Kyeizu tinbade Birmània

Kyeizu tinbade Birmània. Gràcies Birmània. Gràcies per delectar-nos amb la diversitat dels teus paisatges i les més diferents tonalitats de tots els colors; gràcies per confrontar-nos cara a cara amb la història en llocs on sembla haver-se aturat el temps; però, sobretot, gràcies pel tracte de la teva gent, per l’humor i l’amabilitat i uns somriures que no els caben a les cares.

Marxem de Birmània havent fet uns 2800 quilòmetres per tot el país. Els hem fet en bus, en tren, caminant entre les muntanyes i planes, navegant en canoes petites i tant llargues com palmeres, pedalant en bicicleta –també una d’elèctrica- i barallant-nos amb el caos circulatori més anàrquic sobre algunes motos. Hem estat 22 dies recorrent el país i, d’haver pogut, n’haguéssim fet molts més.

Quan vàrem entrar a Birmània, ens va xocar la quantitat de brutícia que vèiem per tot arreu. No n’hi ha per menys: al primer restaurant on vàrem anar, tant sols passar la frontera, ens van donar un bol amb una sopa de verdures amb la que entretenen als clients mentre esperen el plat. A la primera cullerada, mitja dotzena de mosquits flotaven morts en un ofec insolent. A la sopa, entre les verdures, més de cinquanta animals restaven nedant de la mateixa manera. La resta del país no és més net. Quan en marxem, però, no és en això en el que pensem en recordar les primeres sensacions Birmanes. La brutícia, les dents plenes de bettel, les galtes de thanaka, o les faldilles que porten tant homes com dones, son uns dels atributs culturals que sempre associarem amb Birmània, però el que més ens ha agradat del país és la sensació gairebé constant d’estar en un lloc realment autèntic, al que el turisme encara no ha pogut contaminar ni pervertir del tot.

No es pot dir que Birmània s’hagi preservat verge al turisme. Està molt menys transitat que els països veïns, hi ha moltes més zones lliures de backpackers que a la majoria de llocs del sud-est asiàtic i, sobretot, més lliures de les sorolloses festes etíliques de la costa tailandesa. En algunes parts del país fins i tot semblava que la gent local hagués vist ben pocs estrangers com nosaltres i això ens ha portat a situacions força peculiars com quan força gent volia fer-se fotos amb nosaltres o quan els avis, prenent l’aire davant de les cabanes, cridaven amb pressa als seus nets mentre ens senyalaven indiscrets per tal de que poguessin veure’ns passar i ens saludessin amb curiositat i vergonya mentre s’amagaven entre els seus lungyis.

Tenim la impressió de que a Birmània vam entrar-hi per la porta del darrere, en un lloc que ens va xocar i ens va sorprendre i on vàrem tenir els primers contactes amb la hospitalitat birmana. Des d’aquesta porta vam poder caminar fins a l’interior del país, coneixent algunes ètnies i formes de viure diferents. Tot el pes de la història ens va mostrar una de les meravelles més impressionants del món amb la màgia de l’alba i el crepuscle a Bagan, i vàrem descobrir el passat colonial en l’adrenalina de volar amb un tren de més de cent anys fins a arribar a l’antiga capital de Birmània. La tristesa i l’esperança es varen fondre tot en un quan ens vam poder submergir en la realitat dels desplaçats birmans i en els esforços que es fan per canviar la seva situació i el seu futur.

Per tot això, i per molt més, Kyeizu tinbade Birmània.