El centre roig d’Austràlia

IMGP0737

Volant cap a Alice Springs, la principal ciutat de l’interior del continent, ens n’adonem de com n’és d’àrid i desèrtic tot Austràlia. Pocs minuts després d’enlairar-nos des de Sydney el color vermell del terra és del tot predominant fins que no aterrem dos mil quilòmetres després. Sota nostre només sembla haver-hi desert, pedres i arena. Des de l’avió endevinem algunes zones d’arbustos i petits arbres que desafien la vermellor constant creixent al costat del que en època de pluges pot tornar a ser un riu. Tan sols algunes llargues i rectes carreteres enquitranades trenquen artificialment el paisatge. En el seu camí no troben ni boscos, ni valls ni muntanyes, gairebé ni pobles. Desert, tant sols desert. Se’ns fa fàcil entendre que a aquesta gran zona anomenada l’Outback australià, també li’n diguin “never never”.

Sembla que a Alice Springs hi entrem per una espècie de polígon industrial. El polígon, però, no s’acaba i ens adonem que el que ens pensàvem que eren les afores de la ciutat, són la ciutat mateixa. Quatre carrers que es creuen en línia recta, poques cases mal distribuïdes entre benzineres, supermercats i concessionaris, un carrer més o menys central amb el punt d’informació i alguns hostals; edificis nous però desgastats, mancats de gràcia, travessats per un riu sec i envoltats d’un parell de turons fins i tot més pelats que la terra que envolta la ciutat. Tot força polsegós i sota una calor seca que cau sense pietat fins i tot sota els núvols de primera hora del matí. Si bé no te cap gràcia, la ciutat no ens sembla del tot lletja. Si més no, abans que la lletjor en destacaríem que té un punt de pintoresca, és desoladora, però amb cert encant que ens permet adjectivar-la com “atractivament” desoladora.

La primera percepció de la ciutat no és molt diferent que la dels anglodescendents que l’habiten. Els llocs més animats i transitats son supermercats i hamburgueseries, replets d’una gent que ens semblen, per dir-ho finament (i en el que sabem que és una generalització del tot inadequada), un tant “rústics”, amb mirades sense molta llum que es perden en l’infinit mentre devoren greixoses hamburgueses i compren menjar com si l’amenaça d’un apocalipsi fos imminent. Suposem que el clima i l’ambient desèrtic de la zona, la llunyania i l’aïllament no son bona combinació per crear una societat molt desperta i del tot sana.

Si hem parlat específicament dels anglodescendents és perquè a diferencia de Sydney, a Alice Springs si que hi hem trobat persones originaries d’Austràlia. Aquí el nombre d’aborígens és molt més alt que a la resta del país però sembla que visquin vides completament diferents que la resta de ciutadans, com dos mons habitant en realitats paral·leles. El primer que ens crida l’atenció d’ells té a veure amb la seva aparença física. Son alts i corpulents, tenen un caminar encorbat que s’exagera pels seus braços llarguíssims i prims, i unes cames amples i separades. Res més lluny de voler ser  ofensius, però  l’adjectiu que més s’aproxima al seu posat és el de simiesc. En les seves cares, les faccions semblen exageradament desenvolupades, pel que nas, galtes, barbeta… tot sobresurt amb abundància de carn donant un aire un tant desproporcionat a les seves fisonomies. Si l’evolució humana ha avançat per camins diferents en cada part del món, aquesta diferència sembla majúscula pel que fa als aborígens australians. Per si fos poc, i ja al marge de motius evolutius, la majoria dels seus cossos semblen víctimes de l’obesitat i la deixadesa. Als aborígens ens els trobem en pàrquings o als pocs jardins públics de la ciutat menjant patates fregides i bevent alcohol a tota hora, dormint al carrer sigui l’hora que sigui, cridant o barallant-se. Es relacionen amb nosaltres tant sols intentant vendre’ns part de l’artesania que fan al carrer mateix o per demanar-nos dos dòlars. Mai un ni tres, sempre dos.

Com en la majoria d’ocasions, el coneixement del passat ens dona les claus per interpretar i entendre el present. Així, remuntant-nos a la trista història de la colonització d’Austràlia, entenent les injustícies que s’hi van cometre i que s’allarguen fins avui i sent conscients de l’impacte d’un procés de trasculturalització com el que s’hi ha viscut, es fa més fàcil (encara que no menys dur) explicar el motiu de les diferències entre els habitants d’Alice Springs, que no és més que el reflex de les diferències que es troben en tot el país.

A banda del que sembla una ciutat fantasma ocupada per dos grups socials que no aconsegueixen establir un punt de confluència entre ells, i més enllà de l’àrid que pugui semblar el desert a simple vista, a Alice Springs, així com a tot l’interior del continent, també s’hi  pot trobar una rica diversitat natural. En curtes excursions pels voltants de la ciutat o al jardí botànic de la mateixa és on hi veiem els primers exemplars d’euros i walabis, marsupials molt semblants als cangurs però força més petits i que salten ràpidament entre pedres i arbustos amagant-se de les nostres mirades i intentant esquivar sense èxit els dispars de la nostra càmera de fotos. Poc a poc anem descobrint com a mesura que anem entrenant la vista i acostumant-nos a l’entorn desèrtic, l’Outback és molt més ple de vida del que ens pensàvem i al nostre davant es va intuint la riquesa i diversitat de la flora i fauna que han aprés a viure en les més dures condicions.

Pot valdre la pena volar al centre del continent per conèixer Alice Springs i els qui l’habiten però aquest no ha sigut el motiu que ens hi ha portat a nosaltres. En la zona desèrtica pròxima a la ciutat (o relativament pròxima, ja que aquí totes les distàncies son exageradament grans) s’hi poden trobar unes de les majors meravelles naturals del país i principals icones de les cultures aborígens, essent l’Uluru, la més important d’aquestes. Per visitar-ho se’ns ofereixen com sempre força possibilitats des d’Alice Springs: tours de tot tipus des d’un fins a tres dies amb bus, àpats inclosos, nits en grans resorts i preus desorbitats, junt amb la companyia de mig centenar de turistes avançant amb les cares tapades per les ridícules teles mosquiteres que porten incorporades als seus barrets (digne de veure, de veritat). La millor opció que trobem per evitar aquestes aglomeracions és la de llogar un cotxe i recórrer els 1200 quilòmetres de la Red Center Way, una ruta circular que ens portarà a descobrir el desert durant cinc dies pel nostre compte, al nostre ritme, sense gent ni presses ni guies que ens indiquin on i des de quin angle fer les millors fotografies.

Així, doncs, havent comprat menjar i aigua per sobreviure cinc dies a la carretera, fem les primeres pràctiques de conducció per l’esquerra amb un 4×4 de canvi automàtic i sortim de seguida per recórrer en un matí els 441 quilòmetres que ens separen del Parc Nacional Uluru-Kata Tjuta. Durant el trajecte hem d’extremar les precaucions ja que hi ha un perill altíssim de xocar amb els animals que creuen la carretera i, es clar, no parlem de conillets sinó de cangurs que poden fer més d’un metre i mig i pesar 85 quilos. Quan la pesadesa de la conducció pel desert ens fa baixar la guàrdia, apareix a la cuneta algun cangur mort o algun cotxe cremat que ens fan conscients, altre cop, de la perillositat del camí.

L’absoluta monotonia de l’entorn es fa constant durant tot el trajecte i la pols cau entre la calor com cendra damunt els pocs arbustos i arbres sense fulles que tenen el valor d’aixecar-se en l’arena del desert. La fràgil vegetació, ennegrida i cremada pel sol, té un aire fantasmal i sembla que hagi sigut el mateix Tim Burton qui hagi dibuixat les línies lúgubres que son les rames sobre l’horitzó.

2 (4)

L’Uluru es deixa veure força quilòmetres abans de que hi arribem i, si ja ens comença a impressionar de lluny, és difícil explicar la sensació de ser-hi davant. Li’n diuen el melic de la terra i, pel lloc on es troba, al mateix centre del país, ben bé podria ser-ho. Si bé és petit en comparació al continent, a l’illa, al desert, gaudeix d’una majestuositat tal que, al nostre davant, sembla abastar-ho tot. Sembla que el desert, l’illa i el continent, tant sols siguin una gran prolongació de l’Uluru, que tot ho inunda amb la seva presencia, amb el seu color. Potser és perquè sabem que les cultures de la zona li atorguen un significat espiritual, però realment ens sembla que tingui algun tipus de connexió amb lo més profund del planeta, i que el seu vermell sigui tant sols el vermell de la sang de Gaia.

2 (5)

Al voltant de l’Uluru, els cartells interpretatius ens expliquen algues llegendes aborígens relacionades amb la part de la roca en que ens trobem i informen sobre el que es feia a cada part. Hi trobem els llocs utilitzats per cuinar o dormir, llocs on transferir història i coneixements (alguns amb pintures rupestres), i llocs amb alta càrrega espiritual, en els que no està permès fer fotografies, com la zona de Mala Puta (si, es diu així). També veiem les cadenes que serveixen per pujar-lo i creuar el monòlit per sobre, una excursió que el govern australià permet de fer (en una total falta de respecte) i que pels aborígens significa la profanació d’un dels seus símbols més sagrats i part principal del seu sistema de creences.

IMGP0693

Havent contemplat la gegantesa de l’Uluru després d’haver-li fet la volta sencera, ens deixem hipnotitzar per un dels majors espectacles que ofereix: la gran diversitat de colors canviants amb el que el Sol dels últims minuts del dia tenyeix la seva superfície.

2 (6)

La mateixa màgia que a la posta de Sol fa que l’Uluru canviï de color amb cada raig de llum és la que l’endemà amb la primera claror del dia tenyeix també de centenars de tonalitats diferents el Kata Tjuta. Aquest, també anomenat les Olgues, és una altra immensa formació rocosa que es troba a 25 quilòmetres del primer i dins del mateix parc nacional, formada per 36 grans roques entre les que es poden fer algunes excursions com les Goles de Walpa o la Vall dels Vents.

2 (8)

2 (7)

Al Kata Tjuta caminem entre grans pedres, algunes molt més altes que l’Uluru, resseguint les esses de cada roca i contemplant les línies que hi tracen els líquens. Caminem sota l’ombra d’algunes plantes i arbres que intenten créixer en qualsevol part de terra que queda entre les roques tot trencant, amb les seves fulles verdes, la predominança vermella de la terra.

Sumant quilòmetres al comptador i fent augmentar la crosta d’arena roja del desert que cobreix el nostre cotxe, seguim amb la ruta per l’interior del país. La carretera és asfaltada tant sols fins al Parc Nacional Uluru-Kata Tjuta, pel que ara seguim en camins de sorra mentre veiem passar més i més arbustos al nostre davant. En aquest immens espai obert i deshabitat, totalment mancat de qualsevol muntanya que trenqui l’horitzó, el cel sembla més gran que mai, la terra es fa petita i ens trobem sota una cúpula celestial que no deixa d’expandir-se.

Però després d’uns 300 quilòmetres de conducció, quan entrem al Parc Nacional de Watarrka, l’uniforme geografia del paisatge canvia per mostrar el Kings Kanyon, un gran canyó amb parets totalment verticals de pedra vermella de fins a 270 metres de profunditat. Desafiant tot indici de vertigen recorrem tot el canyó per la cresta d’unes parets tant llises que semblen tallades a la roca com si fos mantega fins que arribem al jardí de l’edèn, un petit pou al riu en el que creix exuberant vegetació on les palmeres i falgueres creixen sense donar-se compte de que es troben en el mig del desert, com en un minúscul oasis amagat entre parets immenses. En la ruta que fem pel Kings Kanyon endevinem segles i segles de construcció rocosa en les marques fòssils de les dunes en les que s’endevina la formació de les grans pedres que ens envolten o en els laberints formats per cúpules de gres erosionat. Les increïbles vistes de l’Outback australià que ens ofereix el Kings Kanyon i la diversitat paisatgística que hi trobem el converteixen en un escenari del tot espectacular.

La nostra ruta per la Red Center Way acaba resseguint la serralada West MacDonnell i fent parada al Simpsons Gap, on un petit riu s’obre pas entre les muntanyes creant un petit paradís als seus peus on wallabis i conillets corren sota els arbres i salten de roca en roca escapant de nosaltres. En cinc dies hem fet més de 1200 quilómetres en el que semblava el paisatge més inhòspit en el que mai havíem estat, però que ha acabat sent un seguit d’espectaculars formacions geològiques on la vida i la cultura florien en la màgia del desert.

Aquesta entrada s'ha publicat en Austràlia i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El centre roig d’Austràlia

  1. Montse ha dit:

    Teniu raó. Anant pel vostre compte, disposeu de completa llibertat per gaudir de totes aquestes meravelles.
    Molt ben narrat!!!!!!

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Ngeniyerriya. Thank you Austràlia | un món de mons

  3. Oscar ha dit:

    Sembla que no veu pujar l’Uluru respectant els desitjos legítims dels aborígens. Ben fet.!!!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s