Bangkok, ciutat de mil cares

En tres dies que portem a Bangkok hi hem descobert varis móns molt diferents. En el món modern, la tecnología, mòbils gegants a les mans i a la cara de tothom, elles ultramaquillades, ells i elles a la moda, corrent entre anuncis de colors i pantalles parlants amunt i avall pel metro que els distribueix en una ciutat diàfana, entre edificis de vidre que es confonen amb el cel, lluents, nets, escèptics. Bicing tailandés, Wi-fi, Häagen-dazs. El consum i la producció, tot en un, el Bangkok que coneixem en el nostre viatge de l’aeroport al centre de la ciutat, i en el nostre exercici per recuperar els visats perduts (gràcies correos espanya), d’ambaixada en ambaixada, és el somni capitalista.

Al centre, més consum, però diferent. Aquest no va acompanyat de producció, sinó d’oci i lleure. És el món del turisme a gran escala. Arribem a la part de Bangkok destinada únicament als turistes, que són per tot arreu. Xancletes, barrets de palla, camises de flors, tirants i escots. El pròxim anunci d’estrella. Tot això entre paradetes de menjar, tuk-tuks (una espècie de motos de tres rodes amb un seient amb capacitat per dues o tres persones al darrera) i algunes rates que desfilen amunt i avall pels arbres, escapant sense por ni gràcia dels gats que tot ho inunden. Busquem un hostal en aquella zona, ja que portem gairebé dos dies viatjant i el pes de les motxilles combina molt malament amb la calor sufocant: necessitem descansar i no ens podem permetre investigar en altres zones. Ens han dit que el Green House és el més barat i hi anem de cap. Les habitacions són més que correctes. Dos llits, bany i ventilador. Ens quedem i sortim de seguida a passejar. Intentem fugir dels dos espècimens animals més comuns de la zona: el guiri-xancleta-gamba i el conductor de tuk-tuk que et persegueix (n’hi ha que necessiten sentir 7 o 8 “no’s”  abans d’entendre el significat del primer). D’aquesta manera, sense saber com, arribem en el típic barri on “no hi ha res a fer ni veure“, on “millor no cal que hi aneu” i on “ves a saber que us passa“. Pensem en tornar enrere però té una màgia que ens encanta, ens empeny a quedar-nos i a caminar, i d’aquesta manera, descobrim la tercera faceta de la ciutat.

Aquest és el món real, de treballadors. Carrers estrets que formen un laberint, per naltres incomprensible, de cases, casetes i barraques, la majoria d’elles fetes amb fusta i llauna. Si fins al moment la mitjana d’edat de la gent era d’uns 25 anys, sembla que allà gairebé ningú en té menys del doble. Semblen persones tranquil·les i senzilles que no poden evitar repassar-nos amb curiositat ni respondre amb un somriure quan les nostres mirades es creuen amb les seves. Ens perdem en aquesta ciutat dins la ciutat, on totes les portes i finestres són obertes i mostren, sense vergonya, el seu interior; on qualsevol material serveix per improvisar un banc davant de casa per veure caure el dia i on no importa si darrere les façanes hi ha poc espai per viure, ja que la vida, en aquell barri, passa al carrer. El que es perd en aquells carrerons, té una brúixola permanent que l’ajuda a orientar-se per sobre les teuladetes de fusta: la imatge dels imponents gratacels que recorden, des de l’horitzó, que ens trobem a la Bangkok actual, capitalista i cosmopolita, i no en un món tranquil on la gent es saluda pel carrer i somriu al visitant.

I Bangkok és aigua. molta aigua bruta als seus canals, clavegueres descobertes, el malson d’una Venècia decadent. Oasi de rates, cementiri dels peixos que s’hi atreveixen. Escombraries pels Tailandesos que s’hi atansen, i pudor pel qui té mínima sensibilitat als narius. Però la majoria d’aigua de Bangkok, la més important, és la del riu. I és que tota la ciutat està regada per l’imponent Chao Phraya, que el travessa serpentenejant amb gràcia. La ciutat ha sapigut aprofitar-se de les riqueses del riu i, tot i que la quantitat de brossa que hi baixa demostra que encara no li saben agrair, aquest, és ple de vida. Alguna gent s’hi renta, reproduint estampes que recorden de lluny el Ganges al seu pas per Varanassi (que esperem poder veure algun dia). Alguns hi pesquen, molts l’utilitzen com a sistema de transport, en els molts ferrys que el converteixen en la forma més efectiva i ràpida (també barata) de traslladar-se per la ciutat. Altres hi han muntat negocis per passejar turistes, i també s’hi mouen moltes mercaderíes de tot tipus en petits mercants anacrònics.

Entre budes plantats, budes estirats i budes assentats (tots ells de mides estratosfèriques), preciosos temples budistes als que sobra ostentositat i moltes corregudes a les ambaixades de Myanmar i el Vietnam per continuar revivint el somni kafkià en el que ens va enfonsar correos espanya, aquest és el Bangkok que hem conegut. Immensa i inabastable ciutat de mil cares, que s’ha obert amablement a nosaltres per a que en coneguéssim unes quantes durant els quatre dies que hi hem estat abans de dirigir-nos cap al sud del país.