De platges i muntanyes

2

Després d’haver conegut el sud del país, la nostra remuntada cap al nord en terres vietnamites comença per Mui Né. Ens han parlat força bé del poble, que es ven com un dels millors destins turístics de platja i de relax del país. La decepció és gran, doncs, quan l’autocar ens deixa en una zona súper turística distribuïda a ambdós costats d’una carretera que avança paral·lela al mar i que dista molt de ser el poble paradisíac que teníem dins les nostres ments. Ens trobem allunyats de tot i envoltats tant sols per grans resorts, hotels, alguns petits hostals (on acabem allotjant-nos) i força restaurants, tots amb les corresponents peixeres a la porta on hi agonitzen, abans de ser cuinats, les tortugues, peixos i petits taurons que conformen els seus menús juntament amb el marisc. Tota la zona turística ha estat construïda de forma tant improvisada i maldestre, que la majoria d’edificis estan literalment sobre el mar ja que les onades s’han anat emportant la sorra i en alguns llocs no queda ni platja sobre la que caminar.

Horroritzats en haver-nos trobat l’antítesi del que buscàvem a Mui Né, lloguem tres bicicletes a l’hostal mateix i recorrem els set quilòmetres que ens separen del que és el poble pròpiament dit. Un cop allà descobrim un poble pescador relativament gran on cap guiri, cap hotel, cap restaurant, han modificat mínimament la forma de viure dels seus habitants, que viuen aliens al turisme que els sotja de prop. El Mui Né real que coneixem aquí viu bolcat completament sobre el mar. Centenars d’embarcacions de totes les mides fondegen en l’aigua tranquil·la davant la platja i ens dona la sensació de que ocupen més espai les barques i barquetes sobre l’aigua que no pas el  propi poble a terra. Allà veiem per primera vegada un tipus de barquetes noves per nosaltres, els Thung Chai. Son uns grans cistells de vímet completament rodons recoberts d’una espècie de fibra de vidre que els aïlla de l’aigua i els permet surar. Impulsats per un petit motor que a la vegada fa de timó i amb mida per a poques persones, ballen en el mar esquivant amb poca traça les embarcacions més grans. Tot i que el gran nombre de barques, els pescadors arreglant les xarxes, i fins i tot algunes baques passejant ocupen tota la platja i no ens hi podem banyar, ens agrada molt més aquest Mui Né que acabem de descobrir que no pas la zona on ens allotgem, i d’on sembla que els altres turistes -russos tots ells- no tenen cap interès en escapar.

L’endemà ens volem allunyar encara més de la zona turística de Mui Né i canviem les tres bicicletes per dues motos. Volem veure dos tipus de paisatge dels que ens han parlat i que no ens acabem de creure que es puguin trobar en un país tropical i tant humit com el Vietnam. Per una banda hi ha Suoi Tien, o el Rierol de les Fades, una espècie de Canyó del Colorado en miniatura on la poca aigua que llisca pel llit del riu ha anat desgastant la pedra que l’envolta formant una gran zona escultòrica natural, plena de formes sinuoses pròpies dels paisatges lunars que vèiem en les pel·lícules de marcians de sèrie B als anys 70. Recorrem un parell de quilòmetres del zigzagueig del riu per l’aigua mateix, molls fins a la cintura i al·lucinant amb les formes capritxoses que ens envolten i els seus colors, que formen un extens degradat que va del roig viu al blanc més lluent.

Per altra banda, a pocs quilòmetres de Suoi Tien, s’hi estenen algunes extensions de dunes que ens remeten directament a les zones desèrtiques del nord d’Àfrica. Poc distants entre elles, descobrim les dunes roges de Doi Cat i la zona, força més gran, de dunes blanques de Bau Trang. Allà gaudim dels centenars de tonalitats amb que el Sol pot tenyir la sorra a mesura que es perd en l’horitzó i som testimonis de la vida pròpia de les dunes quan ens sembla intuir el seu moviment ondulat a mesura que el fort vent cobreix les nostres petjades a la sorra.

Continuant el nostre viatge cap al nord, pugem des del nivell del mar fins 1500 metres d’altura, per visitar Dalat una de les ciutats més apreciades de les terres altes. Gràcies al seu clima fresc, Dalat es va convertir en un dels principals destins d’estiueig pels francesos en l’època colonial i hi van crear una espècie d’oasis per escapar de la calor xafogosa d’altres zones del Vietnam tot creant el que sembla gairebé una ciutat europea en territori d’ultramar. Els edificis colonials envolten el gran llac Xuan Hong i s’alternen amb jardins florits i avingudes espaioses en una ciutat que el pas del temps ha tornat a dotar d’esperit asiàtic. Tot i així, Dalat conserva un ordre, netedat i pulcritud que no hem trobat enlloc del sud est asiàtic i que ens recorda que estem en una de les zones més riques del país.

Una de les coses que més ens agrada de Dalat és el mercat, que si bé s’alberga dins un gran edifici bastant nou i modern, no ha perdut gota del sabor vietnamita. Totes les parades estan plenes fins a rebentar, les venedores no caben entre tants trastos i s’han de passejar per damunt de la roba o les verdures per tal de poder-les obtenir. L’exorbitant excés de productes sobreeixeix de les parades i fa gairebé impossible ni tant sols passejar pels passadissos. En les proximitats de l’edifici nombrosos llocs de venta improvisats donen la sensació de que el mercat hagi explotat escampant pel seu voltant el que no podia contenir a l’interior.

Passejant per la ciutat arribem a Hang Nga Villa també anomenada Crazy House, un conjunt arquitectònic que més que una casa és un grup d’edificis, cases i casetes, algunes encara en construcció, edificats a partir de formes orgàniques imitant arbres i altres elements naturals. Un seguit de túnels i ponts connecten tots els edificis i les branques artificials ens serveixen d’escales per pujar a les teulades. Algunes de les habitacions de les cases estan obertes al públic i altres es poden llogar per passar-hi algunes nits. Fongs gegants, immenses teranyines, figures de cérvols i altres animals i els treballadors disfressats d’elfs li donen un toc de pastís kitsch d’allò més curiós. Ben bé sembla com si ho haguessin construït a parts iguals entre Gaudí, Dalí i Walt Disney embogits en un mal viatge d’àcid.

Més enllà de l’arquitectura moderna i colonial, descobrim una de les millors riqueses de Dalat, la seva gastronomia. Allà hi desgustem els hot pots, sopes de tot tipus amb vegetals, carn o peix que es serveixen crues i es cuinen els mateixos clients amb un fogonet sobre la taula. La majoria de restaurants que serveixen hot pots estan especialitzats en aquests plats i no serveixen gran cosa més, o sigui que és comú veure locals on totes les taules estan plenes d’olles fumejant en les que la clientela s’hi va mesclant els ingredients. Sens dubte és el millor remei a les nits fresques de les zones altes. Dalat també és terra de fruites i verdures, com proven les carxofes gegants (realment gegants) i els cabassos de maduixes que es venen en gairebé cada cantonada.

Allunyant-nos una mica de la ciutat, agafem el telefèric de Dalat per salvar l’ampla vall que ens separa de Truc Lam, un conjunt de temples, pagodes i monestirs, jardins de bonsais i zones de meditació. Tot i haver estat construïts recentment, els temples conserven un estil tradicional i arquitectura clàssica. Les vistes privilegiades de la zona ens conviden a passejar tranquil·lament amb la única banda sonora de milers de pardals i els cants budistes que s’escapen dels monestirs. Deixem que les hores passin en aquest refugi on son tant latents el passat i la tradició abans de continuar descobrint els misteris que ens rebel·la cada poble i ciutat en el nostre viatge cap al nord.

Aquesta entrada s'ha publicat en Vietnam i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a De platges i muntanyes

  1. tonidibs ha dit:

    M’ha agradat la imatge del mercat explotant i escampant pel seu voltant el que no podia contenir al seu interior, encara que la imatge del trio Gaudí, Dalí i Walt Disney reunits i dissenyant la Crazy Villa amb l’ajut de l’àcid no es queda pas enrere. Magnífiques lectura i imatges!!

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Càm on Vietnam | un món de mons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s