Encara som aquí, diari d’un periple kafkià abans de marxar.

Marxem cap a la Índia el dia 26 d’agost. Avui és dia 8. La motxilla està per fer, encara ens hem de vacunar, no sabem com funciona això del wordpress, i els nostres passaports encara son a Berlin, a l’espera que els hi imprimeixin el visat que ens permetrà entrar al segon país que visitem, Myanmar. Fins ara estàvem molt tranquils però la cosa ja comença a ser seria, gairebé imminent, i ens anem posant les piles. Imprimim la llista de coses que ens hem d’endur i que tenim feta des del nostre primer viatge. Ens anem fent a la idea de que la setmana vinent ens hauran d’inocular 4 tipus de virus diferents que tot i debilitats ens faran patir lo seu. Quedem una tarda per començar a mirar, lonely planet en mà, el que farem almenys les primeres setmanes al país de les vaques sagrades, i ens comencem a preguntar què deuen estar fent els nostres passaports.

Arriba el dia 11, dilluns. Sense patir però prevenint, truquem a Berlín. És l’únic lloc d’Europa on fan visats per entrar a Myanmar i, igual que passa amb els de la Índia i altres països, necessiten els passaports originals per imprimir-los-hi. Com que ens fa poca gràcia enviar els passaports físics ens volem assegurar que tot està bé. Ens contesta un birmà la mar de simpàtic i ens diu que tranquils, cap problema, dont worry,yes, yes… theese week, no problemo my friend. Contents anem a comprar els mitjons que ens faltaven i anem tatxant coses de la llista del viatge.

Dilluns 18. tornem a trucar a Berlín. Ens diu que fa dies que ho va enviar que si no ho vam rebre la setmana passada, això ha d’estar al caure. Per si de cas anem a correus. Comenten lo mateix, tranquil·litat i bons aliments. Dijous 21. Tornem a correus. Res, tranquils, ha d’estar aquí. Ja. Divendres 22. Merda. Insistim. S’il·luminen. Ens diuen que des del dia 13 que està retingut a la duana de Madrid. Ah, bé, i dir-ho abans no, oi? Cubell d’aigua freda i sense saber com, qual metamorfosis samsiana, ens hem convertit en un personatge de Kafka.

Si Max Brod, gran amic de Franz Kafka, li hagués fet cas i després de la mort d’aquest hagués cremat els seus manuscrits no publicats, ara jo intentaria il·lustrar l’odissea amb la que ens hem trobat per recuperar els nostres passaports amb la imatge de l’Astèrix i l’Obèlix enfrontats a la burocràcia intentant omplir l’imprès A38 de la casa que fa tornar boig. Però el somni lisèrgic d’Uderzo te quelcom còmic que dista molt del nostre periple d’aquests últims dies. Per sort Max Brod va preferir regalar unes quantes obres d’art a la humanitat tot i desobeir, amb això, una de les últimes voluntats del seu amic. En un d’aquests regals compartim l’angoixa d’un tal Josef K. un personatge innocent, víctima d’un pervers sistema administratiu deshumanitzador que, arrestat un matí qualsevol per raons desconegudes, entra en un pelegrinatge per la justícia intentant-se defensar sense saber de què. Josef K. es perd en la desesperació i l’absurd de l’alienadora burocràcia, màquina laberíntica entre els engranatges de la qual ens començàvem a sentir atrapats nosaltres.

Com dèiem, a correus, contradient el que ens havien fet saber fins al moment, ens estampen a la cara que els nostres passaports estan retinguts des del dia 13 a duanes de Madrid-Barajas. Si son allà és que hi ha hagut algun problema, però tothom desconeix la naturalesa d’aquest. De duanes en tenim 9 telèfons diferents, cadascun facilitat amb desdeny en haver trucat a l’anterior. Finalment ens diuen que no els consta cap tipus de sobre amb el número de seguiment que tenim. És més: els sobres enviats dins de la unió europea no passen per duana, tant sols els paquets. A correus ens verifiquen aquesta informació, però tornen a passar la pilota, es contradiuen i segueixen insistint en que el sobre el tenen a la duana des del dia 13. Retingut. Sigui quin sigui el motiu de tal retenció, perquè no avisar-nos l’endemà? o dos dies després!? “ui! i vint dies que poden trigar si volen, en avisar!” La meva mà entra miraculosament dins el telèfon per la part del micròfon. Com impuls elèctric travessa la distància que em separa del meu interlocutor i apareix ràpida, punyent, pel seu auricular tot escanyant-lo. Però no. Agafo aire, conto fins a tres, li dono les gràcies i penjo. En diferents trucades a correus ens diuen que el sobre ha sortit de Berlín el dia 7, el 8 i el 13. Ens diuen que ha entrat a Espanya els dies 8, 13 i 18. Fins i tot ens arriben a dir que no ha entrat a Espanya. Verifiquem i comprovem que no hi ha hagut cap accident aeri entre Berlín i Madrid els últims dies, per tant, ens estranya que hagi pogut sortir de Berlín sense entrar a Espanya.

Dilluns 25. Marxem demà, no? Continuem trucant a la duana de Madrid-Barajas, d’on aconseguim tres telèfons més. Ens diuen que per a saber alguna cosa dels passaports, el que hem de fer, (“sí o sí“, “però ja!” “com no ho heu fet abans?“) és una reclamació. Anem a fer-la, però no podem, ja que també ens diuen que l’únic que pot reclamar és el remitent. I entre tot això ens diuen molts cops que no saben, que no poden contestar, que truquem l’endemà, que tot plegat és molt estrany, que no ho entenen i, de seguida, ens donen un altre telèfon al que trucar: “ells segur que us ho arreglen“. Passen les hores.

Digueu-nos alguna cosa! El que sigui! Que s’han perdut els passaports i no els tornarem a trobar. Així canviem la destinació. En comptes d’aterrar a la Índia i després anar a Birmània per passar cap a Tailàndia, prescindim dels dos primers i aterrem directament a Bangkok. O digueu-nos que us heu equivocat i en comptes d’enviar-los a Premià de Mar els heu enviat a Cuzcurrita del Rio Tirón, a Logroño. Així contactem amb seur, que els vagi a buscar i demà al matí els tenim a casa. Però no, no ens dieu res.

Finalment, aquesta és nova, sembla que el sobre és a Alemanya, que va sortir d’allà cap a Madrid, però que el van tornar a enviar cap a Berlín. Ens ho desmenteixen, ens ho corroboren, ens ho tornen a desmentir i tornem-hi. Sembla que sí, que ha tornat cap a l’ambaixada Birmana, el dia 18 segons correus Premià, el dia 13 segons correus Lleida. Tornem a trucar a Berlín i no el tenen. Se’ns acut de mirar a correus d’alemanya i sí, els ha entrat el sobre. Passaports circulant per terres teutones. Viatjant molt més que nosaltres.Trucada per canviar els vols. Següent data de sortida: 04/09/2014. Mantenim la destinació. Mantenim l’esperança de trobar-los.

Si ja ens hem acomiadat, ens imagines passejant en un voral del Ganges i ens trobes en una terrassa fent una copa de vi, no t’estranyis, no malpensis, no era una broma, volem marxar i marxarem de veritat!

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Encara som aquí, diari d’un periple kafkià abans de marxar.

  1. gorriak82 ha dit:

    La Troba Kung-Fú “Volant”: http://youtu.be/PEBtFEkoqBo

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Descobrint Birmània | un món de mons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s