En tren per la corda fluixa

Els principals atractius de Birmània, el Llac Inle, Bagan i Mandalay, es complementen amb Hsipaw pels qui volen aprofundir en el món més rural del país i descobrir els poblets i la vida camperola de la zona. Un cop allà, no deixem passar l’oportunitat de recórrer el poble i els seus voltants amb bicicleta. Hsipaw és un lloc tranquil, un altre dels molts indrets fàcils de conèixer a cop de pedal. Un riuet ple de cascades ens ofereix un gorg on refrescar-nos a mig transitar els afores del poble i una muntanya pròxima ens ajuda a endevinar per on hem rodat durant el dia des d’una privilegiada alçada il·luminada per la posta de Sol. Tot i que hi ha poc a veure pels que ja estem acostumats als immensos barrets de palla que es mouen lentament com discs grocs entre la verdor dels arrossars, Hsipaw ens ajuda a acabar-nos d’impregnar de la vida rural d’un país que estem a punt de deixar i que, si bé en un principi ens va semblar hostil i caòtic, ens ha enamorat amb la seva humanitat, la seva cultura i els seus paisatges.

Des de Mandalay surten dues vies fèrries, la que porta a Yangón, al sud, i la que creua cap a l’oest, passant per Piyn-Oo-Lwin i Hsipaw fins a arribar a Lashio. El tren es va construir per tal de poder facilitar les comunicacions entre la capital de la colònia anglesa amb els estats Shan i que els britànics poguessin controlar aquesta ètnia encara ara indòmita. La nostra intenció és anar des de Hsipaw fins a Mandalay, però degut a les 14 hores del trajecte, si no comptem amb que hi ha descarrilaments cada 2×3 i incontables retards, decidim fer en tren el trajecte fins a Pyin-Oo-Lwin que tant sols dura sis hores, i des d’allí a Mandalay en bus, molt més ràpid i segur.

La via per la que passarem, com el tren mateix, va ser construït pels britànics l’any 1901 i pel que podem veure sembla que des de llavors les reformes o millores, tan del tren com de la via, han brillat per la seva absència. Només arribar a l’estació, aquesta ens premia amb la imatge que esperàvem. Quatre línies de tren davant un edifici petit i rudimentari, plenes de gent creuant amb tot tipus de mercaderies, restes d’antigues vies que han perdut terreny davant plantes i matolls, venedores ambulants de qualsevol tipus de menjar, des de patates i galetes fins a fruita passant per pollastres a la brasa o plats de noodels envasats en bosses de plàstic. La imatge és pintoresca i animada, plena de vida i de color, com ho serà el trajecte en tren mateix. En comprar el tiquet ens diuen que hi ha l’ordinary class i la upper class i l’encarregat de l’estació no es pot creure que essent nosaltres turistes no comprem la upper, pel que li ho hem de repetir vàries vegades. La diferència entre les dues classes? Uns van en seients encoixinats i els altres son de fusta. El que no diuen és que les finestres de la upper són més petites i només s’obren fins a la meitat, privant-te del paisatge, que és el que més ens interessa. A més, envoltats d’europeus ja ho estem a Europa, preferim viatjar amb els asiàtics a l’Àsia.

Com hem dit, les reformes o modernitzacions del tren son nul·les, les reparacions, inexistents. Per això la majoria de portes no tanquen, les plataformes entre els vagons estan trencades, la via es deixa veure entre les escletxes del terra i els ratolins ens corren entre les cames. El vaivé del tren s’accentua pels bonys i clots de la via,  és difícil mantenir el cul quiet al seient i el perill de descarrilament sembla constant. Com que quan un vagó es tomba cap a la dreta el següent ho fa a la inversa, sembla que el moviment sigui doblement pronunciat. Les fulles d’arbres i plantes que s’interposen al pas del tren entren per la finestra, fuetejant a qui s’hi atansa, i els marcs de ferro les esporguen deixant l’interior dels vagons verds com jardins. No tant sols para a tots els pobles, per petits que siguin, sinó que en algunes ocasions també fa parades al mig del no res, entre la selva o en un descampat, per tal de que pugi una família o baixin un parell de monjos. A cada parada, com sortides del no res, birmanes expertes en equilibrisme porten sobre el cap infinitat d’opcions alimentàries que ofereixen a la gent per les finestres del tren.

Sigui com sigui, ens encanta. Molta gent intenta comunicar-se amb nosaltres, i tothom sembla relacionar-se entre si. Si una senyora treu una saca de mongetes, dos més se li atansen i l’ajuden a muntar els farcellets que d’altra gent li van a comprar i, en un moment, tenen muntada la paradeta del mercat dins del vagó mateix. La manera de ser dels birmans, oberta, propera i desvergonyida, porta a tothom a interactuar entre si, a fer del tren com si fos casa seva i a nosaltres, estar entre aquest caliu, ens encanta.

La part més destacable del viatge? Les vistes des del tren al seu pas pel viaducte de Gokteik. Aquest, de gairebé set cents metres de punta a punta, salva una vall a més de cent metres d’altura. És el segon més alt del món, i va ser el primer en el moment de la seva construcció. La grandària de les muntanyes, la caiguda que hi ha des del viaducte, la petitesa del tren i la fragilitat del pont, fan que sigui una experiència ideal per a superar qualsevol por a les altures. O que t’agafi un síncope. Les corbes de la via fan que abans d’arribar al viaducte aquest ja es vegi des de lluny de tal manera que la por se’t va posant al cos. Penses que no passa res, però les sotragades del tren son constants i a cada trontoll et tornen a la realitat amb la violència del moviment dels vagons. Vas recordant les dades que voldries no saber: que el viaducte es va construir el 1901 i que aquests cent anys a la intempèrie no deuen assegurar una bona conservació. Que des de que van marxar els britànics no hi ha hagut manteniment, que… ja hi som. El tren afluixa per reduir el balanceig i tothom es tomba cap a les finestres de la dreta per espiar. Sabem que el pes de la gent cap a la mateixa banda pot ajudar a fer caure el tren (el viaducte és molt estret) i ens plantegem d’anar a l’altra banda a fer contrapès. Posats a morir igualment, però, millor haver pogut espiar per la finestra o sigui que, com la resta, turistes i locals, ens deixem embadalir pel paisatge i pel recorregut a la corda fluixa.

Sis hores després d’haver sortit de Hsipaw arribem d’una peça a Pyin-Oo-Lwin. És una ciutat amb poc més encant que el que li resta d’haver sigut el lloc d’estiueig de la classe alta britànica de l’època colonial. Les reminiscències de llavors recorden certa esplendor ara en decadència, cases colonials i cotxes de cavalls son l’únic atractiu que trobem a la ciutat. Per poc que ens allunyem del centre, deixem enrere el caos que envolta els carrers més pròxims al mercat i fem cap a un llac plàcid i tranquil. Allà al·lucinem amb les grans cases enjardinades, ostentoses, exagerades, amb cotxes nous i immensos aparcats al davant, mansions que destaquen vergonyosament en un país com Birmània, subratllant les desigualtats i que s’intueixen (més en un lloc com Pyin-Oo-Lwin) com una trista herència del colonialisme britànic.

Havent fet una nit a Pyin-Oo-Lwin, despuntem amb bus cap a Mandalay. Tot i que ja no és la capital del país, Mandalay té tots els ingredients d’una gran ciutat asiàtica: molta gent, contaminació, caos i un transit del tot anàrquic. Després d’haver gaudit tant com hem fet de la vida rural de Birmània, no ens venia gaire de gust viure la bogeria d’una ciutat així, per tant ens hi quedem tant sols dos dies abans de tornar cap a Tailàndia. Aprofitem per visitar el pont d’U-Bein, a Amarapura (ciutat limítrofa amb Mandalay), el pont de teca més llarg del món, construït l’any 1850 sobre el llac Taungthaman. Antigament era transitat sobretot pels budistes per creuar del monestir cap a la ciutat. La teca s’aixeca fràgil i prima sobre les sempre quietes aigües del llac, com l’esquelet d’una serp gegant, més d’un quilòmetre de camí tremolós, transitat per monjos, pescadors i turistes. El Sol ponent sembla seguir el camí del pont, fonent-se en l’horitzó amb la quietud del llac en el que sembla haver-se aturat el temps.

L’endemà, abans de marxar cap al sud, anem a veure Mandalay Hill, una muntanya tant plena de temples i pagodes, que sembla que tota ella s’hagi erigit com un gran temple. Centenars d’escales (que hem de pujar descalços, com a tots els llocs sagrats del budisme) la remunten pels quatre costats fent diferents parades en nombrosos pisos, cadascun d’ells amb les seves figures de budes, diferents temples i pagodes particulars, més espectaculars com més amunt ens trobem. A mesura que anem pujant no és tant sols l’espectacle de les construccions religioses el que ens meravella, sinó que també ho fa la visió privilegiada que se’ns ofereix de la ciutat i de la plana on aquesta es troba.