Caminant i navegant rumb al Llac Inle

Arribem a Kalaw des de Hpa-An a les 3 de la matinada i anem directes a l’hostal que ens havien recomanat. A aquella hora i portant-ne 18 de viatge, qualsevol cosa et sembla un palau. A Kalaw no hi ha massa cosa a fer, és un poble rural molt petit que des de fa pocs anys comencen a transitar la gent que, com nosaltres, vol arribar al Llac Inle caminant tres dies entre les muntanyes del centre de Birmània. Això ha fet créixer el nombre d’hostals i, sobretot, de llocs on s’organitzen les excursions. Nosaltres contractem un guia a l’hostal mateix amb una parella de Polònia i dues noies canadenques. Ens recuperem del pesat dia d’autocar tot passejant pel poble i pel mercat i ens fem les motxilles per començar a caminar l’endemà mateix.

Kalaw es troba considerablement més alt que el llac Inle, cosa que fa que els tres dies de caminada siguin, majoritàriament, de baixada. Caminem uns 18, 22 i 16 kilòmetres per dia, o sigui que, deixant de banda alguna butllofa causada per una xiruca poc portada, se’ns fa un trajecte força suau.

El primer dia caminem cinc horetes d’un trajecte bastant irregular. És quan fem la zona més muntanyosa i és quan l’altura en la que ens trobem ens regala les millors vistes dels camps d’arròs. Entre la verdor de les muntanyes, aquí i allà brillen en blanc i daurat les moltes pagodes que es troben en tot el país. Avancem poc a poc amb la companyia de bous i vaques que ens miren amb l’única pretensió de menjar més herba i banyar-se en el fang. De tant en tant, com apareguts del no res, nanos de 8 i 10 anys, arrosseguen les bèsties mirant-nos de reüll amb curiositat i vergonya. A mitja tarda, sobre un turonet i entre les fulles d’un bosc de bambú s’hi deixen veure unes teulades de llauna i uralita. És on ens quedarem a dormir, un poble petit d’unes 25 cabanes de teca i bambú repartides al voltant d’un sol carrer principal amb algunes bifurcacions.

Després d’acomodar-nos en una espècie de cobert amb matalassos a terra sortim a recórrer el poble i no podem evitar sentir-nos una mica extraterrestres. Estranys intrusos en un món que no és el nostre, amb unes pintes rares, fent fotos contínuament a qualsevol racó, a totes les estampes que pels pocs habitants del poble són d’allò més normals. Però les càlides mirades de la gent no ens fan sentir tant intrusos com realment som i, tot i que no ens assalten tant com a Hpa-An, on molta gent se’ns emportava fotografiats de record als seus mòbils, tothom intercanvia algun mingalaba amb nosaltres. De cop, precedits per crits i riures, apareixen un gall i un núvol de pols. Darrera, un grup de canalla, bruts i mocosos, deixen en pau al gall, ja que ens han vist a nosaltres i els semblem més curiosos que la bèstia. Amb els petits no ens cal cap paraula, de seguida ens agafen per les mans i amb quatre gestos ens fan participar en els seus jocs.

La canalla entretinguts amb nosaltres, els més grans del poble veient passar la tarda amb calma prenent la fresca al carrer, noies joves vigilant els més petits o acabant de fer les feines del dia i a tots els nois, els trobem a uns 100 metres del poble on han improvisat una pista de chinlone, l’esport nacional de Birmània. Aquest consta d’una pilota de canya (anomenada chinlone, com el joc mateix) que els jugadors es van passant amb els peus i el cap. Normalment es fa un cercle d’unes 6 a 10 persones que es xuten la bola entre elles sense que aquesta toqui a terra. No es tracta d’un esport competitiu encara que en algunes ocasions, com aquí, es jugui amb dos equips i en un camp com el de voleibol.

Les dones del poble, com la majoria de les que hem trobat treballant els camps, porten uns grans mocadors al cap, sempre de colors vius i brillants que destaquen amb força sobre les túniques negres que vesteixen i la seva pell morena. Això indica que pertanyen a l’ètnia Shen. A Birmània s’han contat (tot i la brutal destrucció de pobles birmans a mans dels britanics durant la colonització) fins a 135 ètnies diferents, que es reparteixen entre els 14 estats i divisions que formen el país. Del total de la població, un 68% pertanyen a l’ètnia Bamar (o Birmana), i son els qui controlen totes les institucions del país. Evidentment, també controlen l’exèrcit, que té el govern a les seves mans. La majoria de conflictes del país tenen a veure amb la necessitat de preservar la identitat i cultura pròpies de les ètnies minoritàries, i de la voluntat de la majoritària de subjugar-les. No és que els birmans no tinguin en compte les demandes de les minories, sinó que des del 1962, aquestes, han estat víctimes de massacres, violacions, desplaçaments forçats i tot tipus d’abusos. En algunes parts del país (molt lluny d’on deixen entrar turistes) es parla, fins i tot, de neteja ètnica.

Aquest conflicte ha fet que les ètnies minoritàries responguessin amb més de trenta guerrilles que van portar al país a una guerra civil, i a milers de persones a haver-se de refugiar a altres països. Moltes persones treballen arreu del món amb desplaçats de Birmània, com per exemple l’ONG Colabora Birmània, que hem pogut conèixer de prop.

Quan anem a sopar ens sorprèn que el guia estigui molt més simpàtic i xerraire que durant tot el dia, durant el qual gairebé tant sols ha respòs amb monosíl·labs a les nostres preguntes. Ara fa bromes, ens mira més directament a la cara, i es mostra pròxim i sociable. De seguida ens adonem que porta un pet impressionant, però el preferim així que tant poca-sang com estava durant el dia. Entrebancant-se amb les paraules ens diu que tres dies abans i tres dies desprès de la lluna plena d’octubre, hi ha algun tipus de festa – ens costa endevinar quina- al monestir del poble. Com que fa tres dies de tal lluna, estem de sort. Podrem endevinar de quina festa ens parla. Quan és fosc anem al monestir seguint tota la gent del poble per una pronunciada pendent. Allà, una quinzena de joves preparen els instruments que amenitzaran la nit, una dotzena de campanes i gongs, un parell de plats i un djembé allargat d’un parell de metres (no els deixem en pau fins que no ens els deixen tocar). Mentrestant els més grans, davant les mirades embaladides dels petits futurs monjos budistes, intenten fer volar una khom loi, o llanterna voladora, un globus de paper d’arròs que, amb un petit foc de cera a dins, s’eleva a mode de globus aerostàtic. Com un bidó lluminós, els budistes creuen que s’emporta els problemes i preocupacions cap a la llunyania a la vegada que porten bona sort i prosperitat.

Van arribant, nou processons diferents, de nou pobles de la zona que fan trobada per resar en aquest monestir. En cada una d’aquestes processons, les noies al davant, amb la característica indumentària shen, callades i fosques, espelmes en mà, obren camí com cuques de llum de colors. Al darrera, els nois, desfent la cua entre crits i xiscles en el que en un principi sembla un evident estat etílic, però de seguida endevinem que és més tradició que una altra cosa. Entre els exagerats crits d’ells i el tènue silenci d’elles, s’hi intueix un abisme que va més enllà de les costums de la seva ètnia i que il·lustra el masclisme que tenyeix les relacions entre nois i noies al país.

El segon dia de trekking comença molt suau, amb una boira espessa que durant els primers quilòmetres ens resguarda de la calor sufocant i li dona certa màgia als paisatges que combinen les interminables terrasses de plantacions arrosseres amb els majestuosos boscos de bambú. De tant en tant, entre la boira, les banyes dels búfals dibuixen mitges llunes grans i fosques. Qui sembla que no ho passa massa bé és el nostre guia, que arrossega una ressaca que el fa suar abans d’hora i li tenyeix els ulls de roig. Si ahir no canviava ni una paraula amb nosaltres, avui ni ens mira. Avançant el dia, a propòsit de la boira, es deixen veure les muntanyes que ens rodegen i les planes més llunyanes, fins que arribem al monestir on passem la segona nit del trekking. Allà, grups de petits monjos recorden amb els seus jocs que son més nens que budistes i ens preguntem si és just que amb tant poca edat, se’ls predefineixi tant la vida. La tarda se’ns passa passejant els voltants del convent mentre el nostre guia supera la ressaca amb una botella de ron sec birmà. Pocs minuts després no calla, torna a ser simpàtic, al final, cansí, embafador.

Tant diferents al taronja viu de Tailàndia, les túniques dels monjos birmans, són d’un color bordeus que, amb la tonalitat semblant amb la que pinten els temples i la morenor de la seva pell brillant, fan que sembli que tot el que ens envolta hagi estat regat per una pluja de pols de safrà. Fins i tot les pedres, el fang, o la llum del sol, rogenca tot el dia, com d’un crepuscle permanent, semblen haver-se posat d’acord per reproduir totes les tonalitats d’una mateixa paleta oxidada.

La mateixa paleta de color és la que predomina en el nostre últim dia de caminada i mentre ens atansem al Llac Inle, que es va deixant veure en l’horitzó, brillant com un immens diamant, tot sembla tenyit de roig, de morat o bordeus. Les persones que ens trobem pel camí, els bous i les vaques que passegen o l’aigua dels rius, semblen sortir directament de terra, com animades escultures de fang. Tant sols el verd dels ficus i el blau del cel s’atreveixen a donar un toc diferent a tanta monocromía.

L’entorn canvia radicalment quan arribem al nostre destí. Les muntanyes han quedat al nostre darrere i al davant tant sols hi tenim una esplanada majoritàriament ocupada per l’aigua. El color de la terra és més clar. I el llac ens retorna com un mirall el blau del cel. Però el canvi més xocant no es troba en el paisatge. Per primer cop des de que som a Birmània ens adonem que som en un lloc molt visitat –i pervertit- pel turisme. El centre del país, sobretot les ciutats de Bagan i Mandalay, juntament amb Rangún, conformen un circuit turístic que s’escampa cada cop més arribant, també, al Llac Inle i a altres pobles com Hsipaw. Es multipliquen els mercats de souvenirs, els restaurants amb menjar western, i els grups d’europeus i estatunidencs fent soroll per tot arreu.

Però si hem estat tres dies caminant per arribar al llac ha sigut, a banda de descobrir els paratges del camí, per veure una forma de vida i de treball única al món. El llac, d’uns 500 quilòmetres quadrats, en pocs llocs té més de 2 metres de fondària el que, junt amb les seves aigües tranquil·les, fa que emmiralli el cel i tot el que s’hi atansa amb una màgia espectacular creant uns reflexes únics (i això que de reflexes n’hem vist uns quants, nosaltres). Els Intha (fills del llac) son els habitants de més de 200 poblets que viuen a les ribes del llac o al damunt del mateix, on van arribar escapant de diferents lluites interètniques trobant la pau en un entorn aquàtic. En un primer moment això ens recorda als Uros del llac Titikaka de Perú, on la gent també s’hi va instal·lar buscant que els deixessin viure tranquils.

Els Intha, no tant sols han creat una forma de viure sobre l’aigua única al món, sinó també de pescar. Dues de les arts de pesca més utilitzades al llac no es poden trobar en cap lloc més del planeta. D’una banda utilitzen unes característiques estructures còniques que els pescadors posen i treuen contínuament a l’aigua per atrapar els peixos en desplegar la xarxa interna. D’altra banda, per grups, espanten els peixos donant cops a l’aigua amb immensos pals de fusta des de la punta de les barques, mentre un d’ells, deixa anar i recull xarxes a l’aigua. El més peculiar és que mentre aquest utilitza ambdues mans per manejar la xarxa, ha d’utilitzar el rem amb un dels peus, aguantant-se a la barca tant sols amb l’altre en un fràgil i impressionant exercici d’equilibri sobre les aigües del llac.

Pescadors espantant el peix

Típic art de pesca Intha

Desenes de canals enllacen les cases, els diferents pobles, els mercats flotants i, fins i tot els jardins flotants, i és que recollint i amuntegant diferents algues, han aconseguit plantar tomateres sense que aquestes necessitin terra, creant autèntics horts flotants al llac. Entre aquests els fills del llac s’hi mouen amb barca, però, com vam comprovar quan la nostra canoa es va enganxar entre dos rengs de tomateres i vam haver de baixar a empènyer, poden aguantar tranquil·lament el pes d’una persona.

Poble flotant

Remant entre tomateres

La millor manera de conèixer el llac és navegar-lo llogant una barca que t’hi passegi. Caminant pel costat del canal és fàcil quadrar un preu que ens va bé a nosaltres i al barquer i emparaular-ho per l’endemà. A nosaltres ens costa poc al·lucinar amb les diferents arts de pesca, els horts de tomateres o les canoes que passen entre les cases per recollir els nens que van a l’escola. Però veiem els pobles flotants passant més ràpid del que ens agradaria i ens estranya la pressa que té el barquer. Hem de passar el dia sencer amb ell i només portem dos hores… ens fa baixar en una casa i de seguida entenem la pressa. És un petit taller de plata on ens ensenyen el procés de construcció de diferents joies mentre ens fan passar de seguida cap a la botiga, tres vegades més gran que el taller. En poca estona i després de diferents parades sabem com es fa la plata, el tabac, i unes teles caríssimes, el fil de les quals es treu de la tija de la flor de lotus.

Farts de gift shops li diem al guia que res d’això, que nosaltres lo que volem és veure el llac, passejar sense presses, veure els pescadors, i que es deixi de portar-nos a més llocs per turistes, que no és el que ens agrada. Abans, però, ens pregunta si volem anar a veure les long neck woman i ara si que ens hi neguem rotundament. És el circ freack del segle XXI. No hi ha l’home elefant però hi ha la dona girafa, malvivint de la particularitat de formar part d’una ètnia amb el característic collar que les condemna a una vida de mals d’esquena i de cap, queda d’allò més pintoresca als ulls de tot turista, per això han de continuar vivint amb les anelles que els allarguen el coll i els hi escurcen la vida.  A banda de que no ens sembla bé el fet de convertir en circ la diferència cultural ni en paradetes de fira les vides humanes, no volem participar en l’exposició de persones.

Aquests dies hem començat a conèixer la diversitat étnica i riquesa cultural de Birmània, i no podem sinó desitjar que el país continui obrint-se a nosaltres com fins ara.