Laos, per les aigües del Mekong

5

La foscor és absoluta quan arribem a Chiang Khong. Quatre llums blanques de les cases que no dormen i moltes més, aquestes de colors, d’hostals i restaurants, totes elles envoltant el temple i monestir, donen certa calidesa nocturna al petit poble. A una banda d’aquest, tot Tailàndia. A l’altra, una manta d’aigua més negra que la nit mateixa acaba en sec amb les llums, amb el poble i amb el país. És com una esplanada immensa, feta riu, que reflecteix, en la seva immensitat, les primeres llums que veiem de Laos en una musicalitat monòtona i silenciosa, que passa mig desapercebuda i es confon entre els sons selvàtics de la nit. És el Mekong, espina dorsal del sud-est asiàtic, que l’endemà al matí creuem en passar la frontera Tailandesa i transitem durant dos dies de baixada en vaixell fins a Luang Prabang, la nostra primera parada a la terra del milió d’elefants.

IMGP7635--

En els dos dies que resseguim les aigües del Mekong, mentre ens endinsem poc a poc a l’interior del país, són constants les imatges de la vida rural laosiana entre l’espessor agresta de la selva. Petits pobles amb poques cabanes de fusta i bambú ressalten en color cendra entre el verd dels arbres; pescadors feinegen amb els peus enfonsats en el fang escopint i recollint les seves xarxes cap a la marronositat del riu; canalla despullada juga entre barques mig enfonsades en les platges d’arena blanca que el riu sedimenta als seus meandres; desenes de canoes, petits vaixells com el nostre i fins i tot cases senceres muntades sobre plataformes flotants es creuen amb la nostra embarcació mentre ens deixem portar per la corrent. Però la calma que gaudim quan mirem enfora ens manca en el vaixell: el que ens pensàvem que era un medi de transport local està ple de turistes que acaben les seves vacances tailandeses al país veí. Americans amb camises de flors i barrets de palla, australianes escotades i més barrets de palla, xancletes, cascavells  als turmells, tot ben regadet amb les reserves de cervesa del vaixell i les músiques dels iPhones de qui encara no ha descobert l’existència d’auriculars (que sorprenentment són molts), espatllen el que podria ser un viatge de tranquil·litat i comunió amb la selva i el riu.

Més la perillositat de la navegació nocturna que la durada del trajecte en sí, ens obliguen a fer nit en un poble a mig camí. Hem anat perdent els pocs laosians que van començar el trajecte amb nosaltres mentre es repartien en pobles enmig de la selva, per tant el segon dia hi ha varies places buides al vaixell. Sense dubtar-ho, i en una mostra de la desorganització laosiana en tot el que té relació amb el transport de passatgers, ajunten tots els viatgers de dos vaixells en un. Junt amb tres persones més, som els únics que ens quedem sense seient i tant patró com mariners pateixen ceguesa i sordera selectives davant les nostres queixes. Se’ns plantegen unes deu hores de trajecte calorós i, tot i ser el medi de transport més barat, ens ha costat molt més del que estem disposats a pagar per anar de peu i encongits (el vaixell no és més gran que un autobús) durant tot el trajecte. Finalment, per la nostra tossuda insistència, sortim guanyant. Aconseguim tres seients dobles del vaixell que queda buit i els situem a la popa de l’embarcació de manera que no només anem separats dels sorollosos guiris de xancleta hawaiiana per la sala de màquines, sinó que gaudim de les vistes més privilegiades de les imatges de la selva precipitant-se sobre el riu. Per si fos poc, la tripulació ens premia deixant que els ajudem a acabar-se un cul de botella de licor d’arròs casolà en el que desfem ràpidament el que queda de la nostra indignació. Aliè als nostres petits drames el riu  segueix el seu curs impertorbable mentre les aigües terroses ens porten amb calma i seguretat al nostre destí.

Luang Prabang, l’antiga capital de Laos neix en un ampli meandre del Mekong accentuat per la desembocadura del Nam Khan. Carrers ordenats i nets rodegen desenes d’antics edificis colonials que han convertit el centre de la ciutat en Patrimoni de la Humanitat, distinció que ha fet que la inversió estrangera no faltés a la ciutat, que s’ha conservat com a una de les més boniques del país. Tristament, també una de les més artificials. Si eliminéssim del centre històric els edificis que tant sols són: restaurants, dormitoris per turistes, sigui guesthouses o hotels i agències de viatge, difícilment hi quedarien més de quatre cases a banda dels temples i monestirs.

Un turonet de 100 metres coronat per una gran pagoda i plagat de figures de budes que ofereixen descans als que hi pugen, s’aixeca al mig de la ciutat oferint les millors vistes del Mekong i de la posta de Sol. En la taronjor del cel en les últimes hores del dia veiem brillar els sostres de desenes de temples budistes escampats per tota la ciutat i la companyia d’absolutament tots els turistes que ens acompanyaven al vaixell redunda en espatllar-nos el que podria ser un instant de quietud i tranquil·litat.

IMGP8115

L’endemà al matí, les lleganyes se’ns desfan al ritme que desapareixen les estrelles, quan ens aixequem puntuals amb les primeres llums del dia. Interminables fileres de veïns s’alineen als carrers. Seuen en cadiretes que han tret de les seves cases, s’agenollen en màrfegues que han estès a terra. Miren al cel quan la foscor deixa pas a un blau clar que els indica que serà un altre dia calorós, sense ni un núvol. Als seu peus bosses de menjar que repartiran als centenars de monjos que cada matí abandonen els seus monestirs i recorren els carrers de la ciutat recol·lectant les donacions dels creients. Com ens va explicar en Cossal Buy, el monjo amb el que vàrem poder parlar a Tailàndia, i segons també vàrem observar a Hpa-An, a Birmània, els monjos budistes viuen de les donacions que cada dia recullen dels fidels, donacions que permeten sobreviure en la vida monàstica als uns i serveixen com a neteja kàrmica dels altres. De seguida, mentre observem assentats des de la vorera del davant, una filera interminable de túniques taronja i calves a la vista que reflecteixen les primeres llums del dia es materialitza davant nostre. Centenars de monjos van omplint l’urna poc a poc en un intercanvi religiós. Passen amb pressa, sense canviar paraules, acceptant les ofrenes amb silenci en la forçada monotonia de la repetició mantinal. En la riuada de color taronja es materialitza davant nostre, impassible i atemporal, altre cop, la tradició.

Tornant cap a l’hostal ens fixem en una bandera gairebé blanca que oneja al vent. És d’un rosa pastel molt pàl·lid i en ella s’hi intueix el dibuix de dos símbols cremats pel Sol. D’una banda una falç, que representa la força de treball agrícola i tots els treballadors i treballadores del camp, i per l’altra, un martell, que evoca als obrers i les obreres de les fàbriques i el proletariat industrial. Un dia, fa temps, havien al·ludit a la unió de tots els treballadors en contra de l’imperialisme. Avui aquests símbols tant sols brillen amb l’esplendor del roig i el daurat a les samarretes dels turistes. La ironia, el descuit o el capitalisme han fet que les que pengen arreu del país, com la que tenim davant, acabessin difuminant el seu color i, amb ell, el seu significat. Descolorides pel pas del temps són més aviat blanques recordant, en una trista metàfora, el color de la rendició.

Luang Prabang és, tot ell, evocació de l’època colonial. Els turistes europeus esmorzen contents en les backeries i els molts francesos que la transiten saluden contents amb bon jours i somriuen orgullosos havent confirmat que els laosians els saben contestar en llengua francòfona; els qui portem temps viatjant agraïm poder canviar els noodels i l’arrós pels entrepans amb autèntiques baguettes que es troben a la ciutat, i les pistes de petanca sempre plenes són nombroses entre l’arquitectura colonial. Arquitectura, petanca, baguettes i pastisseries són alguns dels elements que els occidentals van portar i mai es van endur de Laos. Però n’hi ha més. També van regar el país amb milers de bombes que mai varen recollir i que segueixen explotant. De fet, Laos és el país més bombardejat del món per càpita, com ens assabentem, amb estupor, a la seva capital.

A Vientiane hi anem després d’haver-nos separat del Mekong durant tres dies que hem passat visitant coves i cascades a Van Vieng. Arribem a la capital de Laos retrobant-nos amb el Mekong, l’arteria principal del país, a l’altra banda del qual ressalten els sostres dels temples tailandesos. Encara que sembli estrany parlant d’una capital asiàtica, nosaltres adjectivem la ciutat com a plàcida i tranquil·la. Pensem que potser és gràcies al riu, potser la tranquil·litat amb que les aigües fosques llisquen pel seu llit s’ha contagiat a tota la ciutat, a la seva gent, i fins i tot al seu trànsit. A Vientiane tenim els primers contactes amb el trist passat del país que tenen a veure, amb el bombardeig constant, durant nou anys i per part dels Estats Units en una guerra silenciosa contra una població innocent. Al centre de visitants de l’ONG COPE (Cooperative Orthotic and Prosthetic Enterprise) ens adonem d’aquesta espantosa realitat que en breu explicarem en una nova entrada al blog.

Però actualment a Vientiane no s’hi respira l’aire de la massacre que encara dura. Les gents de la ciutat s’amunteguen somrients en el night market, fan turisme visitant l’immensa Porta de la Victòria, o arc de triomf de Patutxai, des de les altures del quan es pot observar tota la ciutat, o es repleguen a saltar a ritme d’aeròbic al passeig del Mekong, mentre la posta de sol tenyeix de roig el riu, fent que tot ell sembli una ferida oberta de la Terra. La placidesa no és excepció, tampoc, en cap dels temples de la ciutat ni a la gran pagoda Pha That Luang, emblema del budisme laosià. Al contrari del que profeten altres blogs o del que ens van dir alguns viatgers que ens vam trobar, Vientiane no ens va semblar, per res, una ciutat lletja ni avorrida. Vàrem gaudir els dos dies que hi vam passar, de la calma que s’hi respira i les brises passejant pel costat del riu.

IMGP8829

La immensitat marronosa del Mekong ens ha acompanyat des de que vàrem entrar a Laos. D’alguna manera el riu ha sigut el nostre amfitrió al país, el que ens ha anat ensenyant els pobles i ciutats, el que ens ha presentat als seus habitants i ens ha impregnat de la seva calma com ho fa amb els laosians. Abans de marxar del país, doncs, hem volgut empapar-nos més de les seves aigües, d’alguna manera, submergir-nos-hi. I ho fem a Don Khon, una de les 4000 illes (nosaltres no n’hem contat pas tantes) que formen Si Phan Don un arxipèlag paradisíac a prop de la frontera amb Cambodja. A Dhon Khon tant sols hi ha un carrer de pedra, estret i llarg, més transitat per ànecs, polls i gallines que per persones. De tant en tant, alguna moto i alguna bicicleta espanten els pobres animals, que es recullen sota les palmeres pròximes. És un dels pocs llocs on el Mekong deixa per uns moments la seva calma característica per mostrar la fúria de la que és capaç amb la força de l’aigua en dos grups de ràpids i espectaculars cascades que rodegen l’illa. La nostra estada a Laos acaba amb tres dies de rutes amb bicicleta, veient el lent esfondrament dels pocs edificis colonials que queden entre cases de fusta i bambú i observant la línea groga i estilitzada que creua el riu en els reflexes solars d’última hora del dia des de l’hamaca del nostre bungalow mentre acabem d’escriure aquestes línies.

Aquesta entrada s'ha publicat en Laos i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Laos, per les aigües del Mekong

  1. antoni ha dit:

    Una lectura deliciosa. Jo també he sentit la calma del Mekong, que ja imagino que esdevindrà tempesta en el proper escrit. Us felicito!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s