La personalitat de Buenos Aires

El despertar arriba en forma de l’aire que entra pel balcó un pel més fresc que l’ambient caldejat de l’habitació. Obres els ulls i tot sembla blanc. Tanques, badalles i tornes a obrir. Entre porticons mig oberts de fusta s’hi escolen unes cortines fines, tant blanques com la llum mateixa, que onegen en la brisa del matí. Des de la llitera, a través de les grans fulles d’un ficus verd, veus emmarcat l’edifici de l’altra banda del carrer, un casalot antic, colonial,  amb grans finestrals i baranes de ferro forjat als balcons. La perfecció de l’estampa es veu tant sols millorada per la banda sonora: un carretó que algú arrossega entre les llambordes irregulars del carrer, dues dones fent-la petar quan tornen de fer la compra i un venedor d’empanades que crida anunciant els seus productes.

Som a Buenos Aires, la nostra porta d’entrada a l’Amèrica Llatina, l’últim continent que visitarem en aquest viatge. Hem arribat després de tres inesgotables dies de busos, vaixells i avions, i acabem de despertar del son merescut i reparador d’un estrany jet lag: vàrem sortir de Nova Zelanda a les quatre de la tarda, i hem arribat a Amèrica a les onze del matí del mateix dia (!), en el que ha sigut el nostre primer viatge en el temps al passat. Hem dormit a Sant Telmo, el barri més petit de la ciutat i un dels més antics, ple de cases colonials baixetes perfectament delineades i ordenades en illes tant o més quadrades que les de l’eixample barceloní. Un barri encantador ple de bars que anuncien recitals de poesia, grafittis a les parets, plantes que creixen salvatges en els balcons de les cases tapiades, el reflex d’una ciutat plena d’art i cultura. El primer que coneixem de la capital argentina son els seus edificis antics i estrets carrers empedrats on descobrim una atmosfera que, mesclada amb la manera de ser dels argentins i el seu caràcter afable ens fa sentir en un lloc proper en el que, més enllà de la barrera idiomàtica que per primer cop en el nostre viatge ja no és un problema, ens podem sentir com a casa.

A San Telmo passegem entre l’artesania que es ven a moltes de les places i carrers de vianants del barri, entre titellaires i músics de carrer. Aquí comencem a entendre com n’és d’important la música i el ball per als argentins mentre contemplem diferents espectacles de tango i candombe i els sensuals moviments d’aquests balls sorgits en els prostíbuls suburbans. No és fins que anem a la Fira de San Telmo que té lloc cada diumenge al barri des de fa 45 anys, quan ens adonem de la importància que té la vida al carrer. La fira és interminable, gairebé tres cents llocs d’artesanies i antiguitats s’alternen entre parades de menjar, els famosos asados argentins i música en directe a gairebé cada cantonada. Ens acabem d’enamorar de San Telmo entre les botigues de fruita i verdura i les parades de choripans del mercat del barri.

Però Buenos Aires és molt més que San Telmo, consta de 48 barris, cadascun amb la seva història, cadascun amb la seva personalitat, tots distribuïts entre les fronteres naturals del Riachuelo i el Rio de la Plata. La ciutat portenya és gran i s’hi nota en cada passa. És cosmopolita d’arrel, des de la seva fundació, ciutat formada per immigrants de tot el món, una mescla d’Itàlia i Espanya amb esperit llatinoamericà. Com la seva gent, és una ciutat amable i molt sociable, amb una història curta però intensa que descobrim al Museu del Bicentenari, al barri de Monserrat. A San Nicolàs hi coneixem la gran Plaza de Mayo, un dels llocs amb més càrrega històrica del país i símbol de la lluita per la llibertat i la justícia, envoltada d’edificis tant emblemàtics com la Casa Rosada, on es troba el govern argentí, la Catedral Metropolitana i l’imponent Banc de la Nació. Des d’allà passegem per sona l’obelisc de l’avinguda Nueve de Julio per anar a Recoleta, el que havia sigut un barri acomodat de la ciutat, com es nota en la seva exuberant arquitectura, i arribem a Palermo, on aprofitem per descansar als seus parcs, tant grans que han guanyat la denominació de boscos. Amb les cames recuperades, la nostra ruta segueix per Belgrano i Puerto Madero, la zona portuària de la ciutat on els trinquets de velers antics es deixen veure des de lluny entre els arbres dels parcs i jardins.

Just on el petit riu anomenat el Riachuelo desemboca al Rio de la Plata, i prenent el nom de la forma mateixa de la desembocadura, es troba el barri de La Boca, famós per ser el lloc d’origen dels famosos River Plate i el Boca Júiniors, i albergar La Bombonera, l’estadi de l’últim d’aquests. Per a nosaltres, que el futbol ens importa tant com la carn a les plantes son els altres atractius del barri els que ens captiven. La Boca també és el barri més pintoresc de la ciutat, i si bé el turisme hi ha deixat una horrible petjada, el barri manté certa màgia que el fa especial i únic al món. La Boca va ser ocupat per immigrants italians que s’agrupaven en conventillos, precàries vivendes urbanes col·lectives construïdes amb xapes de metall acanalades. Els primers pobladors del barri pintaven les cases amb les pintures que els mariners portaven al gran port del riu, però com que la majoria de vegades tant sols disposaven de pintura sobrant, mai era suficient per acabar una paret sencera i s’havien d’utilitzar diferents colors per a cada casa. Aquest fet li ha donat el seu caràcter distintiu a un barri convertit en una boja paleta de colors.

Ens enamoren els carrers i els patis interiors de les cases de La Boca, i hi passegem descobrint art a cada racó, especialment a El Caminito, un carrer-museu, el passatge més famós del barri i (segurament) el més fotografiat del país. Els ballarins remenen a ritme de tango sobre les llambordes del carrer a canvi d’unes monedes, força artistes exposen les seves obres en aquesta zona i un imitador del Maradona es deixa fer fotos donant cops de cap a una pilota. Ens encanta tant el barri com ens disgusta la hiperexplotació turística que se li està fent, pel que ens allunyem una mica del Caminito i de la zona central per descobrir-ne els carrers adjacents. Aquests, amb les cases igualment pintades de colors però molt menys brillants que els anteriors, encara mantenen intacta la màgia de dos cents anys enrere.

Una curiositat que ens ha agradat del barri, i que demostra el caràcter combatiu de la seva gent, és la declaració unilateral d’independència de la “República Independent de La Boca”, a l’any 1882 i com a conseqüència de la vaga generada per un conflicte laboral que va durar ben poc, ja que de seguida el Ministre de Guerra de la Nació es va personar amb l’exèrcit argentí al barri, avortant immediatament l’intent separatista.

Quan volem canviar els dòlars que tenim a pesos argentins, veiem quelcom que ens ajuda a entendre la manera de ser argentina i el funcionament d’aquest país. Tot i que el canvi del dòlar està a vuit pesos i escaig, sabem que no hem de canviar els diners en cap banc ni lloc oficial. És al carrer Florida, un dels més comercials de la ciutat, on busquem el millor tracte als canviadors del carrer i aconseguim des de 12’30 fins a 12’70 pesos per cada dòlar. La diferència entre els dos preus es deu a la limitació per part del govern argentí a la compra de dòlars per evitar la fuga de capital del país (ja que degut a la perenne inflació que afecta al peso, els argentins busquen seguretat per als seus estalvis comprant dòlars, una moneda molt més estable). Com que feta la llei, feta la trampa, sempre hi ha maneres d’evitar el cep governamental, i a argentina són els “arbolitos” (degut a que sempre estan plantats com arbres al carrer) els que donen un canvi diferent, condicionat per l’oferta i la demanda, i que a nosaltres ens beneficia molt a l’hora de canviar els diners. Aquest canvi negre, o blue, com n’hi diuen ells, està tant acceptat a tots els nivells que fins i tot se n’anuncien les variacions del preu a les pàgines de tots els diaris de la ciutat, fins a tal punt està institucionalitzat el buit legal. Fent el que creiem que és el nostre primer acte il·legal al país, anem cap al carrer Florida sense tenir massa clar a qui preguntar i com fer-nos-ho, però per sorpresa nostra ens resulta d’allò més fàcil. Només fer les primeres passes pel carrer ja anem sentint, a cada cantonada, darrere de molts quioscos i al costat de cada planta, homes i dones de totes les edats criden amb els més variats tons de veu el seu “Cambio! Cambio!! Cambio!!!” que tant sentirem durant els nostres dies a la ciutat. Els policies, passejant al seu costat, per a res sembla que estiguin contemplant una activitat fora de la llei. Busquem i preguntem pel millor postor per als nostres dòlars que de seguida convertim amb un bon feix de pesos argentins.

Han sigut pocs els dies que hem passat a la gran ciutat portenya però la forta personalitat dels animats carrers i l’amabilitat dels seus habitants no fan sinó que tinguem més ganes de descobrir la resta d’aquest immens país.