L’illa sud d’Aotearoa, Nova Zelanda

Traient-nos la son de les orelles sortim a la coberta del ferri que ens ha portat des de Wellington, a l’illa nord, fins a l’illa sud neozelandesa. Tan sols son les cinc de la matinada i els primers rajos de Sol comencen a il·luminar les escarpades parets dels fiords que ens donen la benvinguda a l’illa, mostrant-nos ja l’espectacularitat que pot arribar a crear la natura i que durant les següents setmanes presenciarem meravellant-nos per cada racó que recorrem.

Desembarquem el kiwitron, la nostra casa amb rodes, a Picton, el port d’arribada a l’illa, i enfilem cap a Nelson. Allà descansem, després de la nit mal dormida al ferri, passejant pel poble, comprant fruita i verdura al mercat dels pagesos locals i informant-nos per pensar en la ruta que farem per l’illa. Quan es pon el Sol, els dos pàrquings que hi ha al centre del poble es transformen literalment en càmpings de viatgers que dormen en cotxes, furgonetes i caravanes i compartim informació sobre la ruta que farà cadascú.

Ben d’hora al matí arribem a Marahau per iniciar el camí que ens endinsa al Parc Nacional Abel Tasman. El sender discorre entre mig d’un frondós bosc tropical, de falgueres que despleguen les seves immenses fulles arrissades que deixen entreveure unes vistes impressionants de la costa que anem vorejant. Caminets amagats per l’atapeïda vegetació ens porten a platges paradisíaques de sorres daurades habitades per una gran varietat d’aus marines.

Després de vuit hores caminant caiem rendits al matalàs del nostre cotxe i a l’endemà molt d’hora enfilem fins a Totaranui, on comença l’altra ruta que seguirem pel parc Abel Tasman. L’aigua té un color blau turquesa irresistible i tot i que està gelada ens hi tirem sense pensar-hi. Quan el cap se’ns comença a congelar com si fines agulles se’ns clavessin a la pell, apareix per sorpresa, darrere d’unes roques, una foca banyant-se amb les seves cries. Per no molestar als animals, i condicionats per la baixa temperatura de l’aigua, ens enfilem a les roques per tenir una vista privilegiada de les foques. Ens quedaríem tota la vida observant aquests animals tan graciosos però la marea va pujant i hem d’espavilar a tornar perquè no ens barri el pas pel camí.

Ens costa deixar enrere aquest indret paradisíac però les ganes de continuar descobrint ens fan seguir la nostra ruta. Inesperadament però, quan arribem a Motueka i fem una parada per comunicar-nos amb la nostra família, ens diuen que han sentit la notícia que a Golden Bay han varat dos-cents caps d’olla i es necessiten voluntaris per ajudar els animals fins que torni a pujar la marea. Sense dubtar-ho ni un moment desfem camí i ens dirigim cap a Farewell Spit, la platja on s’ha produït el varament massiu de cetacis. Passem cinc hores molt intenses, de sensacions molt contradictòries, emocionats davant el contacte directe amb els cetacis i agraïts de poder ajudar, però alhora impotents i angoixats davant del patiment dels animals.

Encara al·lucinant amb la nostra experiència amb els cetacis i molt contents ja que es van poder salvar molts exemplars, seguim el nostre camí per la carretera dirigint-nos cap a les Pancake Rocks, unes formacions rocoses de més de trenta milions d’anys en forma de crepes. Es tracta d’una zona calcària, de capes sedimentàries, molt erosionada pel vent i pel mar. En marea alta, l’aigua de l’oceà hi penetra formant espectaculars guèisers marins verticals, creant autèntiques explosions d’aigua entre els blowholes, cavernes naturals furgades a la roca, tot plegat decorat per tots els colors de l’espectre de la llum en les gotes d’aigua en suspensió.

Aprofitem per recórrer, al costat mateix de les Pancake Rocks, el Punakaiki River, un caminet que discorre resseguint el riu que rep aquest nom entre un bosquet de frondosa vegetació, on no poden faltar les falgueres neozelandeses que tant ens agraden.

Seguint la nostra ruta per la costa fem parada a Hokitika, poblet famós pel concurs de figures amb troncs que es realitza a la platja d’aquesta localitat. Aprofitant els troncs que el riu arrossega fins a la costa, artistes d’arreu i gent local, imaginen i dissenyen autèntiques escultures decorades amb pedres, plomes i llavors. Passejant entre les figures de fusta admirem la Posta de Sol des de la platja, esperant que es faci fosc, per anar a observar les larves d’un insecte, Arachnocampa luminosa, que emeten llum per atraure les seves preses. L’espectacle és impressionant, les llumetes s’il·luminen enmig del bosc com si es tractés d’estrelles brillant en el firmament. Tan sols un grup de turistes espatllen la tranquil·litat del moment irrompent amb crits i enfocant els insectes amb les seves llanternes.

Després d’uns quants quilòmetres deixem enrere la costa per endinsar-nos en el Parc Nacional Arthur’s Pass, conegut com els “alps neozelandesos”. Realitzem el Temple Basin Track, una excursió que ens puja al cim de la muntanya i que ens ofereix unes vistes panoràmiques espectaculars. Pel camí, els Kea, els lloros alpins endèmics de Nova Zelanda, ens distreuen amb el seu espectacular vol, exhibint les seves precioses ales de coloracions verdoses, blaves i vermelloses. Quan reconeixem l’espècie, ens adonem que es tracta del mateix lloro que la nit anterior intentava obrir el nostre tuper ple de menjar amb el seu enorme bec.

Baixant del cim agafem un altre caminet, aquest molt més planer i transitat, que ens porta a veure al cascada Devils Punchbowl, envoltada d’espessa vegetació i grans flors vermelles. La roca negra que deixa caure l’aigua fa un intens contrast de color, com si es tractés d’un negatiu de fotografia.

Una de les parades que més esperàvem a Nova Zelanda era la que ens portaria a veure les glaceres de Franz Josef i Fox. Tot i que el gel ha retrocedit força al llarg dels anys i tan sols els qui tenen un pressupost elevat poden recórrer les glaceres amb helicòpter per tenir una vista sencera de la formació del gel o poder caminar-hi per sobre amb guies especialitzats, nosaltres ens conformem en veure-les des de la part frontal. La grandària de la massa d’aigua sòlida és espectacular i els colors blancs i blaus del gel conformen més tonalitats del que un es pot imaginar que existeixen. Les formes i figures que crea el gel són molt diverses, des de cavernes i petits forats fins a grans punxes blavoses que creen un perfil de crestes en l’horitzó.

Al poble Franz Josef visitem el Wildlife Centre, un centre de recuperació de les cinc espècies de Kiwi endèmiques de Nova Zelanda, totes en perill d’extinció. Batejats així pels maoris que imitaven onomatopeicament el seu cant, els Kiwis son aus molt antigues que no volen, d’hàbits nocturns i comportament tímid i amagadís. Tenen el sentit de l’olfacte molt desenvolupat, son molt inquiets i no paren de bellugar amunt i avall, entre la vegetació, removent el terra i la fullaraca buscant petits invertebrats amb el seu fi i llarg bec de color ataronjat. Passem molta estona observant aquests curiosos animals després que la vista se’ns acostumi a la foscor de la sala on els professionals del centre de recuperació els crien per després alliberar-los al seu medi i ajudar així a la recuperació de les espècies. El Kiwi s’ha convertit en tot un símbol neozelandès, fet que es remunta ja a la mitologia del poble maori que segons les seves creences, aquesta au era la protegida predilecta de Tane Mahuta, Déu dels boscos i les aus.

De l’espectacularitat de les glaceres ens endinsem a la terra dels llacs. Wanaka, un poblet de casetes de fusta, que viu a la vora del llac que li dona nom, ens aporta una tarda tranquil·la i de descans i ens transporta al que ens sembla un poblet típicament pirinenc. Marxem a la vora d’un altre llac a dormir dins la nostra casa amb rodes i sopant vora l’aigua, de sobte, ens sorprèn a l’altra banda de la massa pantanosa un arc de Sant Martí per sobre les muntanyes. Miris on miris, sempre, Nova Zelanda ofereix espectacularitat i immensitat.

Visitem Arrowtown, un antic poble miner on anys enrera s’extreia gran part del jade del país. Ple de casetes de fusta baixes amb façanes que ens recorden un Far West actualitzat i turístic, mentre ressegueixen la silueta d’un petit riu. Caminant per la seva riba fem cap a la part més antiga del poble, antigament ocupada per treballadors xinesos que havien anat a provar sort vivint de la mineria.

Sense deixar la terra dels llacs arribem a Queenstown, ciutat que viu també de cara a l’aigua del llac Wakatipu. Passegem pel voltant d’aquest, per la petita platja on la gent aprofita el Sol i es banya en les seves gèlides aigües, recorrem els carrerons de la ciutat que té un encant i caliu especial, ens agrada, es respira tranquil·litat i bona vida. A la tarda pugem a la Queenstown Hill per gaudir d’unes vistes privilegiades de la ciutat i pel camí coneixem la Mireia i en Sergi, una parella de catalans que viuen allà gràcies a la tant desitjada Work Holiday Visa que nosaltres no vam poder aconseguir. Xerrem i xerrem i acabem sopant una bona truita de patates acompanyada d’un bon vinet neozelandès en un divertit i agradable sopar a casa seva i ens conviden a deixar per una nit el kiwitron i a dormir en el seu piset encantador amb vistes al Wakatipu.

Agraïts de compartir una molt bona vetllada amb la Mireia i en Sergi i desitjant-los que en breu puguin començar el seu viatge desitjat al Nepal, abandonem la terra dels llacs passant per Te Anau i els Mirror Lakes i entrem a Fiorland, la terra dels fiords.

Arribem a Milford Sound en un vespre gris, emboirat i plujós que confereix un encant màgic i molt especial a les altes i fosques parets escarpades amb milers de petites cascades caient precipici avall. L’endemà al matí el temps ens acompanya amb un Sol radiant durant la nostra navegació entre les amplies valls que fa milions d’anys van crear les glaceres. Entre els fiords trobem juganeres foques que prenen el Sol enfilades en roques esquitxades per altíssimes cascades que cauen sobre el mar. La immensitat del paisatge és impressionant.

Tornem cap a la costa per recórrer la part més meridional de l’illa, passant per Bluff, poble portuari i fent parada  a Slope Point, el punt que es troba més al Sud d’Oceania, a tan sols 4.803 km del Pol Sud i 5.140 km de l’equador. Alhora, és el punt més allunyat del Cape Reinga, a l’illa nord, on setmanes abans gaudíem com aquí, del blau del mar.

A Curio Bay, Cannibal Bay i Purakanui Bay ens meravellem amb la grandària i la parsimònia dels lleons marins que, estirats a la sorra ni s‘immuten al nostre pas per la platja. Tan sols aixequen lleument les aletes en un intent d’espantar les mosques que els molesten mentre, prenent el Sol, s’arrebossen amb la sorra en lents moviments reptilians.

Al vespre, quan cau el Sol, gaudim de la tornada dels pingüins d’ull groc, Megadyptes antipodes, cap a la costa de Curio Bay després de la seva jornada de pesca. Són animals molt elegants i divertits, ens passem hores observant-los fins que la foscor ens ho permet.

Retirem a Porpoise Bay a gaudir del cel estrellat que cada nit ens ofereix Nova Zelanda abans de caure adormits i mentre prenem fotos de les constel·lacions veiem sorpresos com la càmera capta intenses llums de color verd i vermell. Incrèduls davant d’aquest fenomen que no entenem ja que la llum no pot provenir de cap ciutat perquè el nostre objectiu apunta direcció Pol Sud, correm cap al cim d’un turonet pròxim a nosaltres i altre cop, l’espectacularitat i l’ immensitat de Nova Zelanda ens captiva amb la meravellosa aurora austral, en un moviment ondulatori de llums que es van traslladant d’un costat a l’altra del cel.

De les tranquil·les badies del Sud arribem a les escarpades parets que acullen el far de Nugget Point, entre onades i petites piscines rocalloses naturals que aprofiten una colònia de foques per prendre els seus banys entre divertits jocs i crits.

Iniciant ja la pujada cap al nord de l’illa parem a Dunedin, conegut com el poble escocès de Nova Zelanda. A banda de l’arquitectura, el plugim que ens acompanya tot el dia ens dona ben bé la sensació d’haver arribat a Escòcia com per canvi de lloc instantani. Caminant per la ciutat descobrim, a banda del patrimoni escocès, un circuit que segueix els punts de la ciutat on, artistes d’arreu del món, han pintat graffitis i pintures murals d’una gran  diversitat de mides i colors.

Dunedin envolta la Badia d’Otago que recorrem per una carretera que discorre tranquil·la per la vora del mar fins al final de la península coronada per un imponent far vermell que s’il·lumina poc després que els gegants albatros ens mostressin els seus espectaculars i magnífics  vols arran de costa.

Fem parada a les Moreaki Boulders, unes formacions rocoses esfèriques situades en grups o aïllades enmig de la platja de Koekohe. Originats per l’erosió de les onades i les esllavissades dels penya-segats més propers, la presència d’aquests còdols gegants es narrada per les llegendes maoris com les restes del catastròfic naufragi d’Arai-te-uru.

Després d’unes setmanes inoblidables d’espectacularitat absoluta de naturalesa per Aotearoa, aterrem (malauradament) a la nostra última parada a l’illa sud neozelandesa, Cristchurch. La primera impressió de la ciutat és d’un caos absolut. La destrucció i les restes de cases i edificis derruïts regnen pels carrers que intenten superar la sort dels diversos terratrèmols que van afectar la zona durant el 2011. Obres, tanques i cons arreu creen, si és possible, una situació encara més caòtica. A mesura que coneixem la ciutat i passegem pels seus carrerons anem impregnant-nos de l’encant i el caliu que amaguen les runes. Ens instal·lem en un pàrquing al costat de la platja i passem uns dies aprofitant per escriure el blog a la biblioteca amb vistes al mar i anunciant la venta de la nostra estimada casa sobre rodes que ens ha acompanyat durant la nostra estada a Nova Zelanda. Després de quatre dies inquietants perquè hi ha molts viatgers a la ciutat intentant vendre cotxes i furgonetes, una parella de Polònia s’enamora del nostre Kiwitron i el compra. En una barreja de sensacions, alleujats i contents per la venta del cotxe però tristos per desprendre’ns del que ha estat durant unes setmanes casa nostra i el que significa el fi de la nostra estada a Oceania. Agafem un bus que ens porta cap a Picton, on agafem el ferri, aquest cop sense cotxe, cap a Wellington i un altre bus fins a l’aeroport d’Auckland. Pel camí de tornada però, l’espectacularitat neozelandesa no ens abandona i gaudim dels salts dels dofins que es veuen des de la carretera mateix a la costa de Kaikoura i tornem a al·lucinar amb la bellesa dels fiords des del ferri.

Marxem de Nova Zelanda amb l’ il·lusió de recórrer Amèrica del Sud però amb una pena de deixar enrere un país increïble. Tant debò puguem tornar algun dia.