Impressions de Ho Chi Minh

IMGP1098.1

Gairebé no saps qui ets, com et dius, ni que hi fas despertant-te aquí, quan obres els ulls sota la llum encegadora de les primeres hores del matí. Mires al teu voltant i vas reconstruint les últimes hores. Hem fet nit en un bus des de Phnom Penh, capital de Cambodja, fins a Ho Chi Minh, al Vietnam. Com si no n’hi hagués prou en haver de passar hores interminables en les incòmodes butaques d’aquests busos en les que s’han de fer les contorsions més creatives per poder-hi dormir, els conductors sempre, sempre, s’entesten en ficar l’aire condicionat al màxim convertint-los en congeladors amb rodes. Havent dormit tant malament no hi ha qui sigui persona a les set del matí i baixem encara mig atontats per tal de creuar la frontera vietnamita i poder continuar fins a Ho Chi Min.

L’oficial que ens trobem a la frontera, vestit de militar amb la boina verda i l’estrella groga sobre fons roig de la bandera del país ens mira amb cara de pocs amics. La seva pell esgrogueïda i morena, una front que li arriba a mig crani, on comença una mata de pel negre i brillant i uns ulls penetrants, foscos, que ens deixen mig glaçats quan ens miren, ens recorden que acabem d’arribar al Vietnam. Li ensenyem els nostres passaports amb el visat fet des de Bangkok i creuem de seguida la frontera per tornar a pujar al congelador que en el que continuem el viatge.

Arribem a Ho Chi Minh altre cop adormits, altre cop sense tenir massa clar qui som ni que hi fem caminant sonàmbuls pels carrers de la ciutat però ens desperten de cop el clàxons de les motos que ens passen pel voltant ràpides com bales. Hi ha motos corrent per la vorera, a vegades envaint-la completament, pel que de tant en tant ens hem de ficar a caminar per la carretera amb el perill que això comporta;  motos en direcció contrària, on viatgen tres, quatre i fins a cinc persones, i algunes tant carregades de tot tipus de coses que ocupen més que cotxes. Com estem acostumats des de fa tres mesos, ningú respecta semàfors, passos de vianants ni cap tipus de senyal viària. Però l’eixam que conformen els carrers de Ho Chi Minh sembla multiplicar el caos circulatori i creuar el carrer es fa més complicat que mai. Abans de fer-ho hem de tenir en compte moltes coses, com la temperatura i humitat, la velocitat del vent, l’angle d’inclinació de la terra, que s’ha d’anar sempre a pas ferm, mirant als motoristes a la cara, sense córrer ni parar-se al mig del carrer. Que si els conductors fan veure que no et veuen, vol dir que no et veuen, no pararan. El millor sistema és el de buscar un vietnamita que vulgui creuar i ficar-se al seu costat per fer-ho al mateix moment. Agafar-lo de la mà si cal. Quan ho fem pel nostre compte, sabem en l’estat en el que comencem a creuar el carrer, però mai sabem com arribarem a l’altra vorera. Ho Chi Minh és una jungla de catorze milions de persones que la converteixen en una de les metròpolis més grans del sud-est asiàtic, i això es nota en cada passa que fem.

0.1.  (212)

Intentant sobreviure entre el caos més absolut, ens espavilem a buscar un hostal barat i cèntric per poder descansar unes hores. A la tarda hem d’anar a l’aeroport a buscar al David, un amic que viatjarà amb nosaltres durant la nostra estada al país. Un cop ja som tres, descobrim a poc a poc la ciutat. És plena de vida. Hi ha gent cuinant i venent menjar a totes les cantonades, fent des de sopes fins a barbacoes passant per autèntiques mariscades. Com també vàrem veure a Tailàndia, menjar és un dels actes socials més importants pels vietnamites, i ho fan a totes hores i a tot arreu. Això converteix els carrers de la ciutat en el principal lloc on fer vida, trobar-se i relacionar-se.

0.1.  (228)

Anys enrere Ho Chi Minh havia sigut una important ciutat de l’imperi Khmer i s’anomenava Prey Nokor, la ciutat de la selva, nom que encara utilitzen molts cambodjans. Quan la ciutat va ser ocupada pel Vietnam va passar a dir-se Saigón. Amb aquest nom, i quan els francesos van colonitzar la Indochina, va passar a formar part de la Conchinchina, lloc que fins fa poc pensàvem que tant sols existia en l’imaginari col·lectiu per dir que alguna cosa estava molt, molt lluny. En independitzar-se dels francesos, Saigón es va convertir en capital del nou estat de Vietnam del Sud. Després de la guerra del Vietnam, i amb l’unificació de tot el país, se li va donar a la ciutat el nom del dirigent comunista Ho Chi Minh. Però encara hi ha molta gent en tot el país per a qui la gran ciutat del sud continua dient-se Saigón. Sembla que tant sols els funcionaris i en llocs oficials i institucionals, el canvi no es qüestiona.

El record del triomf en la guerra amb els Estats Units és encara latent i s’enalteix en l’abundant propaganda comunista que es pot veure en cada racó de la ciutat. És curiosa, i una bona metàfora del mal estat de salut en el que es troba el comunisme vietnamita, la semblança que trobem entre la silueta de Ho Chi Minh –visible en cada carrer i cantonada, adornant cada pòster propagandístic- i la cara de la persona que s’utilitza com a logotip comercial del Kentucky Fried Chiquen, també blanca sobre fons roig. Ambdós representen móns tant diferents que la similitud és, com a mínim, sospitosa.

Moltes de les visites que fem per la ciutat també estan impregnades d’aquest triomfant record  bèl·lic. En la majoria d’edificis públics s’exposen, a mode de trofeus, tancs i avions de combat, tant vietnamites com estatunidencs, i en tots els museus hi ha com a mínim, alguna referència a la guerra i a l’exitosa victòria vietnamita. Això es magnifica en el Museu de la Guerra on, deixant de banda lo més òbviament propagandístic, es poden veure les més esfereïdores mostres d’inhumanitat en els desastres que els Estats Units van cometre al petit país asiàtic. Una explícita mostra de fotografies mostra les deformitats amb les que encara naixen molts vietnamites per culpa de l’”agent taronja”, un dels pitjors i més letals herbicides i defoliants, molt utilitzat com a arma química durant la guerra. Amb aquesta arma es van dur a terme al menys 6542 missions de fumigació amb la finalitat de desforestar la selva vietnamita on s’amagava i es protegia la guerrilla del Viet Cong, però posats a destruir, també es van atacar nombrosos camps de cultiu i zones camperoles. Això va fer que molta gent hagués d’abandonar les seves poblacions per tal de traslladar-se a Saigón, fet que explica que sigui una ciutat tant superpoblada. Com no pot ser d’altra manera, varen ser els civils innocents els que més van patir les conseqüències de la destrucció: un milió de persones assassinades o mutilades, mig milió més d’infants nascuts amb deformitats resultat de l’herbicida. I com tampoc podia ser d’altra manera cap tipus de resposta més que el rebuig d’aquestes xifres (facilitades per la Creu Roja) per part del govern dels Estats Units, l’associació terrorista més gran del món. Menció especial a la corporació Monsanto, principals fabricants de l’”agent taronja” i que si ens descuidem ens acabarà matant a tots.

Si ja ens quedem tocats davant el que veiem al Museu de la Guerra, la visita als Túnels de Cu Chi, és el que ens acaba de deixar xafats del tot. Allà veiem part de l’amplia xarxa de túnels que cobreix moltes parts del país i que es van convertir en l’únic lloc on els vietnamites podien sobreviure d’alguna manera. A banda de ser gairebé una ciutat subterrània eren utilitzats com a rutes de comunicació i subministres, hospitals, allotjament de guerrillers i una de les principals formes d’atac a l’exèrcit estatunidenc per part del Viet Cong. Ens és impossible ficar-nos a la pell de les persones que varen haver de passar anys tancats en aquests passadissos subterranis, ja que els pocs minuts que hi passem nosaltres se’ns fan eterns: els túnels són exageradament estrets, humits, completament asfixiants. En moltes parts tant sols hi cabem completament acotxats i les nostres espatlles i genolls acaben masegats de rascar en totes les parets. Imagineu, doncs, com se’ns queden les cares quan ens diuen que els han hagut d’aixamlar per tal de que fossin visitables pels turistes.

Entrada a un dels túnels

Entrada a un dels túnels

El pitjor de tot plegat? El negoci en el que s’han convertit les restes de la guerra. Per visitar els túnels ens hem vist obligats a agafar un tur amb el que hem visitat més botigues d’artesania que túnels, en el que un guia deixava anar les tonteries de tres en tres i que finalment, per un mòdic preu, ens donen l’oportunitat de poder disparar amb les armes reals que l’exèrcit americà va deixar a la zona en marxar. Òbviament nosaltres ens hi neguem, però a pocs metres d’on fa quaranta anys els estatunidencs anaven a disparar contra vietnamites, els turistes, molts d’ells nord americans, hi tornen ara per disparar les mateixes armes a forma de divertiment. Al Vietnam actual la guerra s’ha convertit en espectacle, l’espectre obscur de la mort resta en forma de negoci quan ja ningú en plora les víctimes.

0.1.  (15)

Per sort, però, el Ho Chi Minh actual ha sortit del subsòl i mira al futur enlairant-se cap al cel en forma de grans gratacels que dibuixen un modern skyline sota les llums del qual passegem durant les nits a la ciutat. La forma amb la que conviuen la modernitat i la tradició en la gran urbe ens recorda els nostres primers dies a Bangkok, i mentre les llums s’apaguen als grans edificis d’oficines de seus bancàries i luxosos hotels, l’eixam de vida es reprèn als mercats nocturns i als carrers més cèntrics de la ciutat. Un dels principals mercats de la ciutat, el mercat de Ben Tanh s’aixeca en un gran edifici d’elegant estil colonial francès però amb un marcat accent asiàtic que el fa d’allò més pintoresc. A cada passa que fem dins el mercat ens envaeixen noves olors, cada parada, amb les seves fruites tropicals, les antigues balances penjant de les bigues i les venedores dormint a tots els racons li donen un aire exòtic que ens encanta.

Mercat de Ben Tanh

Mercat de Ben Tanh

Un dels llocs de la ciutat on trobem la vida al carrer amb més ebullició és a Cho-Lon, el barri xinés, on conviuen milers de persones d’aquesta nacionalitat. En el barri xinés ens hi perdem seguint les aromes de la zona on es troben totes les botigues de tes i herbes medicinals. I observem els primers temples religiosos realment diferents de tots els que havíem vist fins al moment.

Una de les coses que més ens ha sorprès a la nostra arribada al Vietnam és el canvi del budisme theravada que havíem vist fins ara a Birmània, Tailàndia, Laos i Cambodja, una de les escoles més antigues i conservadores, pel budisme mahayana, menys ortodox i més obert a assimilar gran diversitat d’influències, sobretot taoistes i confusionistes, importades des de la Xina durant els seus anys de domini vers el Vietnam. A simple vista es nota pels temples, molt diferents dels que hem vist fins al moment, amb menys monjos i molta més gent vestida de carrer. Símbols i lletres xineses, tot tipus d’escultures i estàtues de diferents budes molt més realistes (de vegades fins i tot caricaturitzades) que les que estem acostumats a veure.  Si fins ara hem vist cremar grans quantitats d’encens a tots els temples que hem trepitjat, això es multiplica fins a l’exageració al Vietnam: centenars d’espirals d’encens pengen del sostre perfumant els temples vietnamites sota espessos núvols de fum blanquinós. Petites etiquetes amb desitjos i pregàries pengen de les espirals i es van complint mentre el foc purificador les consumeix. En cadascun dels temples també hi ha petits forns crematoris en els que el foc consumeix tot tipus de papers amb escrits dels creients. En un dels primers forns que ens vàrem trobar, un petit feix de bitllets de cent dòlars ens va cridar l’atenció i els vam treure del foc ràpidament abans que es cremessin tant sols les puntes. Amb aquells diners podríem sobreviure durant tota la nostra estada al país… si no fos per que eren males fotocòpies. Cremant aquests falsos diners i altres bitllets més semblants als del monopoly que a moneda real, els vietnamites s’asseguren prosperitat econòmica. També davant de moltes botigues i negocis es succeeixen els petits focs en cubells de llauna on es cremen tot tipus de papers que portaran sort i prosperitat a l’empresa.

0.1.  (219)

La nostra estada a Ho Chi Minh ha estat plena de sensacions diferents que es debaten entre un trist passat i la morbosa explotació que se li dona, i un present de canvi i ebullició constant. Les olors perfumades dels tes i dels encens, els colors del mercat i el barri xinés, i una gent maquíssima i acollidora no poden ser millor manera de començar a conèixer un país com el Vietnam.

Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized, Vietnam i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Impressions de Ho Chi Minh

  1. lurdes ha dit:

    Senzillament…………genial!!!!!!

    Liked by 1 person

  2. Retroenllaç: Càm on Vietnam | un món de mons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s