Copchai lai lai Laos. Gràcies pels dies que hem passat navegant pel Mekong, en les seves aigües tèrboles, gràcies per la teva selva generosa i per l’alegria de la teva gent. Gràcies per les estampes ataronjades de centenars de monjos en busca del seu àpat diari i per la originalitat de les decoracions als temples dels teus pobles i ciutats.
De Laos en marxem havent recorregut més de 2100 km per tot el país. La majoria els hem fet en alguns dels pitjors autobusos que mai hem agafat, sobrecarregats fins a l’absurd, tant de mercaderies com de persones, i havent d’arribar a baixar a empènyer un dels vehicles quan es para a mig camí. Els més representatius, però, son els que hem fet en moto descobrint a poc a poc els secrets naturals del país i, sobretot, en vaixell, resseguint l’aigua arenosa del Mekong. Hem descobert el país al compàs de l’alegre ritme del riu; en ell hi vàrem entrar i des de les seves illes n’hem sortit.
Les reminiscències colonials a Laos son constants, des de les ciutats amb arquitectura francesa que hem descobert -tant semblants entre elles però tant artificialment diferents segons les seves potencialitats turístiques-, fins a les baguettes que tant hem agraït després de mesos d’arròs i noodles. També és on hem descobert l’sticky rice, una espècie d’arròs aglutinat, sec però pastós que s’utilitza per acompanyar qualsevol menjar i s’agafa amb els dits per sucar, tal com si fos pa.
Es diu que els vietnamites planten l’arròs, els cambodjans veuen com creix i els laosians l’escolten créixer. La frase fa referència a la calma i passivitat amb que a Laos es prenen la feina, i també la vida. Són gent tranquil·la, però no adormits. Són alegres i innocents. És molt comú veure gent gran jugant amb la canalla com si fossin un més, fent bromes pel carrer, cantant a viva veu o veure com els hi cau la baba fent carantonyes a un nadó. Son gent propera, afectuosos i innocents.
A Laos hem aprofitat al màxim el seu entorn natural, ens hem deixat contagiar per la tranquil·litat embriagadora de les aigües del Mekong i hem recorregut el gran riu a través de tot el país. Quan ens hem allunyat d’aquest ha sigut per endinsar-nos en la natura i contemplar les rocambolesques formes que amaguen les coves i les cascades de nebuloses aigües en suspensió. Fins i tot Vientiane, la capital de Laos transpira calma i saber estar. Ha sigut allà, però, on hem descobert que les coses no sempre són el que semblen. Que ni la manera de ser dels laosians, ni les sensacions plàcides i agradables que ens ha transmès el seu entorn natural, responen a l’infern en el que injustament es va convertir el país fa més de quaranta anys i del que encara n’intenta sortir. Amb esperança, però, hem vist com els laosians lluiten per canviar el seu passat, per recuperar el seu present i per millorar el futur.
Per això i per molt més, gràcies, copchai lai lai Laos!
un món de mons 