montevideo no és per a res una ciutat amb encant especial. Però si bé no és particularment bonica, és una ciutat tranquil·la i simpàtica, molt segura, fàcil de transitar i conèixer, amb una extensa línea de platges que conflueixen en les aigües tranquil·les i fosques del Rio de la Plata, i plena de parcs que l’oxigenen, com el gran Parc Rodó. L’única part de la ciutat realment atractiva és la Ciudad Vieja, el casc antic de la ciutat, on arribem creuant la Puerta de la Ciudadela, l’única (i més emblemàtica) part de la muralla de l’antiga ciutat que segueix en peu. A Ciudad Vieja descobrim el Montevideo més màgic, al·legoria d’un temps de glòria vingut en  una decadència representada per antigues cases colonials, pintades a les parets, i les línies irregulars dels empedrats carrers de vianants. També és la zona on es troben més museus i l’antic Mercado del Puerto, un dels millors llocs on degustar les preuades carns i peixos del país.

Però el que més ens delecta de la nostra estada a Montevideo és l’hospitalitat de l’Ana, la nostra amfitriona, i de la Leti i la Joa, les seves companyes de pis. Amb elles ens introduïm als rituals del dogma pseudoreligiós que és per als uruguaians el fet de prendre mate i coneixem el que és l’autèntica pizza de mozzarella i fainà, una pasta feta a partir de farina de cigrons, i els deliciosos alfajores de l’omnipresent dulce de leche. Per oportunes coincidències, arribem a casa seva poc abans de que hagin d’anar  a passar el cap de setmana a un paradís terrenal, i ens n’hi anem amb elles.

IMGP7891

Tal paradís és Cabo Polònio, un dels llocs més envejats del país. És un poble balneari (a Uruguai de balneari li’n diuen a qualsevol zona de platja on banyar-se i descansar) que es troba a l’interior del Parc Natural de Cabo Polònio, una pineda entre grans dunes d’arena blanca al costat del mar. El trànsit de transport privat dins del parc està totalment prohibit i per arribar al poble ho fem a lloms d’un camió preparat per circular entre les dunes, que ens hi deixa després d’uns quinze o vint minuts de trajecte entre paisatge espectacular.

Sobre una petita península de sorra i pedres que s’atreveix a guanyar la força de les onades obrint-se camí a través del mar, hi trobem les poques cases que es van construir al poble abans de que es protegís la zona convertint-la en parc natural evitant-ne la massificació. Les casetes es divideixen en dues parts: En la primera hi ha antigues cases de pescadors reformades i utilitzades com a segona residència per gent de Montevideo que ve a desconnectar de la gran ciutat, i en l’altra part, petites construccions de fusta, o ranxos, com n’hi diuen allà, pintats de tots els colors, amb banderes onejant al vent que li donen, a aquesta part del poble, un aire molt més hippie i alternatiu. Tenim la sort, gràcies a contactes, a amics d’amics, de poder-nos allotjar gratuïtament en un d’aquests ranxos, una caseta encantadora, recer d’una pau i tranquil·litat úniques.

Després d’una tarda de passejades entre les poques casetes del poble, contemplant els lleons marins que jeuen impassibles vora el mar i un intent de bany frustrat per la baixa temperatura de l’aigua, veiem una fantàstica posta de Sol on l’astre es fon en l’horitzó com una immensa muntanya de foc. Part de la màgia del petit poble és que no hi ha ni llum ni aigua, ni tant sols enllumenat públic, fet que ens regala un dels millors cels estrellats del nostre viatge entre el tènue pampallugueig de les espelmes. L’única llum que s’aixeca sobre els nostres caps és la de l’enorme far que il·lumina intermitentment el mar amb la pretensió d’evitar més naufragis dels que ja hi ha hagut entre els illots que desafien el cap des de l’aigua. Cabo Polonio convida al descans i presta a la tranquil·litat als que ens abandonem durant els tres dies que hi passem. Allà el temps passa de manera diferent mentre s’omplen i es buiden els gots de vi de sobretaules entre amics retrobats a l’altra banda del món.

Tornant al que és el nostre camp base a Montevideo on poc a poc hem anat ocupant tot el menjador del pis on ens allotgem, tornem a fer les motxilles per anar a passar uns dies lluny de la costa, a la zona rural de territori ondulat que és Villa Serrana i on entenem que Uruguai sigui un dels països més verds del món ja que és aquí on aquesta verdor s’expressa amb més contundència.

Villa Serrana va ser creat a mitjans del segle passat com a lloc de descans d’apoderats europeus que fugien del caos de Montevideo i construïen, en els turons d’enorme riquesa paisatgística, un lloc de descans ideal convertit en un enorme jardí després de la plantació de més de cent mil arbres amb funció ornamental. Actualment Villa Serrana consta d’unes cent cinquanta cases disgregades entre diferents turons i una població que no arriba al centenar de persones, però els adinerats que hi estiuejaven al segle passat han deixat lloc a una població de hippies retirats (segurament no més pobres que els antics habitants) que hi arriben amb la pretensió de reconnectar-se amb la natura, vivint en cases d’autoconstrucció i arrelar entre fang i palla.

Uns d’aquests últims, amics de la nostra amfitriona al país del riu dels ocells pintats tenen una petita casa amb un pati gegant en el que s’aixeca un tipi indi i l’Octagono Om Shanti, una espècie de centre de yoga, meditació i diferents curos, com de lectura d’aures, una estructura de forma octagonal construïda amb mètodes de bioconstrucció i permacultura. Allà ens hi allotgem a canvi d’ajudar a pujar una de les parets de l’Octagono amb la mescla de fang i palla que serveix per arrebossar l’interior del centre. Entre caminades per la natura, infusions de mate i deliciós menjar vegà fem vida de camp, aprenem sobre construcció, trasplantem lavandes i al·lucinem en veure com se’ls hi fa reiki a les plantes per a que arrelin més fàcilment.

De tornada a Montevideo ens acomiadem del que ha sigut casa nostra a Uruguai, de la nostra vella i de les nostres noves amigues, amb qui hem passat tants bons moments i on ens hem contagiat de la calma i tranquil·litat d’aquest petit país, i ens dirigim a Colònia, ciutat que tant sols vam veure de passada i que volem conèixer a fons abans de deixar el país.

Havent caminat poques passes pel casc històric de Colònia es veu clar per què li’n diuen la perla d’Uruguai. Realment és fàcil que sigui la ciutat més bonica del país sobretot pel seu casc històric. És una ciutat colonial en la que el temps ha passat de diferent manera que a la resta del país: s’hi conserven els estrets carrers empedrats, l’arquitectura d’altra època de parets blanques però gastades tenyides dels colors vius de les flors que creixen a moltes cantonades i del seu perfum embriagador. Un gran far s’imposa sobre els balcons que donen a aquest riu-mar que és el Rio de la Plata mentre les seves aigües gronxen suaument els velers i barques de pescadors del petit port. És una ciutat on fins i tot romanen els cotxes d’època, tot i que havent trobat nous usos mentre es fonen amb l’estructura irregular dels carrers empedrats. Quan es pon el Sol es dibuixen en l’horitzó les diminutes siluetes dels gratacels de Buenos Aires, l’únic element totalment contemporani que trobem en la ciutat i ens retornen al present: portem dos dies passejant per la ciutat colonial per excel·lència on es magnifica la calma i tranquil·litat del país i hem de tornar a Argentina per seguir amb el nostre viatge cap al nord del país.

Hem passat deu dies molt intensos a Uruguai, menys dels que voldríem, tot i així ens ha encantat el país i la seva gent, tant simpàtics i agradables com cada lloc que hi hem conegut. Deixem un país culte amb una societat moderna on l’aroma de les avançades polítiques del sempre entranyable Mujica es mesclen al carrer amb l’olor de la despenalització. Han sigut deu dies que ens prenem com un regal abans de pujar al bus que ens retorna cap al nord argentí.

Aquesta entrada s'ha publicat en Uruguai i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s