L’illa nord d’Aotearoa, Nova Zelanda

04

  Però en somnis o fora dels somnis, no ho podia assegurar, en Frodo
va sentir una cançó dolça que li rondava en la ment: una cançó que
semblava arribar com una llum pàl·lida de l’altra banda d’una cortina
de pluja gris i que creixent canviava el vel en cristall i plata, fins que
al final el vel es va obrir i un país llunyà i verd va aparèixer davant
d’ell a la llum d’una ràpida albada.

J. R. R. Tolkien

Fa anys que ens atrau amb bogeria la idea de recórrer i conèixer aquest país llunyà i verd, Nova Zelanda, Aotearoa, llarg núvol blanc en maori. És difícil imaginar-nos una manera millor d’arribar a Auckland, la primera ciutat que ens acull a l’illa nord del país.

Poc després d’arribar i descarregar-nos les motxilles de l’esquema anem a passejar pel costat del port i allà ens espera una magnifica benvinguda que ens ha preparat Nova Zelanda. Els carrers pròxims al mar estan tallats i plens de panells explicatius sobre la curta història de la ciutat; la música en directe abunda a les cantonades i, a forma d’escenari, un vaixell amarrat al port ens ofereix un espectacle de música maori. En acabar la música dos grans castells de foc il·luminen tot el recinte deixant-nos amb la boca oberta. Tot plegat sembla que no és tant sols per la nostra arribada al país, sinó que també celebren l’aniversari de la fundació de la ciutat i el de la reina Victoria. Per les fisonomies maoris, molt més atractius que els aborígens australians, les seves maneres de vestir i ballar i els ukeleles que porten dalt de l’escenari, ens és fàcil assabentar-nos que Nova Zelanda va ser ocupada des de la Polinèsia, i no des d’Austràlia, com pensàvem abans.

Tot viatge implica una fugida de la rutina i la monotonia, però en arribar a Nova Zelanda ens va bé estar uns dies a Auckland per gaudir de certa estabilitat. La cosa es complica, però, i la rutina deixa de ser rutina per culpa de, com sempre, el turisme. Les finals del torneig d’un esport relacionat amb gent perseguint una pilota ha omplert la ciutat de guiris que ho inunden tot. Aquest cop es tracta del rugby. Multipliquen el preu dels hostals i esgoten ràpidament les habitacions als llocs més barats. Aquesta invasió fa que en set dies haguem de dormir en sis hostals diferents, rebotant de llitera en llitera buscant sempre els llocs més econòmics en les poques habitacions que ningú ha reservat amb setmanes d’antelació. La còmoda i necessària estabilitat buscada se’n va a prendre pel sac. Cada dia, una matutina odissea de trasllats amb la motxilla al coll -en la que provem tot tipus de dormitoris, lliteres i matalassos destrossats- és la que ens ajuda a conèixer el que és la ciutat més gran del país.

IMGP3289

Quan no estem fent i desfent motxilles i traslladant-nos d’hostal en hostal, gastem la majoria de les nostres hores a la biblioteca de la ciutat, a la bogeria de la qual ens adaptem ràpidament coneixent-ne de seguida els parroquians més xiflats i els pobres bibliotecaris que els intenten controlar sense gaire èxit. Allà hi som cada dia des de que obren per avançar amb el blog aquet que fem i per remenar tots els anuncis possibles de compra-venta de cotxes de segona mà per aconseguir el que serà, durant unes setmanes, el nostre transport i la nostra llar.

Així doncs, pocs dies després d’haver arribat al país, ja tenim les claus d’un Nissan R’nessa, kiwitron per als amics, amb un bon cul on s’hi encabeix una estructura de fusta per al nostre llit i espai per guardar tot el material necessari per viure-hi, cuinar i guardar les nostres pertinences. El kiwitron és la primera casa que tenim en gairebé cinc mesos de viatge, de manera que ràpidament hi descarreguem les motxilles estimades i odiades a parts iguals i que ja fa dies que juguen a tocar l’acordió amb les nostres columnes vertebrals, per començar a recórrer les dues illes que conformen Nova Zelanda.

IMGP6694

Poc després que l’skyline d’Aukland es desdibuixés poc a poc al retrovisor del cotxe metre remuntem fins al nordest de l’illa, Bay of Islands comença a prendre forma a l’altre cantó del parabrises. Hi arribem per una carretera que segueix dòcilment les mateixes ondulacions de la costa i que ens porta de platja en platja, de badia en badia en aquesta zona on l’oceà Pacífic s’endinsa com un intrús trencant la geografia neozelandesa. De tant en tant, petits pobles com Ngunguru i Matapeuri ens distreuen durant el trajecte mentre gaudim de la mar calmada de les petites badies d’aigües fredes i sorra fosca i pedregosa.

A Bay of Islands, els pobles de Paihia i Kerikeri, amb casetes de fusta i grans finestrals de vidre amb vistes al mar i jardins molt ben cuidats, ens captiven i ens atrapen durant llargs passejos pels seus carrerons i platges.

IMGP2906

Allunyant-nos de la zona costanera arribem al parc natural de Puketi Forest. Vist des de lluny, és un bosc espès de vegetació verda del que en sobresurten, com els gratacels d’una ciutat, els majestuosos kauris, els grans arbres endèmics de Nova Zelanda que presideixen el contorn que perfila el bosc de manera molt característica. Els maoris construïen les canoes amb les que solcaven els mars buidant els troncs d’aquests  enormes arbres.

Quan ens hi endinsem, ni un raig de la clara llum del sol es filtra entre les fulles dels arbres. Ja a la primera passa el temps s’atura entre el verd de l’espessa vegetació. Les falgueres obren les seves immenses fulles recargolant-se en espirals, cobrint-nos com grans paraigües. Els troncs dels Kauris, com grans columnes, s’aixequen en el camí que sembla desaparèixer entre les tonalitats verdoses. Sense adonar-nos-en ens trobem tararejant la melodia del senyor dels anells  i no ens sorprendríem si en qualsevol corba ens aparegués un hobbit passejant per les seves contrades.

Deixant enrere la màgia dels boscos tornem a enfilar cap a la costa, aquest cop a l’extrem nord de l’illa, a Cape Reinga, on un far majestuós presencia la trobada del Mar de Tasmània amb l’Oceà Pacífic. El xoc de les dues masses d’aigua es manifesta en una lluita de colors blaus marins que reflecteixen la taronjor de la posta de Sol, mentre admirem fascinats l’escenari més allunyat de casa nostra, les antípodes, a 18.029 quilòmetres de Londres i tan sols 6211 quilòmetres del Pol sud. El so del mar i el brunzit del vent ens expliquen les llegendes maoris que narren l’antiga creença del vol de les ànimes dels morts des de Cape Reinga cap a regions llunyanes d’occident.

Nosaltres ens allunyem cap al sud, passant per la Ninety Mille Beach i després d’una llarga quilometrada amb el nostre cotxe, un ferri ens creua cap a Kohukohu per seguir el nostre camí a la carretera fins a la Reserva de Waipa, on descansem una jornada, abans de continuar el nostre camí, envoltats de boscos, a la voreta d’un llac.

IMGP3258

El vapor d’aigua calent que surt de les clavegueres i la forta olor a sofre que s’endevina per tots els racons de la ciutat de Rotorua ens delaten que ens trobem en una zona volcànica. Ens deixem seduir per les misterioses aigües termals dels nombrosos llacs de la zona. Voltegem el llac Rotorua amb el cotxe fins a desviar-nos al Blue Lake, que recorrem tranquil·lament a peu fins que, quan és fa fosc, arribem a l’Okareka Lake, on gaudim de la pau que ens transmet l’aigua termal tot observant l’increïble cel estrellat que ens ofereixen les nits a Nova Zelanda. L’endemà, quan ens llevem, un altre espectacle ens espera: el llac es desperta espantant la boira que el cobreix com si d’una caldera es tractés.

Malauradament, l’espectacle que ha modelat la natura és aprofitat per l’ésser humà en cars i luxosos balnearis naturals que s’escapen de les nostres butxaques, de manera que no podem conèixer un dels llacs més famosos pels seus colors verdosos i ataronjats. Per sort, uns metres més enllà del llac tan cotitzat trobem, enmig del bosc, un altre llac termal d’aigües sulfuroses on, gent local, maoris i altres viatgers gaudeixen de les propietats termals de l’aigua i decidim prendre un banyet amb ells.

Sense abandonar terres volcàniques arribem al llac Taupo, “el cor latent de l’ìlla” segons la llegenda maori que explica la formació volcànica apocalíptica del llac i que actualment ocupa l’antic crater. Segons la creença maori totes les muntanyes que envoltaven Taupo eren valents guerrers, entre ells el Tongariro, que lluitaven per l’amor de la única muntanya femenina, Pihanga, d’una bellesa imponent. Després de dies de lluita intensa i feroç, de violentes erupcions i tremolors de la Terra, foc, fum, cendra i roques vermelles que cremaven el cel, el poderós Tongariro va ser el vencedor i l’únic que va quedar en peu.

A la nostra arribada, el cel no crema i el Tongariro reposa tranquil a la llunyania però vigilant l’immens llac Taupo escopint fum per una de les seves xemeneies. A la seva vora les muntanyes nevades de Wakapapa li donen a l’escena un toc de color blanc que contrasta amb la terra vermellosa volcànica.

IMGP3526

El Parc Nacional del Tongariro, declarat Patrimoni de la Humanitat dues vegades, per la seva naturalesa i per la seva importància cultural, ofereix diverses opcions per recórrer les seves terres i conèixer el que va ser escenari de les filmacions de Mordor al Senyor dels Anells. La ruta més famosa, la Tongariro Alpine Crossing avança durant dinou quilòmetres travessant camps de gramínies, cingles de lava i morrenes glacials, passant per la vessant del volcà fins al cim del crater vermell que encara avui en dia escup fum de l’interior de la Terra. Al descens, tres llacs de color turquesa ocupen els clots formats per antigues explosions i més avall un altre llac, aquest de color blavós, es pot contemplar abans de finalitzar el camí entre un exuberant i frondós bosc d’alts arbres i arrissades falgueres.

Per evitar pagar un cotxe que ens vingui a recollir al punt on finalitza el recorregut i ens torni a portar al punt d’inici, on suposadament tothom deixa el seu vehicle, nosaltres decidim realitzar la travessa en dos dies. Així, el primer dia caminarem fins a la meitat de la ruta i tornarem cap al nostre cotxe i el segon dia fem el mateix però per l’altra banda del camí.

D’aquesta manera, la nostra excursió inicia per la banda habitual de descens, per un camí allunyat del Tongariro però amb unes vistes espectaculars del volcà i de les muntanyes nevades de Wakapapa. El paisatge és àrid, de colors groguencs i vermellosos fins endinsar-nos per sorpresa en un bosc que sembla sortir d’un conte de fades per acabar de nou en un escenari àrid amb vistes a la vessant del volcà amb la lluna al seu damunt com si ell mateix l’hagués escopit.

El segon dia matinem per iniciar l’altra banda però el clima no acompanya gens. Comencem l’ascens però malauradament la boira no ens deixa contemplar l’impressionant paisatge que ens envolta, plou i fa molt fred i a mig camí decidim fer mitja volta, tot i les ganes boges de veure els llacs de color turquesa.

Per finalitzar la nostra ruta per l’illa nord marxem cap a Wellington, la capital de Nova Zelanda, on un ferri ens portarà a nosaltres i la nostra caseta amb rodes fins a l’illa sud. El vaixell surt de matinada així que aprofitem tot el dia per conèixer la capital neozelandesa. Passegem pel centre de la ciutat, moderna, repleta de bars, cafeteries i restaurants amb molt d’ambient. Ens deixem perdre pel port i l’Oriental Bay, la part costanera de la ciutat que acull un barri amb cases força luxoses, totes de cara al mar amb grans vidrieres orientades cap al passeig que discorre al costat de la platja i amb arbres plens de llumetes que il·luminen la badia.

 8.- Mapa Nova Zelanda Nord

Aquesta entrada s'ha publicat en Nova Zelanda i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a L’illa nord d’Aotearoa, Nova Zelanda

  1. Montse ha dit:

    Tot es màgic: les badias, els arbres, les falgueres, el mar… i el kiwitron.

    M'agrada

  2. lurdes ha dit:

    “Vui ser inventor” siiii inventor d’ històries.

    M'agrada

  3. Retroenllaç: L’illa sud d’Aotearoa, Nova Zelanda | un món de mons

  4. Retroenllaç:  Kia Ora Aotearoa. Thank you Nova Zelanda. | un món de mons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s