De Cap d’Any a Sydney

Sydney ens xoca. Tot i saber que arribem a un país tan diferent dels que portem viatjant gairebé quatre mesos, Sydney ens agafa desprevinguts i de bones a primeres ens atordeix. El nostre avió ha tocat terra puntual però a nosaltres ens costa uns dies acabar d’aterrar del tot. L’Àsia ens ha encantat i pel que sembla també ens ha marcat. No sabem si és perquè trobem a faltar l’amabilitat i simpatia birmanes, cambodjanes, vietnamites… que contrasten amb la falta de proximitat de Sydney, tot tan net, tan ordenat. El mateix contrast trobem entre la facilitat de viatjar per l’Àsia on tot ens sembla més a mà, senzill i  barat, i fer-ho per Austràlia on el preu que hem de pagar pel menjar, dormir i transport ens sembla del tot desorbitat. Potser és que enyorem l’Àsia, potser tant sols és una mica de jet lag. Sigui com sigui, atordits i enyorats, veiem com el Sol d’última hora de la tarda tenyeix l’edifici de l’Òpera de tonalitats taronjoses mentre s’encenen els focus de colors que l’il·luminen durant la nit. L’edifici té certa màgia que, amb la remor de les suaus onades de la badia i els crits de les gavines, ens va portant suaument al nou món que estem apunt de conèixer.

Sydney és, per nosaltres, festa. La il·lusió de ser el primer lloc del món en celebrar l’entrada de l’any nou magnifica aquesta data i rebem el 2015 en una exagerada festa de foc, llum i color. Des dels parcs i jardins més pròxims al port i amb vistes a l’Òpera o al pont de Harbour, els principals emblemes de la ciutat, la gent es comença a aplegar des d’abans del migdia i converteixen tota la tarda de l’últim dia de l’any en una llarga espera, festiva en si mateixa, sota el Sol estiuenc. Els nervis van augmentant a mesura que es fa fosc. Sopem en un picnic multitudinari amb gent de tot el món i esperem les dotze de la nit entre castells de focs, desfilades de velers il·luminats i alguns grans de raïm que ens mengem ràpidament mentre la majoria va cridant el compte enrere que ens porta a l’any nou. És llavors, a les dotze en punt, quan quatre grans castells de foc ens il·luminen els ulls i les nostres cares es tornen de tots els colors durant dotze minuts en els que cada nou petard és rebut amb crits i aplaudiments. L’ambient és totalment festiu i els parcs i jardins es desallotgen ràpidament mentre tothom es felicita l’any nou amb una proximitat que encara no havíem trobat entre els australians. Esquivant les riuades de gent que desfilen des del port i ocupen tots els carrers mentre van a les seves respectives festes, nosaltres comencem l’any passejant per l’òpera, esperant que els viatges del 2015 ens aportin tantes coneixences i noves sensacions com els que hem pogut fer durant l’any que hem acabat.

Sydney és una ciutat amable per al viatger. Amb algunes excepcions, els edificis de la ciutat son baixos i els carrers son força amples i espaiosos. Gran quantitat de parcs i jardins oxigenen la ciutat i, amb ella, al qui la transita. Tot i ser una ciutat molt gran, el centre és fàcil de recórrer a peu i ens perdem entre The Rocks, el barri més antic de la ciutat, descobrint-ne els primers edificis (tots ells presons, es clar) que contrasten amb els de la pròxima zona més moderna on tot son gratacels. La gran badia que parteix Sydney en dos ha permès que la ciutat s’aboqués completament al mar i les brises oceàniques fan d’allò més agradables les passejades entre els velers del port i els passejos i avingudes més pròxims. En el gran jardí botànic ens perdem entre arbres centenaris de tots els llocs del món, i no ens cansem d’observar a totes hores i des de tots els punts de vista, el pont de Harbour i l’edifici de l’Òpera, una d’aquelles construccions que impressionen independentment de quantes vegades l’hagis vist abans.

Sydney és també una ciutat molt moderna, molt arreglada, molt neta i mudada. Això, d’alguna manera, també la fa superficial i anecdòtica. Contrasta la facilitat de passejar pels carrers de la ciutat, amb la impossibilitat de prendre alguna cosa en un bar o de seure en una terrassa, culpa dels seus desorbitats preus. I és que Sydney també és distingit, és classe i és moda. És pijo. Amb el que es gasten sopant una de les moltes famílies que veiem pel centre, nosaltres podríem viatjar tot el mes per Austràlia. Amb el que es gasten en un dia els dels iots que hi ha aparcats al port, nosaltres viatjarem tot un any. I per això mateix no ens fan enveja. Però ens resulta curiós com podem formar part del mateix món i trobar-nos en mons tant separats. Els restaurants del centre amb vistes al port son caríssims i nosaltres sopem uns espaguetis, però en un tupper i havent d’espantar les gavines més atrevides que ens ataquen constantment. La cultura australiana, com a bon reducte de l’anglesa que és, també s’ha empassat l’acudit del somni americà i ens sembla que passegem per qualsevol pel·lícula hollywoodenca quan ens trobem als barris residencials de Sydney. Casetes baixes totes amb els seus jardins, grans cotxes aparcats davant, tot força americà. Aquest país-continent és l’occident d’orient, res de la cultura ancestral australiana, res d’aborígens. On és la història negra d’Austràlia?