On the road pel sud d’Austràlia

El que en un principi ens atreu de Melbourne quan comencem a conèixer el centre històric de la ciutat, el més obvi i palpable, és la seva arquitectura, una perfecta mescla d’estils clàssic i contemporani. Els majestuosos edificis victorians s’erigeixen solemnement

entre les més sofisticades  i modernes construccions d’impossibles i surrealistes formes que remeten al moviment i al canvi trencant amb el pes de la història que s’autoatorga l’arquitectura colonial. Entre els carrers d’aquesta amalgama arquitectònica ens encanta la gent que hi passeja, aliens els uns als altres, en un formiguer de tribus urbanes on neo-punks, post-gotics i modernets-d’ulleres-de-pasta es mesclen amb els cabells tintats de tots els colors possibles i en una diversitat d’estils que conflueixen en els carrers, parcs i places plens de vida de la ciutat més cosmopolita del país. Però sota aquestes dues capes més evidents, la de l’arquitectura i la de la gent que l’habita, el que de veritat ens atrapa de la ciutat és quelcom que passa més desapercebut, que tant sols s’intueix i que flota en l’aire tot i no veure’s clarament. És una atmosfera impregnada d’art, de música en directe a cada cantonada, de parets que parlen a través dels graffitis que les transformen en museus a l’aire lliure, de llibertat i d’immediatesa, de joventut i, en definitiva, de vida. Entre aquestes tres esferes de la realitat de Melbourne ens hi perdem durant quatre dies i descobrim una ciutat que ens sembla ideal no només per visitar amb la pressa que ens imposa la nostra falta de pressupost, sinó també per viure-hi deixant-nos impregnar per l’ambient pintoresc i animat que s’hi respira. Qui sap si algun dia…

A Melbourne descobrim sense presses una ciutat viva que cuida al visitant amb uns serveis d’informació turística com no hem vist enlloc i amb transport públic gratuït en tot el centre de la ciutat. Ens perdem entre les parades del gran Queen Victoria Market durant el dia i en la música en directe que l’envaeix a mesura que es fa fosc. Descobrim els millors plats vegans després de seguir als Hare Krishna i la seva música pel carrer, ens perdem en l’ombra de les grans construccions i ens deixem extasiar per l’aire fresc del riu Yarra.

A poc més d’una hora cap a l’oest de Melbourne comença la Great Ocean Road (GOR), una serp de 243 quilòmetres en forma de carretera que segueix les corbes capritxoses de la costa en el que és una de les rutes més famoses del món, tal com entendrem de seguida a mesura que hi circulem. Des de Melbourne se’ns ofereix una oferta pel lloguer d’una furgoneta (totalment equipada per viure-hi) durant una setmana i sense pensar-ho ens descarreguem les motxilles de l’esquena i ens embarquem a recórrer aquesta petita part del sud del país.

Torquay és la primera ciutat de la GOR i tant sols arribar-hi, veiem els arbres que creixen en diagonal torturats per un vent que fa les delícies dels surfistes pels quals la platja propera de Bells Beach és de les millors del món a l’hora d’escalar la cresta de les fortes onades. Els i les surfistes -amb els seus cabells rossos cremats pel Sol, la seva pell morena i oliosa de pollastre a l’ast, les seves furgonetes plenes de taules gegants i punxegudes i la banda sonora de Jack Johnson i Xavier Rudd-, semblen haver envaït la ciutat en la recerca permanent de l’onada perfecta sobre la que surfejar. No és casualitat que les principals marques de roba i articles de surfistes (nesquicksilver, bilabongo, rip cul…) hagin nascut en aquesta ciutat i les grans botigues que ho venen s’han convertit en els centres espirituals de la nova religió d’adoradors d’onades.

Seguint les esses que ens marquen els lloms de la gran serp que transitem, trobem Anglesea un poble on els surfistes conviuen en pau amb els jugadors de golf, espècie que, a la vegada, habita amb delicada harmonia compartint el territori en el seu hàbitat natural (el camp de golf) amb una població de centenars de cangurs que alternen les activitats de saltar i menjar herba amb la d’esquivar les pilotes que els plouen al damunt.

En pocs quilòmetres en els que alternem platges i caletes amb escarpats penya-segats passem per Aires Inlet, un cap on hi ha el far més bonic de la zona, i per Lorne, que havia sigut un petit poble pescador abans de convertir-se en un petit poble turístic i haver guanyat la qualificació de ser una de les localitats més boniques del país. Lorne s’aixeca sobre el nivell del mar més que la resta de pobles de la GOR i ens ofereix unes vistes perfectes de la carretera i de l’espectacular paisatge que aquesta recorre. Des de l’altura ens perdem entre les corbes que embriaguen tant sols de mirar-les i veiem com la ruta segueix tant a prop dels precipicis que sembla que sigui aquesta qui separa, en el negre del seu asfalt, el mar i el continent.

En algunes ocasions el bosc sembla precipitar-se sobre el mar i la carretera serpenteja endinsant-se en túnels verdosos de vegetació en els que ens deixem atrapar pels braços llargs i blanquinosos dels eucaliptus. Seguint aquests fantasmagòrics passadissos que sempre ens acaben retornant al blau del mar arribem a Kennet River. Abraçats als eucaliptus, com petites boles de pel de moviments lents i estudiats, els coales mengen fulles sense importar-los el pas del temps. Torturats pel seu semblant càlid i tendre, no poden sinó deixar-se acariciar per uns humans que si en algun moment es plantegen que el coala és real i no de peluix, saben ignorar-ho perfectament mentre enfonsen les seves mans a l’afable pel dels animals. A nosaltres se’ns escapa el temps sense que ens n’adonem, fascinats per la seva manera de moure’s pels arbres, de menjar i de relacionar-se entre ells, estranyament agressiva quan una bona branca d’eucaliptus està en joc.

Les corbes es succeeixen més ràpidament que els quilòmetres sobre l’asfalt i a cada gir de volant descobrim noves tonalitats de blau i turquesa que ens regalen l’aigua transparent i la llum que s’hi escola sense problema. L’arena blanca de les platges contrasta amb el color groc dels penya-segats i amb la vermellor de la terra trencada per la violència del mar. Creuem Apollo Bay, un altre poble pescador envaït pel turisme i passem pel  Great Otway National Parc per veure  el Cap Otway, on el far més antic del país, s’alça sobre el precipici il·luminant el mar amb els avisos intermitents de la seva llum.

La violència del vent i el mar en aquesta zona arranquen parts del continent sense contemplacions deixant esgarrapades obertes en forma de terra trencada, abismes descomunals que són les ferides de pedra groga que formen desenes de penya-segats. Algunes pedres es neguen a desaparèixer en l’oblit de les onades del mar i es resisteixen en forma de grans illots de totes les formes que contemplem des de terra ferma. És això el que passa en els paisatges més espectaculars del Parc Nacional de Port Campbell. Allà intentem veure la posta i la sortida del Sol (totes dues mig ennuvolades) als Twelve Apostols, un monument a l’erosió, la cirereta del pastís de la GOR, unes vuit formacions rocoses que s’aixequen insubmises desobeint tota llei de la gravetat i la força de les onades.

Menys importants però igual d’espectaculars són el London Bridge i la Bay of Islands, que en cap moment deixen de parlar de centenars d’anys de desgast per la virulència del mar i l’agressivitat del clima. Com no pot ser d’altra manera, sota la manta inquieta de les onades, desenes d’embarcacions de tots els temps romanen en un son etern després dels més variats naufragis. Aquestes desgràcies navals li han donat a aquest tram de la costa el trist nom de Shipwreck Coast, o Costa dels Enfonsaments.

Acabem la nostra ruta a Warrnamboll, no tant interessats pel poble en si com pel parc proper on es poden observar en relativa llibertat alguns coales i els primers emús que hem vist, una espècie d’estruços petits amb el plomatge fosc. Ni uns ni altres han anat lliurement al parc, però ambdós viuen la vida tant despreocupadament que no pensen en marxar-ne mentre no se’ls molesti massa i tinguin suficient herba i eucaliptus per rossegar

De tornada de Warnamboll passem per Melbourne sense fer-hi parada, ja que els tres dies que ens queden en la nostra casa amb rodes els volem passar a Phillip Island, una illa que hi ha a l’est del nostre punt de partida. És un tros de terra petit, de 9 quilòmetres d’ample per 26 de llarg connectada per un pont al continent. A diferència del que passava a la GOR, semlba que a Phillip Island no s’hi noti que ens trobem en època de vacances, pel que podem gaudir de les seves gèlides platges sense massificacions de cap tipus. En els camins que connecten els únics tres pobles de l’illa hi trobem desenes de wallabis espiant-nos curiosos des de les cunetes i alguns coales observant el món sempre des de les altures. L’estrella de l’illa, però, i un dels principals motius del nostre viatge allà son els pingüins blaus. Per això ens enfada tant saber que tant sols els podrem observar pagant (una pasta) en un centre d’interpretació, des d’unes grades de formigó construïdes a la platja mateix i sota les llums d’uns grans focus. Sembla que la seva idea de la conservació dista bastant de la nostra, pel que decidim no pagar. Però fent una excursió per un dels llocs més màgics de l’illa, on la vegetació mostra increïbles degradats que van del roig més viu a un verd pur, en una de les caixes niu, veiem aparèixer, tímid i relliscós, una cria de pingüí blau que ens desitja un bon camí de tornada després d’haver visitat l’abrupta costa on habita.