Descobrint Birmània

e3

Estem a Mae Sot, a 4 km de la frontera Birmana. Tenim els visats impresos (per segona vegada) als passaports, o sigui que no hi ha d’haver problema en creuar. Agafem un tuk-tuk fins a la frontera, la creuem a peu i fem cap a Myawaddy. Des d’allà hem d’anar a Hpa-An, la nostra primera parada a Birmània, un poble a 130 km de la frontera i on esperem arribar en tres horetes gràcies als busos que segurament surten ininterrompudament (il·lusos nosaltres, acostumats al sistema de transport públic Tailandès). Sortim a les 9 del matí, havent esmorzat bé per tal de ser a dinar –sobrats-  a Hpa-An.

Creuar una frontera per terra sempre té un no se què simbòlic. Com el xarop i el pastís que empetiteixen i fan créixer a l’Alícia per que passi per diferents portes, a nosaltres el visat també ens permet passar per un portal màgic: té el poder de canviar la realitat que t’envolta. És fàcil pensar que tal canvi ha de ser progressiu i gradual. Que el que separa realment un país d’un altre no és una línea imaginària sinó una variació escalonada de costums, de maneres, que fonen el modus vivendi d’un país amb el d’un altre en una boira imprecisa. Canviar de país en avió és moure’t d’un lloc neutral i escèptic a un altre lloc neutral i escèptic, d’aeroport a aeroport, canviant de cop la realitat d’un lloc per la d’un altre, sense el temps necessari per assimilar el canvi. Factures les maletes vestint pantalons curts i les reculls amb anorac. Sembla que utilitzant la via terrenal, el canvi hagi de ser gradual i que les peculiaritats o costums pròpies del país al que vas s’hagin d’anar intuint a mesura que t’hi acostes, que les del país que deixes s’hagin d’anar repetint, encara, un cop l’hagis abandonat.

Passar de Tailàndia a Birmània, però, és un canvi sorprenent. Ens movem ràpidament entre el caos de la zona fronterera. Una tailandesa somrient ens estampa la sortida del seu país al passaport i cent metres, un pont, dues cues i cinc minuts després, un birmà somrient ho fa amb l’entrada al seu. Li donem les gràcies (és el primer policia de duanes simpàtic que hem vist mai), i ens desitja bon viatge. Com que els nostres ulls es van acostumant a la foscor de la sala on ens trobem, ens fixem millor en les seves dents, i ens estranya veure que estan completament roges, com si les banyessin de sang unes genives descarnades, o com si li acabessin de partir la boca d’una pallissa. Però com que la seva cara és de serena tranquil·litat, no en fem massa cas.

I llavors, en passar la frontera, Birmània. El canvi de país ens agafa desprevinguts, ens xoca com si Tailàndia, no ens hagués sapigut previndre del que ens trobaríem, sense avisos, sense spoilers. El que més ens sorprèn, de menys a més, és: la brutícia (deixant clar que els conceptes de net/brut són relatius i objectius, direm sempre que és brut des del nostre punt de vista). Birmània és molt més brut que Tailàndia. Brossa per tot arreu anticipa els gestos de la gent tirant de tot a terra com si cada pam del país fos la seva deixalleria particular; les faccions de la gent, molt menys asiàtiques. De cop, són més alts i foscos, fent evident la proximitat amb la índia i que el fet que ambdós fossin colònia anglesa, que en va facilitar les migracions; les faldilles de tots colors, la majoria a quadres, que vesteixen gairebé tots els homes. En diuen lungui i consten d’una tela llarguíssima en forma de tub que es lliguen a la cintura (constantment se l’estan lligant i deslligant, acomodant-se-la sobre les camises), amb un nus característic a la part del davant i que els manté les cames fresques tot i dificultar-los pujar i baixar de les motos; les boques ensangonades de tothom. Com el policia de duanes, tothom sembla força simpàtic. Com ell, tothom ens somriu, i com les seves dents, les de la resta també semblen plenes de sang. Ens anem fixant en les seves cares i veiem que molts tenen bonys a les galtes que s’assemblen als que se’ls marquen als peruans quan masteguen fulles de coca. Això ens recorda que uns amics ens havien explicat que a Birmània és típic mastegar betel o paan.

Dos presumits models lluint els seus lungui

Dos presumits models lluint els seus lungui

Dentadura destrossada pel betel

Dentadura destrossada pel betel

El paan, és un preparat altament addictiu i estimulant (no cal dir que nociu per la salut) format per nou d’areca i tabac sucat amb una pasta a base de calç, que ben bé sembla cola blanca, i enrotllat per una fulla de betel, d’on treu el nom més popular. Mastegar-lo produeix un líquid roig i espès que, mesclat amb la saliva, és el que fa que sembli que tinguin la boca plena de sang. Mentre ho masteguen, van escopint per tot arreu deixant el terra ple

de generosos gargalls rojos, característiques marques birmanes que ens aniran seguint de forma recurrent durant tota la nostra estada al país. A banda de tenyir les dentadures nacionals, el betel també te la propietat de destrossar-les. Per això és fàcil trobar gent a la vintena amb les boques ja faltes de força peces. No cal dir com les tenen els de seixanta o setanta anys.

omnipresents escopinades birmanes

Omnipresents escopinades birmanes

També ens criden l’atenció les cares de la majoria de gent, amb grans marques d’una espècie de pintura d’un color ocre clar.  És el thanaka, crema aromàtica que s’aconsegueix a partir de l’escorça d’un arbre i que serveix com a cosmètic, per preservar dels rajos del Sol i com a anti mosquits. Sobretot les dones, però també homes i nens, llueixen diferents dissenys a les cares, el més característic dels quals és el de tes grans rodones, una per galta, i una a la front, però també hi ha qui s’hi dibuixa flors o papallones. Les lungui, el betel, i el thanaka seran els tres trets distintius de la gent que ens recordaran, en tot moment, que som a Birmània.

IMGP0405 bona-

Aclimatats ja a aquests canvis, busquem l’estació de bus. Ens diuen que al poble no n’hi ha, que l’única manera per arribar a Hpa-An és amb cotxe privat, i es clar, el que ens ho diu té el millor i el més barat. Sabem que ens hem d’allunyar més de la frontera, i caminem uns minuts amb les motxilles. Anem preguntant per l’estació al carrer, en botigues, a les portes de les cases i tothom insisteix en lo mateix. Si existeix l’estació de bus ha d’estar ben amagada, i la gent de la ciutat li fa boicot, ja que ens diuen que no n’hi ha. Finalment, amb incrèdula resignació busquem un cotxe que ens porti i ens hi acomodem en un moment. Tenim espai, l’ordenador amb la bateria carregada i moltes coses per escriure sobre Tailàndia. Les tres hores que (encara suposem) ens separen de Hpa-An, segur que seran productives. Però res més lluny de la realitat. Ens comencem a allunyar de la frontera havent fet incontables parades en els llocs més surrealistes per carregar, descarregar, i tornar a carregar tant persones com maletes i saques de fruita i verdura. Sense saber com, el que havia de ser el nostre transport i improvisat lloc de treball virtual, s’ha convertit en un atapeït infern amb rodes. Tres persones als dos seients del davant, quatre (entre els que ens contem nosaltres dos) als tres de darrera i tres persones més, encabides al maleter entre la càrrega. Premi al millor tetris per al conductor.

IMGP1 (17)

El pitjor, però, no és la manera en com ens han comprimit al cotxe, tampoc el fet que quan un recolza l’esquena al seient, la resta no puguin fer-ho i s’hagin de tirar endavant. Tampoc és la pols que crea una crosta blanquinosa a les nostres pells, ni la calor que fa que s’hi enganxi fàcilment. El pitjor és la carretera. A cada corba pensem que aquella ha de ser la més bèstia, i sempre n’apareix una altra per desmentir-ho. L’asfalt no ajuda. Tant sols queden pedres i sorra tapant els milers de forats del que algun dia havia pogut ser una carretera real. De la mateixa manera, són poques les restes del guardarrail que anys erera ens hagués pogut separar del precipici que amb la lenta baixada anem superant. Sabíem que el camí que va de la frontera a Hpa-An tant sols s’obre un dia cap a cada banda, un dia és per anar i l’endemà per tornar. Amb un sol moment de veure la carretera ens queda clar el motiu. Però ni les lamentables condicions de la carretera ni la seva exagerada estretor fan que, en lenta processó de sobrecarregats vehicles com el nostre, aquests intentin avançar-se constantment l’un a l’altre, aprofitant tots els pams de més que permeten les cunetes. Hem d’anar parant en àrees de servei que consisteixen en grans safareigs dels que en surten mànegues d’aigua amb les que ruixem frens i motor per evitar un sobreescalfament que podria ser fatal. Com si fos poc, resulta que els volants dels cotxes Birmans, com els Tailandesos i de la majoria d’excolònies britàniques, són a la dreta, ergo, haurien de conduir per l’esquerra. Doncs no, van per la dreta amb l’únic suport del copilot a l’hora d’avançar, ja que el president de torn, que carregava cap a l’esquerra, així ho va decidir d’un dia per l’altre.

Quan arribem a Hpa-An –nou hores després d’haver sortit- no ens podem creure que tant sols estiguem a 130 km de Tailàndia. Ara, les rates i cuques recorrent els carrers de Bangkok en els nostres records, ens semblen d’allò més higiènic comparat amb el que ens envolta. Hpa-An (i com comprovarem amb estupor, tot Birmània) és brut. Molt brut. I la brutícia que ens envolta es veu accentuada per les actituds de la gent: tothom tira de tot per terra, plàstics, restes de menjar, és igual, com si un cop deixat anar de la mà, qualsevol resta hagués de desaparèixer. Tampoc ningú s’està de premiar als que l’envolten dels rots més accentuats, ja sigui a l’autobús, en una parada del mercat, o en un restaurant. Però el que més fàstic ens fa, son les voluptuoses escopinades d’un roig viu, constants i permanents gargalls precedits gairebé sempre per sorolloses prospeccions mocoses gola endins, que ens fan témer que més d’un pugui arribar a escopir part del pulmó. Com que tampoc ningú es guarda d’escopir sigui on sigui, en els restaurants i bars més distingits, s’han preocupat de col·locar escopidores sota les taules. No descriurem el repugnant estat en que aquestes es troben. És important no treure el braç per la finestra en els autobusos, ja que fàcilment ens els tenyiran de roig els gargalls dels del davant, i a la dificultat d’esquivar les kamikazes motos, s’hi suma la d’esquivar el que escupen els seus conductors.

En aquest entorn que sembla que hagi de ser hostil per necessitat, hi contrasta de forma xocant, l’amabilitat de la gent, la forma en com ens reben i s’obren a nosaltres i, encara que sembli una absurda generalització, la seva cara de bones persones, que la tenen. Quan un s’acostuma a les dents plenes de betel, veu més el somriure en si, que la salivera roja que el tenyeix, i inevitablement, les actituds amistoses i afables causen més sensació que el desfavorable entorn i el doten d’una estranya hospitalitat que l’acaba fent familiar. Els dos extrems, l’hostil i l’hospitalari, es situen tant lluny l’un de l’altre, i a la vegada es troben tant a prop, que accentuen més la diferència entre si, causant cert desconcert. L’entorn sembla més brut del que és al costat de la gent que l’habita, que semblen més simpàtics del que realment deuen ser, en un lloc com el que ens trobem.

Definitivament, i per primer cop des de que estem viatjant, sembla que haguem arribat a un lloc genuí en quant a que no sembla que estigui gens transformat pel turisme. La gent fa vida de la mateixa manera que ho faria si allà no hi hagués entrat mai un guiri. El poble sembla que encara no s’hagi deixat transformar, al contrari del que passa a Tailàndia, on era tant difícil escapar dels circuits turístics. Entre el caos que regna a Hpa-An, però ens crida l’atenció una parella en moto, tant pel seu clar color de pell com per ser els únics en portar casc. Els preguntem on s’allotgen i ens porten a l’únic hostal que trobem a la ciutat. Havent deixat les motxilles sopem i agafem amb ganes el llit, impacients pel despertar al nou món que ens presenta Birmània.

Ja ens hem acostumat a creuar el carrer a la manera Tailandesa, i sembla que Birmània funciona igual. Tant si hi ha algun pas de vianants com si no (n’hem contat poquíssims), la única forma de creuar és parant el trànsit. Ficar morro, començar a caminar amb decisió i la mà endavant per que et vegin. Fins ara, tothom ha preferit deixar-nos passar a xafar-nos, tot i que si els conductors veuen un bri de dubte en els teus ulls, passen sense pensar-ho. Ara que anem a llogar les bicicletes, però, qui no ens deixa creuar no és el transit, sinó una filera interminable de noies que aparenten tenir entre 10 i 16 anys, afilerades com germans Dalton, caps rapats i vestides amb túniques budistes de color rosa clar.

IMGP1 (130)

A Birmània, com a Tailàndia, els monjos budistes viuen de la caritat de la gent. No poden tenir possessions, i cada matí, després dels cants, van a buscar menjar pel carrer. No es considera una almoina, ja que per la gent, donar-los-hi el que sigui és un acte religiós que els ajuda  purificar el karma, a atansar-se al nirvana. En un país tant pobre com Birmània, doncs, fer-se monjo és una opció de vida en al que si bé no s’ompliran de riqueses (encara que molts tinguin smartphones, condueixin cotxes bons o es passin les tardes en les cases de te mastegant bettel) tampoc passaran gana i gaudiran d’un cert respecte i reconeixement social. S’arriba al punt de que queden poques famílies en les que, com a mínim, uns dels fills no sigui monjo. Doncs afilerats, separats per gèneres, ells i elles fent recorreguts diferents per la ciutat, passen amb un característic pot metàl·lic a recollir el que la gent els dona que normalment és una cullerada d’arròs per cap.

Finalment creuem el carrer, havent passat la filera de petites budistes i ja amb la bicicleta al cul comencem a recórrer els voltants de Hpa An. La lletjor de la ciutat contrasta amb el seu entorn. A L’hostal ens han donat un mapa amb els millors llocs per visitar, tots a uns 15 km a la rodona i ben comunicats per carreteres fàcilment transitables tot i els seus bonys i forats, tot i les actituds, no sabem si psicòpates o suïcides de la majoria de motoristes locals. Hpa-An està situat en una plana generosament regada per sèquies i canals, però sobretot pel majestuós riu Thanlwin que l’han poblat de camps d’arròs, i en la que destaquen petites zones muntanyoses en les que hi ha varies coves naturals. Algunes d’aquestes formades per estrets passadissos humits, altres tant amples com catedrals. N’hi ha amb recorreguts circulars o més d’una obertura, amb jardins de les plantes més verdoses a l’interior, repletes d’amenaçants estalactites i estalagmites, poblades de muricecs… però siguin com siguin, totes han estat convertides en temples budistes. Totes tenen les respectives pagodes entre escultures religioses, relleus daurats i figures de budes.  En alguna cova fins i tot ens esperen contents monjos que, llanterna en mà, es preocupen de que no ens perdem cap dels detalls amb que s’han adornat algunes parets interiors.

IMGP1 (95) IMGP1 (303)

Mentre ens movem d’una cova a l’altra, resseguint les fosques aigües del Thanlwin entreIMGP1 (286) camps i camps d’arròs, no ens cansem de contemplar les escenes de la vida rural, desenes de camperols treballant al camp, la majoria contents en saludar-nos des de lluny al nostre pas. I es que ens és impossible passejar, tant per Hpa-An com pels voltants del poble,  sense pensar que per alguna estranya raó que no podem entendre, som famosos a Birmània. Potser fan servir les nostres cares per anunciar cereals a lo Homer Simpson? O uns dobles nostres són uns famosos actors del país? O ens confonen per algú, però… alguna cosa passa. Si no, no ens expliquem que tothom ens saludi. Al principi només son alguns pagesos aixecant mans tímides, però cada cop més tenim la sensació de que parlen de nosaltres, ens senyalen més i més descaradament ens criden holes i adeus des de lluny i, culminant l’absurd, vària gent, tant famílies com grups d’amics, demanen de fer-se fotografies amb nosaltres. Ens guarden de record. Nosaltres som tant estranys per ells com ells ho són per nosaltres, una altra mostra de la diferència d’afluència turística vers Tailàndia.

Al cap del dia ens ha desfet el sol vertical i la sufocant calor birmana suficient com per que ens penedim d’haver llogat les bicicletes. Amb poques pedalades acabem xops d’una suor que hem de compensar bebent més i més aigua durant el dia. L’aire que ens podria refrescar és escàs, i nosaltres no estem acostumats a fer tant esforç sota una calor que amb facilitat ens fa ressonar el cor als temples i ens acaba fent mal de cap. L’endemà acabem de descobrir els voltants de Hpa-An amb una scooter llogada. Més coves, més pagodes i camps d’arròs, més gent saludant-nos i fent-se fotografies amb nosaltres.

1 (2) 1 (1)

Així d’autèntica, xocant i sorprenent ha sigut la nostra entrada a Birmània. Tot i que en un principi pugui semblar hostil, tot apunta a que Birmània tracta bé l’estranger, que la gent és tant maca com sembla, amb ganes de conèixer i gran curiositat per la nostra procedència i maneres de fer.  Tot apunta a que ens hi trobarem bé, i que gaudirem descobrint aquest país,com ho hem fet amb Tailàndia.

Aquesta entrada s'ha publicat en Birmània i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Descobrint Birmània

  1. Oscar ha dit:

    Molt bé, artistes !!!
    Molt descriptiu.

    M'agrada

  2. Albert Maristany ha dit:

    M’ha semblat el caràcter de la gent semblant al del nord de l’India, amb la diferència que allà semblen seriosos o enfadats, però la realitat és amable i pacífica. També tot molt brut. Molt xulo el post!

    M'agrada

  3. Lo Juse d'Ivars ha dit:

    Un cosí teu m’ha fet descobrir la pàgina, Arcadi! Felicitats per les cròniques, ultradetallistes, teniu una curiositat ben sana 🙂 I enhorabona per les fotos, són de National Geographic. Molta sort en el viatge, us aniré llegint.

    M'agrada

  4. Sílvia ha dit:

    A la Jana i la Bruna els agradaria saber per què les nenes porten el cap rapat! És pels polls mama?. Doncs o preguntarem a l’Arcadi i l’Anna aviam si ho saben.

    M'agrada

    • unmondemons ha dit:

      Jaja! ens llegeixen? Què grans! Doncs els monjos i monges budistes renuncien a tots els bens materials i també a l’enaltiment del seu ego. Com que consideren el cabell com un símbol de vanitat, se’l rapen. Però segur que també els serveix per evitar polls (i estalviar en xampú)!

      Liked by 1 person

  5. gaby ha dit:

    Ei..pareia…som els nois que estavem acampats a koh rong.al final varem gaudir del plasma a la nit..una de les experiencies mes meravelloses de la nostra vida, sols havies d.entrar a dintre del mar i moure les mans i voila.gracies per l.info.ara ens trovem a bangkok apunt de tramitar el visat per myamar o sigui..que ja teniu dos grans seguidors del vostre blog….que pef cert..ens agrada molt la narrativa i un deu per les fotos.
    Moltes merces

    Liked by 1 person

    • unmondemons ha dit:

      Ei!que bo saber de vosaltres! Al final nosaltres també vam poder veure el plancton a la nit!guapíssim!
      Esperem que gaudiu moltíssim de Myanmar!En breu us escrivim un mail amb tota la info que poguem!
      A gaudir guapos!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s