De la gran ciutat al paradís: Sud de Tailàndia

DCIM103GOPRO

Rainy day, dream away / Ah let the sun take a holiday / Flowers bathe an’ ah see the children play / Lay back and groove on a rainy day, cantava l’amic Hendrix a l’immens Electric Ladyland. Està bé, el Sol es pren unes vacances, però això espatlla (momentàniament) les nostres. Estem al sud de Tailàndia en els únics dies de platja que farem durant els quatre mesos de viatge pel sud est asiàtic.

Després d’aquests dies anirem a l’interior i ens prenem aquesta estada al sud com uns dies de relax, unes petites vacances. Però se’ns ha avançat el Sol. Plou. Fa tres dies que esperem que pari de ploure. Però no para. Entra l’aigua pels portals i per les finestres. L’aigua tot ho inunda, tot ho mulla. Fins i tot el que no toca, la humitat ho pot. Estem a Ao Nang un poblet relativament lleig. Dos carrers davant del mar on tant sols hi ha petits hotels, restaurants de  mala mort, i botigues de xancletes i souvenirs. Vam venir aquí amb la intenció de no quedar-nos-hi, ja que en aquest poblet tant sols havíem de fer-hi transbord per anar a les illes Ko Phi Phi o Ko Hong (és graciosíssim sentir als tailandesos pronunciant Ko Hong), uns dels llocs més bonics i paradisíacs del món. Esperem que la pluja ens doni treva. Llavors, palmeres, arena blanca, aigua transparent, corall i peixos de colors, tot inundat per un Sol que juga a saturar al màxim els colors del paisatge; descans, jocs a l’aigua, snorkel, al·lucinar amb el fons marí tot perseguint alguns peixets, tant diferents dels del mare nostrum. Però ens hem quedat atrapats en aquest poble, lloc d’impàs. Com en un transbord del metro, que serveix per anar a, per venir de, però on no s’hi troba res. Aprofitem per descansar la dosi de Bangkok que portem a l’esquena i (sobretot) a les cames; per veure alguna peli, per contestar els primers correus del nostre viatge; per improve el nostre english amb altres viatgers que, com nosaltres, esperen poder gaudir de l’espectacular entorn en el que ens trobem.

IMGP7551Un dia, dos dies, i ja no podem més. El tercer hem de sortir. Amb un long tail boat (barques tradicionals dels pescadors de la zona) anem a Railay, una badia composta per dues platges pròxima a Ao Nang, però a la que tant sols es pot accedir per mar, degut a l’escarpada geografia de la zona. Passem el dia alternant petites trombes d’aigua i els primers raigs de Sol que es deixen veure des de que som al sud de Tailàndia. S’agraeix. Aquest juga amb el paisatge com si es tractés d’un photoshop de la realitat. Els colors adquireixen els tons màgics que fan que aquestes platges siguin incomparables amb altres de tot el món i s’agraeix passar el dia caminant entre aquests paratges. Tant sols ens sobren els bungalows i restaurants que sempre espatllen la primera línea de mar amb tant poc respecte i els interminables grups de turistes amb els que cada cop ens sentim menys identificats. Entenem que darrera el mapa i la càmera de fotos, són força coses les que ens diferencien d’ells, com la quantitat de temps del que disposem, la falta de pressupost, la búsqueda d’aprenentatges més que d’experiències, de lo diferent davant de lo bonic.

Però en el nostre quart dia al sud del país ens aixequem puntuals i ens meravella el Sol que, per fi, es reflexa en els petits illots que hi ha a pocs centenars de metres de la platja d’Ao Nang, i ens proposem jugar una mica a fer el guiri. Lloguem un tour i passem el dia visitant diferents illes i platges, llocs on fer snorkel i espiar la fauna que viu amb i del corall i, de pas, dinem a Ko Phi Phi, una de les illes més famoses i turístiques de la zona i on passa unes turbulentes vacances el personatge que interpreta Di Caprio a la molt recomanable “the beach”. És fantàstic, però ens fa ràbia no haver-ho pogut fer pel nostre compte i ens molesta sentir-nos part d’una de les desenes de ramats d’ovelles que hi ha visitant les mateixes platges que nosaltres, cadascun amb el seu vaixell. Això fa que una de les coses més remarcables del dia sigui l’experiència de quedar-nos a la deriva tot tornant.

El nostre vaixell arribant a terra ferma després de ser remolcat. Ens hem salvat!

A mig camí de tornada cap a Ao Nang (d’uns ¾ d’hora en els vaixells més ràpids de la zona) els dos motors, sense previ avís, diuen prou. El vaixell, com una palleta flotant en riuada d’estiu, comença a donar voltes sobre si mateix seguint el compàs de les onades amples i allargades, mar de fons que ens gronxa sense portar-nos enlloc. Suposem que al capità (suant la gota gorda mentre desmunta els motors amb molt poca traça) se li acudirà de tirar l’àncora per poc que el vaixell comencí a atansar-se a la mitja dotzena d’illots que ens rodegen, ja que en cap d’aquests hi ha una mínima platja, tant sols roques escarpades i penya-segats als que costaria ben poc destruir l’embarcació que sembla voler-nos portar al naufragi. La recent imatge que vam veure el dia abans de dues grues traient d’entre les roques un iot completament partit en dos i amb el casc destrossat apareix tímidament en els nostres pensaments mentre intentem prendre’ns-ho amb humor. Finalment, com era d’esperar, ha de venir a remolcar-nos un altre vaixell. El millor de tot el moment? Que mentre lligava la nostra embarcació a la que ens estava salvant, degut als seus moviments maldestres i a una onada inesperada, gairebé perdem al capità per la borda ja que va mantenir l’equilibri tant sols gràcies a que el vàrem agafar pels peus i la roba quan ja tenia més de mig cos penjant cap al mar.

Sigui com sigui el sud de Tailàndia (almenys la zona de Krabi i Ao Nang, amb les seves desenes d’illes d’anunci de crema solar) ens decepciona una mica. Veiem l’entorn natural molt més destrossat del que ens imaginàvem, i no tant sols per la brossa que hi ha a l’aigua i arreu, sinó també per les primeres línies de mar, infestades de restaurants, hostals i agències de viatge. El turisme que tot ho abasta, gallina dels ous d’or de l’economia d’un país que sembla sostenir-se tant sols gràcies a les butxaques estrangeres. La gent local d’aquesta zona sembla interessar-se per nosaltres tant sols quan portem la motxilla a l’esquena (i per tant busquem taxi o hostal) o quan tenim la cartera a la mà (que no passa massa sovint). Acabem molt frustrats quan intentem fer qualsevol cosa -en aquest cas anar a Koh Tao, una illeta que hi ha a l’est del país, una mica més al nord d’on som ara- pel nostre compte. La única forma que trobem d’anar-hi és amb algun dels tours que venen a tot arreu, i sembla impossible fer-ho amb transport públic. La reacció dels tailandesos quan ho preguntem és, per aquest ordre, estranyar-se, pensar que estem bojos, enfadar-se. Tot seguit ens enganyen parlant-nos de la impossibilitat de fer-ho sense cap tour o dient-nos que és molt més car. Fins i tot això ens diuen a l’oficina de turisme de l’estat, qui hauria de ser totalment imparcial. Ens frustrem, desistim.

Arribem a Koh Tao, l’illa tortuga i, efectivament, when the weather is hot you can stretch right up and touch the sky, el Sol obre el photoshop de la realitat, puja el brillo, puja el contraste, la temperatura de la llum i… màgia: el verd de les palmeres adquireix un color únic. El blanc de la sorra de la platja, el turquesa de l’aigua, tots els colors es combinen per ressaltar el paisatge, convertint-lo en un veritable paradís. A la platja hi descansen mitja dotzena de barquetes de pescadors amarrades al moll que s’atreveix a adentrar-se al mar amb fustes primes i més bellugadisses que la pròpia aigua del mar, tant plana que, a estones, sembla una fotografia. Les dotzenes de turistes que desembarquen amb nosaltres han vingut a Ko Tao per un motiu: a fer submarinisme en les moltes escoles de buceig que ofereixen cursos a bon preu. A nosaltres, aquest preu ens queda fora del pressupost i sense pensar-ho, ni encantar-nos més del comte amb el paisatge, lloguem un parell d’ulleres d’aigua i anem a inspeccionar el fons marí pel nostre compte. Mentre una es meravella amb els peixos de colors, l’altre intenta escapar dels que el miren malament, i les hores ens passen entre roques i corall.

DCIM103GOPROKoh Tao és una illa petita que tothom recorre en moto de lloguer i que nosaltres repassem a peu i sense presses. Com els bancs de peixos que no ens cansem d’observar en el corall, la majoria de turistes de l’illa es mouen en massa i, en donem gràcies, es situen tots a la mateixa zona de la illa, la més construïda, la més sorollosa, la més bruta. D’aquesta manera ens deixen la resta a nosaltres. Ens perdem entre els caminets que recorren les parts més costaneres dels boscos de palmeres i altres arbres tropicals de l’illa; descobrim les caletes més amagades entre les roques, on les hores se’ns escapen com la sorra entre els dits; deixem que el Sol pinti els millors cels de taronja i magenta mentre desapareix lentament a l’horitzó. Així passen els dies a Koh Tao, l’illa que ens ha descobert, per fi, l’autèntic paradís del sud de Tailàndia.

IMGP7758Acabem amb pena aquestes línies -davant del petit moll de fustes bellugadisses mentre esperem el ferry que ens tornarà a terra ferma- ja que ens sap greu acomiadar-nos d’aquest lloc, però amb il·lusió, ja que encaminem la ruta cap al nord del país, i allà ens espera un nou món per descobrir.

IMGP7792

Anotació | Aquesta entrada s'ha publicat en Tailandia, Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a De la gran ciutat al paradís: Sud de Tailàndia

  1. Lourdes ha dit:

    Genial!!!!! aneu fent camí i amb ganes de llegir sobre la gent del país.;)

    Liked by 1 person

  2. Marta ha dit:

    Arcadi!! Com has passat l’estona a la deriva?? Ja ja ja!! Anna….potser millor que ens ho expliquis tu! 1000petons guapos!

    Liked by 1 person

    • unmondemons ha dit:

      Gran moment!L’Arcadi ho va superar amb molta dignitat i jo em pixava de la situació: nosaltres dos, un madrilenyu, una xilena i un paraguayo fent uns riures i la resta del vaixell amb cara d’estar a punt de vomitar…

      M'agrada

  3. Retroenllaç: ขอบคุณ Tailàndia | un món de mons

  4. Dolors ha dit:

    Quina pena, que llocs tant fantàstics i únics com aquests, el ser humà se’ls carregui!!
    Per altra banda, cada escrit que feu, heu aconseguit que m’enamori d’aquest país…i m’agafin unes ganes immenses de venir a descobrir-lo amb vosaltres!! Disfruteu moltíssim…nosaltres continuarem somiant llegint “un món de mons”!! Petons mil**

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s