Bagan: de pagoda a pagoda, de Sol a Sol

La història diu que després de la incineració de Gautama Buda, les seves cendres es van donar a vuit reis que van construir vuit grans monuments per guardar-les, a mode de relíquia. D’aquestes construccions, en forma de campana, se’n va anomenar pagodes. Amb l’expansió del budisme per Àsia es van popularitzar les pagodes a tot el continent i van passar a tenir funcions de temples o santuaris, la majoria amb imatges del Buda. Construïdes a milers des de Corea fins a la India, passant pel Vietnam o la China, és a Birmània on es pot veure un dels grups de pagodes més espectaculars del món.

Durant els nostres dies al país n’hem vist de totes les formes possibles, amb bases quadrades, còniques, hemisfèriques, algunes poc més altes que una persona i altres tant grans com edificis de 30 pisos. Pagodes blanques, daurades, estilitzades i xates, de terra o totxo es troben per desenes en pobles i camins, destacant entre el verd dels arbres de cada muntanya i deixant-se veure per sobre els arbres de totes les planes. Així com Tailàndia està ple de temples, les construccions religioses que recordarem de Birmània son les pagodes. I les que se’ns faran sempre inoblidables, les de Bagan.

Bagan va ser la primera capital de Birmània, una ciutat gran i rica, habitada per mig milió d’habitants que va viure una prolongada esplendor entre els segles XI i XIV, quan va ser saquejada i ocupada per mongols. Avui, pocs milers de persones repartides entre els tres municipis de la zona canvien poc a poc la seva vida rural per culpa de la creixent influència turística. La història de Bagan, però, recorda que quan vivia la seva època daurada, centenars de pagodes al seu voltant el van convertir en el centre budista més important, destí de peregrinacions de tot Àsia.

Al llibre Els dies de Birmània d’Orwell (escrit poc abans que el seu Homenatge a Catalunya), hi podem trobar un dels principals motius que impulsen la construcció de pagodes:

“Segons les creences budistes, els que s’han portat malament durant les seves vides passaran la pròxima encarnació en la forma d’una rata, una granota o algun altre animal d’ordre inferior. U Po Kyin, [que al llibre és força mal parit] era un bon budista i estava decidit a evitar aquest perill. Dedicaria els seus últims anys a les bones obres, que s’amuntegarien a la balança i guanyarien a la resta de la seva vida. Probablement, les seves bones obres consistirien en construir pagodes. Quatre pagodes, cinc, sis, set –ja dirien els sacerdots quantes se’n necessitarien-, amb pedra treballada, para-sols daurats i campanetes que dringarien amb el vent (cada dring equival a una pregaria). I tornaria a la terra en forma d’home –una dona esta al mateix nivell que una rata o una granota- o potser, en el millor dels casos, com un animal superior: per exemple, un elefant”.

A l’esplanada d’uns 42 quilòmetres quadrats que s’estén al voltant de Bagan, regada per les aigües del riu Ayeyarwady, centenars de pagodes demostren que als habitants de la ciutat se’ls en va anar de les mans la construcció d’aquestes estructures que fan malpensar de la bondat dels primers birmans (tanta necessitat de netejar el seu karma és sospitosa). A Birmània encara ara segueix la creença a l’hora de construir pagodes, cosa que fa que s’hi inverteixi més diners que, per exemple, a la construcció d’escoles o hospitals, de ben segur que fan més falta.

Dels tres pobles que hi ha al voltant de les construccions, dos es diuen New Bagan i Old Bagan, i el tercer Nyaung-U. Nosaltres evitem els de les denominacions anglosaxones amb els hotels més cars, alguns d’ells d’autèntic luxe entre les cabanes de fusta i llauna, i anem a l’altre on s’hi troben les guest house més humils. Després de l’experiència de pedalar sota el Sol birmà a Hpa-An, on semblava que nedéssim entre la xafogor constant, intentem llogar una moto per recórrer la zona de pagodes i ens diuen, mentre esquivem altres motos kamikazes que passen pel nostre costat, que està prohibit circular amb moto per la zona. Com? Li senyalem la mitja dotzena que veiem en tant sols un moment i ens diu que no, que està prohibit pels turistes. La manera com tothom (i nosaltres) recorre la zona és amb bicicleta elèctrica.

Tant sols tres carreteres son les que enllacen tota la plana amb els pobles i d’elles en surten un entramat de camins plens de forats i tolls que connecten la majoria de pagodes. Algunes son petites construccions de totxo amb petites obertures on hi ha figures de budes i altres grans edificis de més de trenta metres. Totes son diferents, però en la majoria, a banda dels budes, hi ha un element comú: Birmans venent coses. Al primer “bueno, bonito i barato” ens fem càrrec de com n’és de turística la zona on ens trobem, tot i que encara sigui temporada baixa. Pantalons de fil, caixetes de bambú i teles amb dibuixos de monjos (totes elles iguals, sigui quin sigui el dibuixant) a les mans de venedors amb cap ganes de deixar-te en pau fins que no els promets que tornaràs l’endemà a comprar-li la mercaderia, es fan omnipresents en les pagodes més pròximes a les carreteres.

La mala gestió del turisme (i del país sencer) han portat a la construcció d’una pista de golf i un aeroport dins de la zona arqueològica, d’un gran museu que enterboleix i espatlla la línea que dibuixen arbres i pagodes en l’horitzó i d’un hotel de luxe i torre d’observació (totalment innecessària) de 61 metres. Per més inri, aquests últims són propietat de familiars del cap de la junta militar. Aquests despropòsits i les males restauracions de pagodes han sigut suficients com per que Bagan encara no pugui ser considerat Patrimoni de la Humanitat.

La història birmana es materialitza davant els nostres ulls mentre entrem a les pagodes, les recorrem per dins i fora, i pugem a les que es pot. A les fosques, per estrets passadissos i escales de vertigen recorrem el seu l’interior i al·lucinem amb l’espectacle que es pot veure des de les seves terrasses.

Escollim una de les pagodes més altes on la visió de la resta és més privilegiada i ens hi quedem a la posta de Sol. Com que no en tenim prou amb l’espectacle, també hi anem l’endemà, encara amb lleganyes a la cara, a veure’n la sortida. Ja hi som a dos quarts de sis del matí. Al nostre davant, la foscor més absoluta. Les estrelles que brillen al cel ens indiquen que els núvols ens deixaran veure la sortida del Sol i esmorzem encara en la fresca de les últimes hores de la nit. Quan comença a clarejar, una boirina com de mil teteres abraça les pagodes que ens rodegen donant-los-hi un aire fantasmagòric, màgic. Les formes peculiars de sinuosos pits de gegantes comencen a destacar entre el verd de les acàcies que poblen tota l’esplanada i els núvols rosats de l’albada. A mesura que augmenta la llum i sobretot quan el gran disc solar es comença a deixar veure a l’horitzó, les pagodes van guanyant color fins a assolir ràpidament el roig terrós tant característic, el mateix color viu de la terra que les envolta. Tres globus aerostàtics que s’aixequen a l’horitzó acaben de donar un toc pintoresc a una estampa que se’ns quedarà gravada per sempre.